Enviat per: sodepau | 3 Març, 2016

Articles pel debat

 

blog_1

 

Des fa ja alguns anys, i de manera especialment punyent a la mediterrània, vivim uns moments convulsos, agitats, complexes. Vivim més que mai en un món en plena transformació.

Des de Sodepau volem contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a treure l’entrellat del què passa al voltant d’aquest mar mediterrani o si més no a oferir algunes pistes i posar alguns dubtes, preguntes  o debats sobre la taula.

Per a fer-ho ens hem proposat publicar en el nostre blog i de forma periòdica articles que escriurem per l’ocasió o traduccions d’articles que ens semblen interessants,  i que considerem que aporten informacions o reflexions novedoses, que esperem que esperonin debats i contribueixin a posar una mica de llum a les ombres.

Comencem publicant un article sobre l’Iraq,  aparegut a la revista  OrientXXI, el passat 22 de gener escrit per  Sami Daoud  ( Investigador i crític d’art,  cap de la redacció de l’edició àrab de la revista Kalawiz,  viu i treballa al Kurdistan iraquià) i de Karzan Kawçin, Periodista i traductor( kurd-persa-anglès), viu i treballa en el Kurdistan iraquià.

 

Els desplaçaments forçats a l’Iraq modifiquen la fesomia del país

Èxodes, depuracions ètniques i confessionals

La violència a l’ Iraq, els èxodes que genera, reconfiguren la geografia humana del país i afavoreixen el reagrupament de la població per comunitats ètniques i confessionals. Amb la desintegració de les estructures d’Estat del país, la violència apareix també com un element de domini d’un grup sobre un altre. La construcció d’una ciutadania iraquiana és més que hipotètica.

Desolador espectacle el de la ciutat iraquiana de Ramadi, alliberada el darrer mes de desembre després d’haver estat ocupada per l’organització de l’Estat islàmic (OEI) el maig 2015. Segons diferents mitjans de comunicació, els bombardejos de les forces iraquianes i l’ocupació de l’ OEI haurien destruït el 80 % de les estructures de la ciutat i provocat l’èxode de la quasi totalitat de la població. Des del seu alliberament, els pocs habitants que hi havia en el moment que l’ OEI n’havia pres el control, han fugit, fent de Ramadi una ciutat fantasma. Aquests desplaçaments revelen la desfeta de les estructures de la societat iraquiana i dibuixen una geografia heterogènia on s’hi juga una història de violència ètnica i confessional.

Els desplaçaments forçosos s’acompanyen de problemes estructurals específics de l’Iraq  que cal explicar, de la mateixa manera que cal constatar que l’augment del nombre de desplaçats és proporcional a l’amplificació de les violències. Així mateix la roda del destí afegeix una seqüència més a una història ja de per sí autodestructiva, comprometent el país en una espiral de violència absurda que qüestiona la integritat territorial i nacional de l’ Iraq.

La geografia pot encara « fer d’això una nació » o més aviat no, com diu el filòsof francès Michel Foucault, un « espai heterogeni »[1]? Amb la perspectiva d’un passat recent i del present del país, la qüestió que se’ns planteja és l’anomia (el desordre social). Els desplaçaments en són la traducció social i espacial.

L’alliberament de l’Iraq del jou de Saddam Hussein no ha  donat lloc a una ruptura política amb el règim desaparegut, sinó el reciclatge de les mateixes relacions amb el poder i amb la governança. Lluny de dissoldre’s en benefici de la institució, la zaama ( l’estructura de poder tradicional) ha estat revestida de corrupció i ha adquirit una dimensió confessional fent perdurar el conflicte en una societat esgotada per decennis de guerres exteriors i civils.  Tot arrelant fractures identitàries profundes difícils de superar a curt termini. És en aquest context de dissolució de la societat en categories tancades i exclusives unes de les altres que es desplegaran els desplaçaments forçosos de les poblacions civils. Aquestes engendren desordres socials i fragmentació i les poblacions es vertebraran, en l’exili, en funció de la polarització confessional i ètnica que les ha expulsades. La cartografia de l’èxode sunnita de la regió d’Anbar des de principis de 2014 permet verificar-ho, a través de la confusió de les destinacions.

EL RETORN DEL MAHDI

La violència a l’ Iraq participa de la reconfiguració d’una geografia depurada on es cerca traçar delimitacions ètniques i confessionals clares, desembocant en l’afirmació  de tres grans cercles comunitaris:
– ètnica kurda a la regió del Kurdistan ;
– etno-confessional àrab sunnita al centre de l’Iraq ;
– etno-confessional àrab xiïta al sud iraquià.

Cada cercle disposa d’un sistema administratiu, social i de valors que el distingeix. Cada cercle té la seva pròpia mirada sobre la història i la seva representació del temps. El sud xiïta creu en el retorn del Mahdi[2], el centre sunnita està solcat per corrents salafistes, mentre que el Kurdistan es compromet en la construcció d’una societat consumista. Aquesta geografia no ofereix una memòria comuna que permeti a la societat atenuar la severitat de les contradiccions, explotades des de llavors per revenges  identitàries recíproques, mentre que l’esperit de les represàlies traspassa el conjunt dels discursos polítics.

L’últim cicle d’èxode iraquià es remunta a finals de l’any 2013. Tres milions de persones, segons les xifres de l’Organització internacional per les migracions (OIM)[3], haurien desertat de les governacions sunnites, dels quals el 32 % provinents de la governació d’Anbar, 29 % de Nínive i 21 % de Salah Eddine. Un èxode massiu sobrevingut després de la conquesta de la ciutat de Mossul per l’OEI i l’avançada progressiva de les milícies islàmiques en les governacions sunnites. Algunes poblacions a la recerca de seguretat van fugir llavors en direcció a la capital Bagdad o a Erbil al Kurdistan.

L’explicació de l’èxode es troba en la por a les represàlies per part de l’OEI en contra de  tots els que treballen a l’exèrcit o al servei públic. Algunes represàlies poden anar fins a la massacre, com la d’Speicher, comesa el 12 de juny de 2014 a la ciutat de Tikrit, que va provocar 2.000 víctimes a l’acadèmia militar de l’exèrcit de l’aire. A més, per haver seguit la situació a la ciutat de Fal.luja, la població sabia perfectament que patiria, si es quedava, els raids i els bombardejos de les forces governamentals que voldrien tant sí com no reconquerir aquestes regions.

CORRUPCIÓ I INCAPACITAT DE L’EXÈRCIT

Un tercer factor ajuda a comprendre l’amplitud de l’èxode : la confessionalització del combat contra  l’OEI i les seves conseqüències. Alguns elements van permetre la materialització d’aquesta confessionalització anunciada : la presa de Mossul i de la governació de Salah Eddine en menys de 72 hores, l’embargament d’armes per les milícies del « califa » Abou Bakr Al-Baghdadi, el  flagrant fracàs de Nouri Al-Maliki per frenar la caiguda en cascada de les ciutats sunnites. D’altra banda, l’informe d’ Amnistia internacional sobre la corrupció al si de l’exèrcit i les declaracions americanes sobre la incapacitat d’aquest per combatre l’OEI,  han empès el primer ministre Haïdar Al-Abadi a constituir un exèrcit mobilitzat sobre una base confessional i paral·lela a l’exèrcit oficial.

Aquest exèrcit paral·lel, al-hachd al-chaabi («unitats de mobilització popular») és una força composta de 32 milícies xiïtes entrenades, creada en coordinació amb el ministeri de la defensa i en resposta a la crida de l’autoritat de l’ayatollah Ali Al-Sistani que crida a la yihad kifa’i[4] de defensa per protegir els llocs sants del xiisme contra el perill de l’OEI. No obstant això, en detriment d’un comunicat publicat per Al-Sistani per denunciar les exaccions atribuïdes al hachd al-chaabi i malgrat les declaracions de Moqtada Al-Sadr denunciant « la manca d’escrúpols » de certs elements, Human Rights Watch denuncia crims de guerra en contra de civils, comesos per les milícies hachd al-chaabi en regions sunnites : cases incendiades, execucions en massa de grups sunnites a la ciutat de Tikrit després de la seva reconquesta, béns confiscats, liquidacions individuals sumàries, etc.

Fent això, la creació de les forces d’ al-hachd al-chaabi han donat a l’OEI una legitimitat confessional, en un joc de miralls entre dues organitzacions percebudes com igualment responsables del seu èxode per les poblacions sunnites i cristianes de les governacions del centre i del mateix Bagdad. Així doncs, més que incitar aquestes poblacions a tornar a casa seva, la reconquesta per l’exèrcit iraquià de les regions controlades per l’organització ha multiplicat l’èxode i n’ha complicat les causes.

UNA DOBLE SOSPITA

Una doble sospita pesa des de llavors sobre els desplaçats de les governacions sunnites. Als ulls de l’OEI, la seva sortida és una traïció i una submissió  a l’enemic. A la regió que els acull, malgrat hagin marxat després de l’arribada de l’OEI, són sospitosos de col·laboració amb aquests. A tot arreu, la lleialtat de la població sunnita del centre de l’Iraq al règim de Saddam Hussein ensopega amb un odi històric, al nord a causa de les massacres contra els Kurds i al sud a causa de les massacres contra els xiïtes. Per tant, el destí que ha de prendre aquesta població del centre cercant seguretat constitueix una dificultat real.
Després de la depuració geogràfica produïda per la guerra confessional sobrevinguda entre el 2006 i 2008 a diferents regions de l’Iraq exceptuant el  Kurdistan, la majoria dels desplaçats de les governacions d’ Al-Anbar, Diala i Salah Eddine cerquen refugi a les ciutats kurdes més segures. Des de començament 2014, més d’1,8 milió de desplaçats s’han repartit entre les principals ciutats kurdes : Erbil, Dohouk, Sulaimaniya. Segons el ministeri iraquià de la migració i dels desplaçats, aproximadament 61 % dels desplaçats s’han refugiat a la ciutat de Dohouk, a causa de la proximitat de Sinjar i de Mossul i de la presència a Dohouk d’una comunitat cristiana important. Prop de 24 % dels desplaçats han cercat refugi a Erbil, i 15 % a Sulaimaniya on es troben prop de 160 000 desplaçats, dels quals 8,5 %  viuen en camps a l’exterior de la ciutat, els altres estan disseminats en diferents barris.

Una part dels cristians desplaçats de Mossul han estat acollits en camps propers als dels Àrabs sunnites. Fortes tensions confessionals han aparegut entre els mateixos desplaçats. Encara que el govern de la regió del Kurdistan hagi proveït els camps de forces de seguretat, les organitzacions humanitàries en aquests camps es queixen de la falta d’un  responsable del govern kurd sobre les qüestions de seguretat.

A aquestes comunitats, cal sumar l’èxode dels chabak, una comunitat kurda xiïta vinguda de Mossul i els seus voltants. Des de l’enfonsament de la monarquia a l’Iraq, aquesta comunitat no ha cessat de patir la doble discriminació ètnica — perquè és kurda — i confessional — perquè és xiïta. Per aquestes raons, que fan d’ella l’enemic ideal per l’OEI, els chabak han abandonat els seus pobles des de l’entrada de les tropes del Baghdadi a la ciutat de Mossul.  Dispersada a l’interior i a l’exterior de l’Iraq, la petita comunitat desapareix lenta i progessivament.

UNA JOVENTUT KURDA AMPUTADA DELS ÀRABS

Un nou mosaic es constitueix, mentre que la generació kurda nascuda després de la intifada de 1991 no comparteix res amb la joventut iraquiana de les altres regions del país. Aquesta joventut no parla l’àrab ; veu en la presència àrab al Kurdistan una mena de prolongació del regne del partit Baas que ha massacrat els Kurds i no comprèn  aquest èxode cap a la seva regió que de sobte és assaltada.
En absència d’una política activa per part del govern kurd, i a la vista de la feblesa — fins i tot de la indiferència — de l’administració central respecte d’aquesta categoria d’Iraquians, els problemes socials es sumen a les fractures confessionals i ètniques. Entre les poblacions desplaçades, la desescolarització dels nens de primària ha augmentat en un 80 %, segons els informes de l’ Observatori dels desplaçaments[5]. Nombroses famílies han estat obligades a compartir un mateix pis per causa del preu dels lloguers, qüestió aquesta que implica problemes de promiscuïtat. Les primeres víctimes són els nens i les nenes. En absència d’estructures d’ensenyament en àrab al Kurdistan, passen el dia arrossegant-se pels carrers.

Pel que fa a la sort de les famílies de les que el pare ha desaparegut en els combats o és a l’exili, aquest no és  considerat com a problema social. Tantes situacions de violència acaben per regirar-se contra les altres categories de la societat.

Els joves en edat de treballar estan confrontats a l’ociositat, en el context d’una crisi financera sobrevinguda al Kurdistan[6] al mateix temps que l’èxode, i esdevenen un objectiu fàcil per a traficants de tota mena. Així, a la ciutat de Sulaimaniya, els informes de la policia donen compte de l’augment de les xifres de delinqüència i dels delictes menors, augments que de seguida són atribuïts als desplaçats. Els que han trobat feina, gràcies a acceptar baixos salaris, són percebuts pels habitants com una amenaça per a la mà-d’obra local, sobretot en el sector de l’artesania, de la construcció i de la restauració. Aquesta precarietat tanmateix fa feliços els propietaris poc escrupolosos, que lloguen habitacions insalubres,  com en el complex immobiliari de Briz City a Sulaimaniya[7], on s’amunteguen més de 300 famílies, sense cap mena d’infraestructures, ni carreteres, ni transports, ni centres de salut ni de policia, etc…

Faltats de perspectiva, els caps tribals tradicionals i religiosos emparen aquells desplaçats que  es mostren més submisos i més lleials, segons la seva opinió. El seu poder suplanta d’aquesta manera el de les institucions estatals. Una nova generació va sorgint amb el transfons d’una enemistat confessional i/ o ètnica de la que, al seu torn,  n’és víctima, assegurant així la perennitat del lideratge tradicional i participant de la delimitació clara dels conflictes confessionals.

Fruit de la desintegració de les  estructures estatals i de la combinació de conflictes que es van gangrenant, i a causa de l’absència de polítiques públiques, els desplaçaments forçosos generen les condicions propícies que aixopluguen la violència com a força política susceptible d’assegurar el domini d’un grup sobre un altre, en detriment d’altres components necessaris per a la construcció d’una hipotètica ciutadania iraquiana.

Article publicat per ORIENT XXI, el 22 de gener de  2016

Autors:

Sami Daoud,  Investigador i crític d’art,  cap de la redacció de l’edició àrab de la revista Kalawiz,  viu i treballa al Kurdistan iraquià.

Karzan Kawçin, Periodista i traductor( kurd-persa-anglès), viu i treballa en el Kurdistan iraquià.

*Traduït de l’àrab per Hana Jaber.

Sami Daoud, Karzan Kawçin.

*Traduïda del francès per Josep Mª Navarro Cantero (SODEPAU)

*NDLR: Al 2014, l’Iraq compta amb 36 milions d’habitants, segons el ministeri del pla iraquià. Més de 7,5 milions (21%) són a Bagdad, 5 milions en les tres governacions del Kurdistan, les altres estan repartides en les governacions del sud i del centre.
— La majoria de la població (88%) és àrab;  els  kurds representen 11%.  Hi ha també antigues minories, com la dels Sirians, Caldeus, Armenis, Assiris, Turcmans….
— Aquests grups ètnics es reivindiquen com a part de diverses confessions religioses . Entre els àrabs, el 77% són xiïtes, i viuen a la regió sud del país, i el 17% són sunnites.  La gran majoria dels Kurds és sunnita. Així mateix, es compte amb una minoria cristina important, altres grups religiosos minoritaris: sabeus, zoroastrians, yazidís, chabaks, fiayla, kaka’i.
— Una comunitat jueva molt important vivia a l’Iraq. Va migrar progressivament a Israel després de la seva creació el 1.948.

Notes

[1]         NDLR. Michel Foucault, «Des espaces autres (1967). Hétérotopies», », in Arquitectura, Moviment, Continuïtat, *n° 5, octubre 1984, pàg. 46-49.

[2]         Diversos mitjans de comunicació es fan ressò dels desplaçaments forçosos de nombrosos barris xiïtes, amb el pretext de l’aparició imminent del Mahdi esperat, és a dir, en el sistema de representació xiïta, el dotzè imam, amagat (i doncs esperat), suposadament apareixerà al final dels temps.

[3]         L’OIM intervé a Iraq a través de l’Observatori dels desplaçaments iraquià.

[4]         El djihad kifa’i és una forma de djihad anomenada « defensiva » : duta a terme per un grup constituït al si de la població musulmana, dispensa la resta de la població de lliurar-lo.

[5]         Veure la nota 2.

[6]         La crisi financera kurda està lligada a les tensions sobrevingudes entre el govern kurd i l’administració central iraquiana respecte dels ingressos del petroli i de les  dotacions previstes per l’administració central per a la regió kurda.

[7]         Complex d’habitatges finançat pel govern kurd i confiat a promotors immobiliaris. Ara bé, la corrupció és tal que les habitacions han estat construïdes amb materials de qualitat molt dolenta, tot i que la majoria dels pisos han quedat buits.

Enllaç a l’article original:

http://orientxxi.info/magazine/les-deplacements-forces-en-irak-modifient-le-visage-du-pays,1165


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: