Enviat per: sodepau | 26 Març, 2012

La dècima vida d’Al Qaida

El professor francès Jean-Pierre Filiu, expert en el seguiment i anàlisi sobre aquesta organització, ha dividit la seva trajectòria i la seva evolució, en nou vides fins a l’any 2009. Així ho descriu en el seu llibre titulat “La veritable història d’AlQaida”. En ell es preguntava si hauria una dècima vida, i si l’organització d’organitzacions seria capaç d’adaptar-se, de mutar-se novament per a sortir de la seva penúltima crisi. Doncs crec que ja tenim resposta a aquesta pregunta i és que una vegada més Al Qaida està demostrant una gran capacitat d’adaptació, una gran capacitat de revertir les derrotes en avanços per a la seva estratègia de supervivència i una gran capacitat per a seguir sent un actor important en l’escenari internacional des d’Àfrica fins a l’Àsia Central i Oriental.

I tot això no solament com actor directe, sinó que a més, la seva existència en algunes regions del món està generant un auge del salafisme jihadista, la qual cosa es reflecteix en la constitució de noves organitzacions armades del seu mateix perfil o l’extensió de les existents, com són: Moviment per a la Unicitat i la Jihad a l’Àfrica de l’Oest, Jamaa Ansar Addin a la regió Tuareg del Sahel, Associació per la Sharia a Iemen, Boko Haram a Nigèria, Moviment Al Shabab a l’Est de l’Àfrica, diferents grups a Tadjikistan, Uzbekistan i Kazajastan a l’Àsia Central, als Urall i el Tarstastan rus, Emirat Islàmic del Caucas, al Caucas Nord, AQMI a Nord d’Àfrica i Sahel……

Tenint en compte la mort d’Ossama Ben Laden i els successos que es viuen al Nord d’Àfrica i Orient Mig, sembla que allò més lògic seria pensar que aquests fets restarien marge de maniobra i de capacitat d’incidència al salafisme jihadista d’Al Qaida i de les seves organitzacions integrades o afins.

Però ben al contrari, aquesta xarxa està novament demostrant la seva capacitat d’adaptació al context polític, a la geopolítica regional, local i del moment. I ho fa desenvolupant diferents estratègies segons el context polític, combinant diferents estratègies i mitjans però mantenint un no menyspreable nivell de coordinació, d’intercanvi de mètodes i recursos, de debat i anàlisi entre tots els membres i organitzacions de la xarxa, bé de manera virtual bé de manera presencial i física, per distància que hi hagi entre el Caucas i la Banya d’Àfrica o del Sahel a l’Àsia Central. Desenvolupant novament –com en anteriors vides- una gran dosi d’oportunisme polític (és una característica de l’organització des de la seva constitució) per a intentar camuflar les seves limitacions operatives, d’incidència i fracassos polític-militars; intentant enquadrar a nivell de discurs les revoltes àrabs en la seva acció i aprofitant els triomfs polítics d’aquestes revoltes (Tunísia, Egipte i Líbia) o l’aprofundiment amb comptagotes de les reformes al Marroc per passar a una acció més de propaganda i de mobilització que armada.

Així aquests dies, no és d’estranyar veure en les diferents mobilitzacions que es succeeixen en algun d’aquests països (per exemple al Marroc, Líbia, Tunísia i Egipte), manifestants enarborant la bandera d’Al Qaida, de moment molt puntualment.

Mentre aquesta estratègia d’acció i “mobilització de masses” es desenvolupa, paral·lelament l’enfrontament armat contra “croats, sionistes i els seus agents locals” segueix aprofundint-se, estenent-se quant a impacte regional i local i per tant suposant un greu problema per als països occidentals i els seus aliats regionals, mentre que l’extensió del conflicte militar per diferents regions suposa una despesa militar gens menyspreable en uns temps en que la crisi econòmica del “capitalisme occidental” fa estralls a Europa i als EEUU, a part de generar inestabilitat en zones estratègiques del món.

Així veiem com diferents països d’Europa i EEUU, en diferents intensitats i nivells segons la regió, tenen desplegats mitjans materials i humans militars en el Sahel, a terres i costes de la Banya d’Àfrica, al Iemen, a l’Afganistan, Pakistan, l’Iraq… En aquests diferents escenaris regionals, de confrontació militar, malgrat els mitjans materials i humans desplegats pels diferents països de l’OTAN, dels propis règims àrabs i no àrabs, tot i els cops militars i polítics soferts per l’organització/ns a l’Iraq, l’Aràbia Saudita, Iemen, Algèria, Uzbequistan, Paquistan…. el problema que suposava fa uns anys l’existència de la ideologia del salafisme jihadista i d’Al Qaida no només no ha baixat sinó que globalment ha augmentat i s’ha estès el seu impacte i acció a altres regions, demostrant una gran capacitat d’oportunisme polític i d’inserció en la geoestratégia regional i en el joc que es desenvolupa sobre el tauler que va des d’Àfrica fins a l’Àsia Central.

Indubtablement això és així perquè en aquestes regions es donen una sèrie de circumstàncies polítiques i socials adequades perquè “l’animal s’adapti i sobrevisqui”, perquè en el món cada vegada més es produeixen “zones grises”, regions i poblacions abandonades a la seva sort, en mans de dictadors sense límits, on les formes clàssiques però multiformes i heterodoxes de la resistència política i social, dels moviments i xarxes socials, nodreixen a aquestes organitzacions en recursos humans i financers. I així el relleu generacional i les mutacions que van successivament donant-li vides es reprodueixen des de fa ja més de dues dècades.

Ara bé, aquesta dècima vida tindrà més o menys durada en virtut d’una sèrie de qüestions que el temps a curt i mig termini ens dirà, és dirà: ¿es beneficiarà  Al Qaida, els seus diferents grups integrats o no, el salafisme jihadista, dels nous canvis regionals geopolítics a favor de l’islamisme polític pacífic, bé sigui amb perfil Germans Musulmans o del salafisme i wahabisme no jihadista (no armat) segons model del Annour egipci?  ¿Es beneficiarà d’una hipotètica decepció dels votants i militants d’aquestes formacions que ara han apostat per la participació democràtica i l’alternança política en els governs, de manera pacífica i democràtica? ¿els possibles i desitjables avanços polítics i socials d’aquests països –em refereixo als englobats en l’anomenada primavera àrab- deixarà sense arguments, sense capacitat de reclutament, sense marge, al salafisme jihadista a la regió del Nord d’Àfrica i de Mig Orient? ¿la pressió global militar permanent dels règims locals, més l’acció dels països occidentals amb tot el seu potencial econòmic i militar en les anomenades “zones grises” i fora d’elles, aconseguirà frenar l’avanç i extensió del salafisme jihadista i fins i tot acabar amb ell?

Possiblement la resposta no serà homogènia perquè regional i localment les situacions evolucionaran de manera diferent, però es pot endevinar un nou cicle vital.

Per Pepe Nieto, membre de SODEPAU


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: