Enviat per: sodepau | 3 Agost, 2011

Escarbar la terra…

Si algú vol conèixer la història de Turquia, haurà d’escarbar la terra.’ Pervin Buldan, parlamentària kurda pel Bloc Treball, Democràcia i Llibertat sap de què parla. El seu marit va ser segrestat el 1994 per 8 policies, al dia següent el seu cos va ser trobat amb una bala al cap, el mateix dia en què Pervin donava a llum a la seva filla Zelal.

Des del genocidi armeni de principis del segle XX, passant pel menys conegut genocidi de Dersim de 1938[1], i fins els terribles anys vuitanta i noranta, les terres que ocupava l’antiga Mesopotàmia, són ara plenes d’ossos que donen fe d’un passat i un present per arreglar.

El passat més recent de les desaparicions forçades i assassinats extrajudicials s’accentua a partir del 1980, amb el cop d’estat militar, i durant els anys 90, especialment entre 1993 i 1995 en el marc de l’anomenada “guerra especial”, protagonitzada per les forces de seguretat de l’estat i grups afins, amb l’objectiu d’eradicar el Partit dels Treballadors Kurd (PKK per les sigles en kurd). La majoria de víctimes, d’origen kurd, van ser detingudes per les forces de seguretat o per grups paramilitars com Hizbullah o grups paraestatals no reconeguts oficialment com JITEM. Les persones sospitoses de pertànyer o ser afins al PKK, ser membres de partits de l’oposició política o periodistes de diaris opositors al govern turc eren detingudes o segrestades i desapareixien sota la tortura o en execucions extrajudicials.

El cert, però, és que no cal escarbar molt per conèixer la història i la realitat d’aquest país. A Siirt, un municipi a dues hores de Diyarbakir, la cara amarga de l’estat turc es mostra ben a la superfície. El dimarts dia 27 de juliol una delegació d’associacions turques i internacionals, acompanyats de la premsa turca i local, ho varem poder comprovar.

Arribem a les afores del municipi de Siirt, no gaire lluny de les darreres cases. El que sembla una entrada a un parc natural ens barra el pas. És Newala Kasaba. Fins fa un temps el terreny era municipal, però després d’alguns canvis legislatius, les terres han passat a mans de l’estat i el Ministeri de Boscos planeja transformar el lloc en un frondós bosc que tapi les proves i evidències de la més sagnant etapa de repressió.

Es calcula que unes 180 persones deuen tenir les seves restes escampades per aquestes terres, entre elles, un dels fundadors del PKK, el guerriller Mahsum Korkmaz. En general, però, i segons diuen els relats del poble, la majoria dels que van patir execucions extrajudicials allà, eren civils, arrancats dels seus llits, un pastor o fins i tot un congeut pidolaire del poble que no tenien res a veure amb la política o les guerrilles del PKK.

Els nens del poble, seguits pels més grans i els periodistes, ens van assenyalant una a una les petites muntanyetes de restes, moltes d’elles en un barranc, sense potser haver estat ni enterrades. Restes de roba, ossos, tot ho toquen i descol·loquen. Ho mostren a les càmeres amb el trist costum dels qui ja ho han vist tot, sense solemnitats inútils. Un dels experts els avisa que no haurien de tocar les proves perquè si algun dia hi ha una investigació antropològica i forènsica, la posició, la profunditat, tots els petits detalls són molt importants per determinar com van morir les víctimes i com actuaven els autors d’aquests crims.

El fet que la fossa es trobi tan a prop del poble, i que els cossos no estiguin enterrats sinó escampats pels camps, pot voler dir que una de les intencions era intimidar a la resta de la població de Siirt, que fossin conscients del perill que corrien si gosaven dur a terme qualsevol mínim acte subversiu“, explica Manel Perona, president de l’Associació per la Recuperació de la Memòria Històrica a Catalunya i un dels membres de la delegació.

A la zona de la fossa, un representant de l’Associació Mesopotàmica de Familiars de Víctimes (Meya-Der) llegeix la declaració final de la conferència sobre fosses comunes realitzada el 27 de juliol del2011 a Diyarbakir. Demanen l’establiment d’un banc d’ADN i d’una Comissió de la Veritat. La Parlamentària, Gülten Kisanak, i l’alcalde de l’ajuntament de Siirt, Salim Sadak; també intervenen davant de la premsa.

En sortir de la zona trobem més de 20 policies de civil gravant-nos amb càmeres, descaradament, com si la intimidació fos la única arma possible davant de tanta premsa. És ben clar que si no hi hagués presència internacional o mediàtica la visita ja hauria estat reprimida d’alguna manera. De fet, una tanqueta de la policia ens seguirà, impúdica i descarada, fins que abandonem la ciutat i ens acomiadem de Siirt amb la promesa personal de no deixar de lluitar per la veritat i la justícia al costat de les famílies que hem conegut.


[1] En el què s’estima que van morir entre unes 50.000 i 80.000 persones i milers d’altres varen ser desplaçades.


Responses

  1. […] mes de juliol, un membre de SODEPAU va participar en una visita a una fossa comuna prop de Siirt, on va poder comprovar l’estat de deixadesa de cossos represaliats en un terreny […]

  2. […] mes de juliol, un membre de SODEPAU va participar en una visita a una fossa comunaprop de Siirt, on va poder comprovar l’estat de deixadesa de cossos represaliats en un terreny […]


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: