Enviat per: sodepau | 26 Mai, 2011

Impressions sobre el Marroc

Del nostre col·laborador Carles M.L.

Sabia que arribava en un moment d’exaltació popular, els joves i no tan joves, mitjançant les xarxes socials, internet; i mirant de reüll les revolucions veïnes, van iniciar a través de l’anomenat  Moviment  20 de Febrer, una crida a la mobilització pacífica dels marroquins. Les manifestacions i protestes s’han anat succeint les darreres setmanes. No és que les protestes hagin estat massives.  La jornada del primer de maig, va comptar amb unes 500-1000 persones que van recórrer l’Avinguda Mohamed VI de Rabat. Però allò important com a testimoni directe, ha estat copsar el malestar general de la població. Parlant amb joves el passat 3 de maig, Jornada internacional pel dret a la llibertat de premsa, la sensació general que es deixava sentir entre els assistents era de cansament. Manquen les oportunitats de futur, els salaris són molt baixos i els llicenciats es troben sense possibilitats de realitzar-se dins el seu camp.  Actualment l’atur afecta prop del 10 % de la població, segons fonts oficials.  Marroc juntament amb altres països del Magreb, sobretot Egipte i Tunísia, han estat assenyalats pel Fons Monetari Internacional com a alumnes avantatjats. Les polítiques de creixement econòmic es situen per sobre del 5% anual en els tres països des que van adoptar les reformes estructurals, privatitzacions, liberalització i obertura a inversions estrangeres, suggerides pel FMI.  El problema d’aquestes mesures és que no han servit per crear llocs de treball, però si per enriquir les oligarquies locals, tal i com m’assenyala un dels estudiants a la protesta del tres de maig. L’atur entre els menors de 24 anys és del 31,8%. La Union Marocain du Travail (UMT) és un formiguer constant d’entrada i sortida de gent. Tothom busca treball, però les opcions d’èxit són escasses. L’èxode rural al món urbà ha creat bosses de pobresa difícils d’assumir per les ciutats, que creixen sense ampliar cap tipus de servei.

Les reunions i l’intercanvi d’opinions no s’aturen, divendres 6 de maig vaig poder assistir a la UMT a una reunió/debat d’integrants del Moviment 20 de Febrer. En ella es discutien les següents accions a prendre per tal de forçar el govern a fer canvis. La majoria de participants eren joves; els quals es mostraren molt decebuts en constatar que jo no era periodista. Volen ocupar espai a la premsa, saben que el Moviment ja no té la força mediàtica dels inicis, quan bona part de la Mass Media global es feia ressò de cada moviment que feien. Cada dia et trobes amb protestes davant el Parlament, metges, gent sense treball, estudiants, joves indignats davant el desmesurat pressupost del Festival Mawazine que es celebra aquests dies a Rabat, etc.

Molts joves es mostren interessats en les revoltes que es van iniciar a Espanya a partir del 15 de maig. Sovint em pregunten com s’organitza el Moviment 15-M, quins efectes està tenint sobre la política nacional i local i cap a on s’encamina el malestar. Els marroquins es mostren orgullosos d’haver generat, juntament amb d’altres països àrabs, l’espurna “revolucionària” que ara s’ha encès a Espanya.

Sens dubte, si hi ha algun col·lectiu especialment actiu i al que es pot atribuir el lideratge simbòlic de les reivindicacions, aquests són els llicenciats a l’atur. El passat 20 de maig, quan el rei es disposava a saludar els seus fidels a la porta de la Mesquita Assouna al centre de Rabat, desprès de l’oració del divendres, llicenciats desocupats van “infiltrar-se” a les primeres fileres dels súbdits que esperaven amb fervor al rei per increpar-lo; demanant-li millores substancials en els salaris així com oportunitats de feina. La comitiva reial es va veure alterada, i la televisió pública que retransmetia l’acte religiós va tallar la senyal al·legant problemes tècnics.  Durant les ja tradicionals manifestacions diàries que acaben a la porta d’accés principal del Palau Reial, la policia com a càstig per l’altercat del divendres va carregar durament contra els assistents dissabte al migdia , tal i com em va senyalar Y. M.

El problema de les protestes, dins el format actual, tal i com m’explica Y. M. és que es corre el risc de desafecció per part d’un determinat segment de població; ja que la desmotivació per les poques millores aconseguides comença a ésser palpable. Al país sembla haver-se instaurat un statu quo post 20 de Febrer. Mohamed VI i el seu govern semblen adoptar la postura del laissez-faire, no oposant gaire resistència policial a les concentracions, per deixar que el desgast davant els escassos avenços, desmotivi la massa crítica.

A la pregunta gairebé obligada de si creien que al Marroc s’esdevindria una “revolució” semblant a la viscuda a Tunísia o Egipte, la resposta sempre ha estat negativa.  Creuen que les coses poden canviar, però poc a poc. Tampoc consideren que el seu context polític i de llibertats sigui el mateix que el de Tunísia i Egipte. Per tant, caldrà esperar a nous moviments, tant del govern, que no sembla fer gaire cas de l’estat de les coses,  com de la població.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: