Enviat per: sodepau | 23 Mai, 2012

17 abril 2012Ca…

17 abril 2012

Cartes de Síria (1)

Jove siriana, Joumana MAAROUF ha acordat la publicació per part de “Un Oeil sur la Syrie” de les cartes quotidianes que escriu a una amiga per compartir amb ella de lluny, el seu dia a dia, les dificultats, els dubtes i les emocions.

CARTES DE SÍRIA

10 març 2012

Bona tarda, estimada amiga.

L’hivern és a punt d’acabar. Com n’ha estat de llarg i dur! Ha estat potser l’hivern més dur que mai ha viscut Síria. ¿T’havia dit que ja no treballo a la perifèria sinó en ple centre de Damasc? Passo per la plaça Seb’a Bahrat d’anada i tornada de la feina. Allà, sobre la façana del Banc Central, hi havia un gran pòster del president que cobria un terç de l’enorme edifici. Fa dues setmanes, el vent el va estripar de sobte per la meitat. Una amiga que passava per la plaça m’ha explicat que tots els que hi eren es van adonar del que havia passat perquè van sentir un gran soroll en el moment en què la foto s’estripava exactament per la meitat… M’ha descrit les cares de la gent. En elles s’hi reflectien tots els sentiments, de l’alegria maliciosa fins a la por. Després de decennis, la por és la mercaderia més habitual a Síria. Dos dies més tard, he vist un nou pòster: una còpia de l’antiga foto. Però potser aquesta vegada, el paper sigui més resistent. Unes desenes de joves ballaven al so d’una cançó que glorificava el president, i sota la foto, una gran banderola que deia: “Baxar està fent el bé, llavors el món està bé”.

T’escriuré demà, si tinc internet i electricitat.

 

La revolució siriana. L’efecte 15 de Març

 =====

14 març 2012

Bon dia.

Demà és la festa dels professors. Saps que sóc mestra en una escola del centre. Ha estat una gran sorpresa, pels meus col·legues i jo, saber que havien suprimit la festa que normalment se’ns dóna per aquest dia! Pensàvem anar a un restaurant de Bab Touma. Però el director ha entrat a la sala de professors. Ens ha arengat un discurs matinal, amb l’elogi del Ministre d’Educació i la seva brillant intel·ligència. Ha declarat: “Demà és dia 15 de març. És l’aniversari de la revolució, o com en diguin aquests ases. L’escòria ha cridat a la vaga per demà… sabeu que les escoles i les universitats representen el 60% del funcionariat públic. Si tanquem, aquest cràpules escriuran en els seus Facebooks que la vaga fou un èxit. Per això el nostre ministre, que és molt llest, ha decidit que demà serà un dia de feina. Qui s’absenti haurà de tenir un justificant, sota pena de sanció. I demà anirem tots a la “Manifestació de Suport General”, a la plaça dels Omeies. Evidentment ningú no us hi obliga…”. Al final del seu discurs, ha afegit: “Sabem que tots sou patriotes. Demà, a la plaça, podreu jugar el vostre rol, els que formeu les generacions del futur!” I ha conclòs rialler “Prepareu-vos per la dabké”. Després ha marxat, sense mirar-nos a la cara, amb el cap enfonsat dins les espatlles. Una de nosaltres, una dona gran, ha aixecat la veu: “O sigui que hi ha un complot. Els grups armats maten el poble, fan massacres, segresten nens, violen dones… i nosaltres anem a ballar a les places..?! Aneu-hi, però no balleu. Entristiu-vos una mica per les ànimes dels innocents. Feu un minut de silenci, tan sols un minut…” I després la mestra ha mirat al seu voltant. Ha fet un gran sospir d’alleujament en veure’ns: tan sols érem nosaltres.

 

El xoc d’eslògans. A mà esquerra, “Déu, Síria, llibertat i res més”. A mà dreta, “Déu, Síria, Baxar i res més”

=====

15 març 2012

Bona tarda !

M’ha costat molt decidir si aniria a treballar avui. Com saps tinc tres fills, i necessito el meu sou. Tenen sort aquells que no tenen fills. No els cal humiliar-se, perquè només tenen por per ells mateixos. El que m’ha ajudat a decidir-me és el pensar que tinc la missió de ser un testimoni fiable del que passa. No ha estat difícil arribar a Damasc. Però la tornada a casa ha estat molt difícil, imagina, per la “manifestació de suport general”, com en diuen. El xòfer del bus, que ens demanava el triple de la tarifa normal, canviava de ruta cada vegada que veia un control improvisat dels serveis de seguretat. Gairebé anàvem marxa enrere! Hem tardat més d’una hora i mitja a sortir de Damasc. El sol trajecte possible cap a les afores on visc és la “carretera del palau”, com se’n diu. Un senyor, assegut al meu davant cridava al xofer “Para, para, si us plau! He d’anar al lavabo.” Però el conductor, sabent que està totalment prohibit parar en aquesta carretera, s’hi ha negat. El vell continuava suplicant. Tots els passatgers estaven callats, i la por es llegia a les cares, com si de sobte tots en tinguessin també ganes. Alguns han començat a insistir al conductor perquè parés. Però aquest ha contestat tot seriós “Estimat amic, fes-ho dins del bus si vols, però no em demanis que m’aturi. Et juro que em faran la vida impossible!”… I el vell estava a punt d’explotar quan finalment hem sortit de la “zona prohibida”. I llavors ha baixat del bus… i no hi ha tornat a pujar.

Quan es diu que les manifestacions de suport no són espontànies, és veritat. Però quan diuen que els treballadors hi van a la força, no és exactament veritat. N’hi ha que se’ls obliga. Però just en arribar al lloc, aquests abandonen la trobada. En canvi, hi ha milers de defensors del règim. Els he vist arribar a peu, de totes les direccions. No tenien pas cara d’haver estat obligats… He vist com portaven la bandera amb la cara del president. Els he sentit cridar “Xabbiha per l’eternitat, per Assad el nostre estimat!”

O quan veus els carrers de Damasc, amb els controls de les forces de seguretat, els homes armats, en civil o amb uniforme, drets al costat de la policia. Tenen armes terrorífics. Porten cinturons plens de cartutxos. Tracten a la gent sense respecte. Al llarg del trajecte avui m’he dit a mi mateixa el què no m’havia semblat tan clar com fins ara: “És la guerra, prepara’t pel pitjor”. Sí, és la guerra, i només m’ajuda el poder escriure’t.

 

Plus de peur à partir d’aujourd’hui !

=====

18 març 2012

Bona tarda.

Quan surtis de casa, no oblidis acomiadar-te de la teva família. Potser saltaràs pels aires amb un cotxe bomba, rebràs el tir d’un franctirador, o una balla perduda d’un soldat que no distingeix ja els amics dels enemics”. Podrien ser aquests els consells intercanviats entre els habitants de Damasc, des d’avui.

Damasc ha estat silenciosa durant molt de temps. No ha canviat res dels seus costums, tot i la mort de milers, tot i els crits dels que són torturats sota terra a les presons o al subsòl dels edificis de rics, tot i la devastació que ha arrasat altres ciutats germanes… I amb tot això, els habitants de Damasc han continuat anant de pícnic, quan l’aire i el sol els convidaven, fins i tot quan el pícnic és al costat d’un control de seguretat. Serveixen el te als soldats. Els ofereixen menjar i cigarrets. Però perquè em planyo? Voldria mantenir un mínim de dignitat, i donar-te una visió més objectiva. Però com?

Si haguessis vist el forat provocat per l’explosió al costat de la plaça Tahrir, i com han quedat les façanes dels edificis del voltant… Si ho haguessis vist, hauries sabut fins a quin punt les nostres vides ja no valen res. Avui, he vist la por en els ulls dels nostres col·legues cristians. Estaven amoïnats i inquiets. T’he explicat com la nostra escola és una reproducció en miniatura de la Síria diversa? Tothom insultava i maleïa l’autor de l’atemptat, cadascú aquell que tenia al cap. L’autor és encara desconegut, sense nom ni cara… Però la gent que ha vist l’explosió al canal oficial han al·lucinat quan han vist el presentador que brandava, amb una sang freda que glaçava la sang, les restes de les víctimes. Sembla que el nombre final creixerà. Ja t’ho havia dit: vivim una guerra on l’únic vencedor serà la mort.

Pel què fa a l’explosió, t’explico una història que li va passar aquest dissabte al matí a una noia que conec. Això t’ajudarà a entendre aquestes explosions, o almenys te’n donarà algunes indicacions. No vull imposar-te conclusions, tot i que en tinc ganes… Aquesta noia treballa a una oficina de Syriatel, que, com tu saps, és la companyia de telecomunicacions de Rami Makhlouf. Ella viu en un petit poble de les afores on les comunicacions han estat tallades completament. Per això no va poder ser informada que tots a la feina tenien festa al dia següent. Acabava d’entrar a l’oficina quan dos agents de seguretat hi van irrompre també. Es van precipitar dins el vestuari dels empleats per sortir-ne tot seguit amb un explosiu que van dir que anava a explotar al cap d’alguns minuts. Què en dius tu de tot això?

 

23 abril 2012

Cartes de Síria (2)

 

CARTES DE SÍRIA

19 març 2012

Bona tarda.

Comparteixo amb tu aquest vespre una discussió de la que he estat testimoni a la meva escola. Ha enfrontat la Catherine, professora de llengua estrangera, d’uns cinquanta anys, originària de Bab Touma, Khudr, vigilant general de l’escola, antic professor d’instrucció militar, originari d’un poble a la vora de Tartous, i Zeynab, professora d’història, originària de Deir Ezzor.

La Catherine ha explicat: “Ahir, una alumna em va demanar: ‘Senyoreta, si el president no tingués el suport d’Amèrica, hauria pogut seguir al seu lloc? Miri en Hosni Moubarak: quan els Estats Units el van deixar caure, va haver de dimitir!’ Me la vaig mirar malament i li vaig dir: ‘Ximpleta! Et penses que Amèrica pot influir en el nostres president?! Et penses que Amèrica, amb tots els seus complots pot fer doblegar Síria?!’” I ha afegit acaloradament: “Però de què va aquesta generació podrida? Aquestes noies són ximples i idiotes! El poble sirià està veritablement en retrocés…!

Khudr, el vigilant general ha afegit: “L’actual generació és ximple i idiota perquè els han tret del cap l’empremta de la bota. El poble sirià està completament idiotitzat. De tots els pobles del món, no n’hi ha cap de tant idiotitzat”.

Però la Zeynab ha contestat: “El poble sirià, idiotitzat? No és veritat! No hi ha millor poble que el nostre. No hi ha poble al món més heroic que el nostre. Jo, ara, estic orgullosa de ser siriana.

Diàlegs d’aquest estil, en sentim per tot arreu ara a Damasc.

 

“Creusons-nous la tête…”

 =====

20 març 2012

Com estàs ?

La gent de Homs diuen fent broma: “La mort i les bales reconeixen la nostra olor. Ens segueixen la pista. Quan anem a Damasc, en les envien darrera nostre”.

Tenen raó. La gent que fuig de les zones devastades han arribat a Damasc. I ara és també la mort la que desembarca a Damasc.

Pel què fa als desplaçats, deixa’m parlar-te de Zeynab. La seva cara se m’ha quedat gravada, com si m’impulsés a parlar d’ella. És una noia jove, d’uns vint anys. És de Khalidyeh, a Homs. Li he demanat: “Què puc fer per tu?” I m’ha contestat: “Vull treballar”. I després ha abaixat els ulls i mirant una nena que s’arrapava al seu vestits: “I llet per la meva filla”.

Mirant la Zeynab he recordat una mestra de llengua àrab de l’escola. Els mestres parlaven de les “explosions terroristes” de Mezzeh i dels combats que hi succeïen aquest mateix matí… La professora d’àrab ha declarat: “Cal que colpegin sense pietat les zones que refugien aquests terroristes. Els llocs que els protegeixen, cal colpejar-los de nou.” I tot seguit, aixecant la veu: “Ja n’hi ha prou. S’ha d’acabar ja! N’estem cansats!” Ens l’hem mirat en silenci, empassant-nos les nostres reaccions.

Em sembla que haurem d’empassar-nos-les encara molt de temps, les nostres reaccions.

Però ara em demando: Parlava de Zeynab i la seva filla, per exemple?

 

Tall d’aigua a Bayada (Homs)

 =====

22 març 2012

Bon dia!

Ahir, vaig anar amb una amiga en un barri perifèric de Damasc visitant una coneguda. Aquesta ens va proposar anar a presentar el condol a la mare d’un noi mort feia una setmana. Era difícil dir que no. Li vàrem portar flors, perquè era el dia de la mare. Ella es va asseure davant nostre. Per començar la conversa, li vàrem preguntar què havia passat. Ella va respondre que encara no li havien tornat el cos. Els notables del barri havien anat a la seu dels mukhabarat i a l’hospital militar, on potser havia mort, però els van respondre que no hi era. Havien demanat a tots els serveis de mukhabarat i a tots els hospitals, però tots van negar haver retingut el jove o estar en possessió del seu cadàver. La mare ens explicà que ja l’havien detingut dues vegades, i que les marques de la tortura eren visibles per tot el cos.

Em va dir un dia, que preferia mil vegades morir que ser detingut. La tercera vegada que van venir a detenir-lo, va fugir de casa. Es va amagar en una granja, amb amics. Però les forces de seguretat els van encerclar. Van intentar salvar-se en cotxe, però un tir de morter els va tocar. Quatre d’ells, els que anaven darrera, van morir a l’acte. Tan sols en quedaven tres, un era ell. Però estava ferit i sagnava i va dir als amics que el portaven: ‘Deixeu-me i salveu-vos. Més val que dos sobrevisquin que no que morim tots tres.’ Així que li van recitar dos xahadas, i van fugir. És a través d’ells que en sé la història.” Els mateixos joves van explicar a la mare que pel camí havien vist un vigilant que treballava a una granja propera. Li van confiar el ferit. La mare va anar a veure el vigilant, que li va dir que els tancs s’havien emportat el seu fill.

La mare no va tornar a veure el cos. No sabia on trobar-lo. Va concloure la seva història sospirant, i mirant-nos, ens va dir: “Potser encara és viu… potser ha aconseguit escapar tot sol… Potser el vigilant l’ha acollit i curat sense dir-m’ho… Potser dins el tanc un soldat s’ha apiadat d’ell i l’ha portat a algun lloc perquè el curin…” I després va abaixar la mirada i mentre les llàgrimes li regalimaven: “O potser és mort, i han utilitzat el seu cos per les explosions de la plaça Tahrir… De vegades em dic que potser han agafat els seus òrgans, perquè encara era viu. O potser…” Les llàgrimes l’ofegaven i nosaltres ploràvem amb ella. Sí, totes les opcions són possibles.

I potser això només passa a Síria.

 

Bahram Hajo (Sense títol)

=====

26 març 2012

Bon dia.

La meva filla m’ha explicat que avui, durant la classe d’àrab, la professora ha demanat:

– Què simbolitza el colom?

Un noi ha contestat:

– Simbolitza la pau.

– Bé… i què més?

La meva filla ha contestat:

– Simbolitza la llibertat.

Un noi del fons de la classe s’ha aixecat i ha demanat de manera agressiva a la meva filla:

– Vols la llibertat?

La mestra ha dit:

– Volem tots la llibertat. On és el problema?

Una noia s’ha estranyat amb to de rebuig :

– Com vol dir, senyoreta?

I la meva filla ha acabat el relat dient: “Mare, la nostra mestra segur que està a l’oposició!

Per mostrar-te en quin impasse lingüístic, moral i social ens hem ficat, et parlaré dels murs. Per saber realment el que passa a Síria, cal observar-ne els murs. És un tema del que parlaré en una carta sencera properament. Els joves revolucionaris escriuen sobre els murs la paraula “llibertat”: حرية. Però els agents de seguretat hi posen un punt sobre la primera lletra i ho transformen en “merda”: خراء

De vegades em dic a mi mateixa que si el règim no canvia, haurem de canviar la llengua, per sortir de l’impasse on ens han tirat sota els ulls dels nostres nens.

 

“El Papa m’ha comprat un franctirador. Caigui l’assassí d’infants” (Homs)

 

Vegeu l’original en francès a:

http://syrie.blog.lemonde.fr/2012/04/17/lettres-de-syrie/

http://syrie.blog.lemonde.fr/2012/04/23/lettres-de-syrie-2/

 

 

 


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: