Enviat per: sodepau | 6 Febrer, 2015

Ara més que mai cal combatre la islamofòbia

4557268_7_8aed_dans-la-communaute-musulmane-l-attaque-dont-a_3bf3b207e9354dec0c72c34736fc96db

 

Article aparegut el 15 de gener al Diari Le Monde

L’atac contra Charlie Hebdo ha suscitat una legítima convulsió a tot el país. Res no justifica un crim com aquest; res no justifica emprendre-se-les contra una redacció; res no justifica que s’assassinin periodistes, policies, simples ciutadans, alguns pel fet de ser jueus. No sabem si hi haurà un “abans” i un “després” d’aquest 7 de gener, però és vital que s’obri un debat sobre el futur en comú que volem.

Això ha començat,  però pren un camí perillós, com el fet d’acusar als crítics amb Charlie Hebdo de ser, més o menys directament, responsables de les morts del 7 de gener. Escoltem Jeannette Bougrab, antiga secretària d’Estat sota la presidència de Nicolas Sarkozy: “A força d’assenyalar-los amb el dit, de dir que Charlie Hebdo són islamòfobs, que detesten l’Islam (…). Penso en Y’a bon awards i en els Indígenes de la República, ben segur que ells són culpables. Ho dic i assumeixo les meves paraules”.

Aquest tipus d’argument és regularment desenvolupat per l’assagista Caroline Fourest. I ha estat reprès en una tribuna al diari Le Monde per Christophe Ramaux, que insisteix sobre la responsabilitat dels organitzadors i participants -des del Partit dels Indígenes de la República a Politis, passant per Edwy Plenel i Attac– en un col.loqui, el 13 de desembre de 2014, contra la islamofòbia (en el qual Ramaux no hi ha va pas assistir).

Aquests atacs busquen enclaustrar-nos en opcions binàries (amb Charlie Hebdo o amb els terroristes), a criminalitzar aquells que es mobilitzen contra la islamofòbia, a aquells que han criticat el setmanari satíric, tractant-los de còmplices dels assassins. Tornen a negar el dret a la crítica, que és si més no paradoxal venint d’aquells que s’erigeixen en defensors de la llibertat d’expressió, sense límits ni fronteres.

Així doncs,  nosaltres seríem els responsables de les morts d’aquest mes de gener? Què hem de dir llavors dels intel.lectuals i dels diaris que van sostenir la intervenció americana de 2003 a l’Iraq, que va provocar desenes de milers de morts?

Més enllà d’aquestes polèmiques se’ns plantegen dos tipus de qüestions que mereixen una discussió en profunditat. En primer lloc, existeix una relació entre la política endegada pels països occidentals i l’ascens de grups extremistes i fanàtics? Seguidament, quina és la realitat de la islamofòbia a França i per què cal combatre-la?

Cap programa polític comú

Recordem un fet simple. El 2003, quan els Estats Units envaeixen l’Iraq, Al-Qaeda no existia en aquest país i estava en decadència per tot arreu; no disposava de cap base territorial. Vint anys després de l’inici de “la guerra contra el terrorisme”, l’organització de l’Estat Islàmic (EI) ja controla un vast territori a l’Iraq i a Síria. La coalició creada contra l’EI a l’estiu de 2014 no presenta cap programa polític comú  però multiplica els  bombardejos. Diversos estudis han confirmat que l’ús d’avions no tripulats a gran escala al Pakistan, Iemen i Somàlia crea noves generacions de combatents extremistes. Finalment, hi ha Palestina; no cal pas ser un extremista per pensar, com el secretari d’Estat americà John Kerry o el general David Petraeus, que la continuïtat del drama palestí nodreix la ideologia dels grups més extremistes. I per això, es deixa a l’ocupant israelià i a Benyamin Nétanyahou desfilar per París per… Charlie Hebdo.

L’altre debat és sobre l’existència i l’abast de la islamofòbia a França (i més extensament a Europa). Abans fins i tot de l’atac contra Charlie Hebdo, ja assistíem a la multiplicació d’actes islamòfobs que després s’han incrementat. Aquest era el propòsit de la reunió internacional del 13 de desembre del 2014 a París (i simultàniament a Londres, Amsterdam i Brusel.les). Va tenir lloc en un moment on el concepte d’islamofòbia ha acabat per imposar-se com ho assenyala el darrer informe de la Comissió Nacional Consultativa dels Drets Humans (CNCDH). Què significa? Doncs que l’acusació d’islamofòbia no és vers aquells que critiquen la religió sinó vers aquells que atribueixen als musulmans una “identitat” que emanaria de l’Alcorà, i que formen un grup homogeni i portador d’un projecte coherent contra les nostres institucions i valors.

Herència de la laïcitat

Contràriament a aquest anàlisi, nosaltres ens inscrivim en l’herència de la laïcitat tal com va ser definida pels diputats que van votar la llei de 1905, una separació de les Esglésies i de l’Estat, una neutralitat de l’Estat (i no dels ciutadans), el dret de cadascú de viure la seva religió en l’espai privat o públic. És just del que vam discutir el mes de desembre, del dret de les mares a acompanyar els seus infants a les sortides escolars,  de les respostes feministes a la islamofòbia, del dret de les joves practicants i que porten el vel a anar a l’escola pública, dels drets dels musulmans a existir com a subjectes polítics i a manifestar-se, inclòs per Palestina, del seu “dret al treball i dels seus drets en el treball”, dels controls facials i del paper de la policia.

Per què combatre la islamofòbia? Doncs perquè aquest compromís ofereix un anàlisi racional a una joventut que no entén perquè se la detesta i que acaba per raonar en termes de “xoc de civilitzacions”.

Aquesta lluita no oposa al poble francès contra els musulmans, sinó les forces polítiques progressistes contra les forces reaccionàries.

Com més nombrosos siguin els antiracistes que s’afegeixin a aquestes mobilitzacions, esdevindrà més clar que no estem compromesos en un conflicte indentitari, religiós o cultural sinó polític. Nosaltres produïm esperança davant dels que només fabriquen desesperació. Advertim, amb la Unió jueva francesa per la Pau, contra l’essencialització dels jueus i insistim en el caràcter polític, colonial i no confessional del conflicte israelo-palestí.

Nosaltres no defensem els musulmans, sinó el futur de la societat francesa en la seva diversitat. Nosaltres representem una esperança que els nostres detractors posen en risc. El més important és assegurar la igualtat entre tots. “La igualtat o res” proclamava l’intel.lectual americà-palestí Edward Saïd.

Aquest és un article col.lectiu de: Saïd Bouamama, portaveu del Front Unit de les immigracions dels barris populars; Houria Bouteldja, membre del Partit dels Indigènes de la República; Ismahane Chouder, co-presidenta del Col.lectiu Feminista per la Igualtat; Alain Gresh, periodista; Michèle Sibony, portaveu de la Unió jueva-francesa per la Pau;  Denis Sieffert, director de Politis.

Font:http://www.lemonde.fr/idees/article/2015/01/15/plus-que-jamais-il-faut-combattre-l-islamophobie_4557269_3232.html


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: