Enviat per: sodepau | 2 Febrer, 2012

L’Economia Social i Solidària a Tunísia (1a Part)

L’Economia Social i Solidària a Tunísia
per Afef Tlili

La situació dels components de l’economia social i solidària a Tunísia no pot estudiar-se sense una consideració de l’ambient macroeconòmic, social i polític. Des de la independència el 1956, Tunísia, poc dotat en recursos, va optar per la promoció dels seus recursos humans per a garantir el seu desenvolupament, però el model econòmic adoptat, recentment industrialitzada i obert,  no es va associar a una política social capaç d’absorbir els efectes nocius de la conjuntura econòmica nacional i internacional que afecten sobretot a les capes més vulnerables. La revolta de gener de 2011 no va ser més que una conseqüència del suport al capitalisme amb marginalització de les zones internes del país i els grups de la població productiva sense suport.

La política econòmica es va dedicar estrictament a les grans inversions i a l’obertura liberal dirigida a la instauració de mecanismes acceleradors de creixement i no es va articular correlativament amb l’àmbit social. Els procediments que es destinaven al benestar col·lectiu i la igualtat d’oportunitats eren gairebé inexistents i la inversió pública en “existències humanes” no va garantir ni l’equitat social ni la satisfacció de les necessitats.

No obstant això, el context es tornava menys favorable a principis dels anys 80 i es va saldar amb  una greu crisi econòmica, social i política que va culminar en 1985-86 i va tenir conseqüències desastroses.

Va ser només amb l’estabilització econòmica del país que es va avançar cap a un ajustament estructural que permetia l’aplicació d’estratègies que combinen més el social que allò econòmic. El reforç dels components de l’economia social ha resultat important davant la liberalització econòmica a que es va donar suport amb el 10º i 11º plans de desenvolupament (els anys 90 i 2000) que es destinaven a l’estímul de la iniciativa privada, i les premisses de l’atenció cap a “emprendre d’una altra manera” s’acumulen.

Tot i que l’economia social i solidària troba cada vegada més el seu lloc en el context sociopolític actual, com resposta a les aspiracions de la població rebel·lada i les llacunes dels règims econòmics defectuosos, aquest volum segueix sent incoherent per diverses raons, estructurals sobretot, i això malgrat la cultura solidària desenvolupada en les persones. En efecte, els fenòmens de solidaritat, cooperació i reciprocitat dels esforços no són un context recent a Tunísia, sobretot en l’àmbit agrícola. Les formes d’ajuda mútua socials i espontànies anomenades “MAOUNA” van ajudar als agricultors a realitzar treballs en comú: llaurat, finançament d’operacions costoses, recol·lecta… això són activitats de solidaritat entre els veïns i sobretot entre els agricultors per tal d’accelerar la collita dels productes, minimitzar els riscos climàtics i també minimitzar els costos de la producció. Aquesta forma d’economia social espontània s’estén en gran manera en la història de la solidaritat social a Tunísia. Parlem de ELLAMMA (diferents tasques), EZAZEN (marcat d’ovelles), les formes de solidaritat entre les dones EL OULA (preparació del cuscús, de les espècies) i ETOUIZA (cardatge de la llana).

Malgrat l’espontaneïtat d’aquests fenòmens que van justificar les primeres proves d’estructuració de l’àmbit agrícola en sistemes solidaris, la implantació del model cooperatiu va ser precipitat. Amb l’opció cap al socialisme en 1964, i amb la pressió de la Unión Tunisiana dels Treballadors Tunisians UGTT, s’anuncia una veritable reforma agrària que hagué d’implicar a curt termini la col·lectivització total de l’agricultura tunicina amb l’ajuda de la Unió Nacional de la Cooperació UNC. La política es basava en l’atac a la burgesia agrària i l’apropiació de les grans i mitges explotacions. Aquesta temptativa severa i imposada va ser avortada per un aixecament dels camperols contra el Govern i el fracàs del cooperativisme exigit; un resultat esperat quan el model cooperatiu, seguint fidel a la seva dimensió ideològica, pretén superar el simple nivell de la millora tècnica i el benestar econòmic per a desembocar en la política i qüestionar les estructures microeconòmiques. Amb l’absència d’un règim agrari que garanteix l’estabilitat de les cadenes de producció i comercialització, els agricultors es troben en la necessitat opriment d’unir-se i de cooperar en estructures Cooperatives Centrals, els anys setanta. I no és fins als anys vuitanta que les cooperatives de serveis agrícoles coneixen una evolució notable amb algunes intervencions eficients (UCCV Unió Central de les Cooperatives Vitícoles, Cooperativa Central de Blat..). El Ministeri d’Agricultura es va dedicar, des d’aleshores a consolidar aquestes estructures. Aquests esforços van aconseguir la creació de 201 cooperatives des de 1988 fins a 2006. La política de desenvolupament agrícola va induir canvis estructurals complementaris al cooperativisme, creant agrupacions d’interès col·lectiu GIC, les agrupacions de desenvolupament agrícola GDA, les societats de desenvolupament i de desenvolupament agrícola SMVDA,i  les agrupacions interprofessionals GIP.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: