Enviat per: sodepau | 2 Mai, 2011

El que queda del dia: petita història post-revolucionària

No sé què esperava trobar. Potser era ingènua. O utòpica. O no havia pensat massa en el moment en què baixaria de l’avió i posaria els peus a la nova Egipte. Però la nova Egipte és massa semblant a la vella Egipte. L’essència amable i despreocupada dels egipcis, segueix essent la mateixa. Tothom saluda la revolució del 25 de gener. Tothom maleeix Mubarak. A la plaça Tahrir la gent compra enganxines de record de la revolució, pins, braçalets. Els nens es fan pintar la bandera a les galtes i es passegen cofois. Els joves es fan fotos amb les pancartes de fons, pancartes que saluden el paper gloriós de l’exèrcit del poble. Les pintades a les parets recorden els màrtirs de tots aquells i aquelles que van morir durant les protestes. És gairebé un miracle, gairebé impossible de creure que els despreocupats i alegres egipcis arribessin a fer caure Mubarak, que arribessin a omplir de gom a gom la plaça Tahrir en el què és ja una de les imatges més poderoses de les revoltes populars del 2011. Unes revoltes en què  l’esperit de lluita ha trencat el petit cercle dels militants per arribar a canalitzar la ràbia i la frustració de tot un poble. “Aquesta no és la nostra revolució”, m’explica Suzanne, una activista del Caire, directora d’un centre de rehabilitació de víctimes de la tortura. “Nosaltres, els militants i membres associatius, que fa tants anys que lluitem, ens hi hem afegit i n’estem orgullosos, però no negarem que el mèrit últim és de tot el poble i sobretot dels joves”.

Al carrer, la majoria s’adhereixen a la consigna “Egipci i orgullós de ser-ho”. Tots afirmen haver participat en el canvi, d’una manera o d’una altra. Alguns preparaven te o menjar pels manifestants, s’instal·laven perruquers ambulant als carrers, o simplement cantaven i corejaven els eslògans i els somnis de llibertat. I malgrat tot, molts parlen de la revolució, athawra, com d’alguna cosa llunyana, que va passar ja fa temps i que els fa estar orgullosos d’un país que, de moment, es troba en mans d’un Consell Militar que el poble no controla. S’han tallat uns quants caps, Mubarak i dos fills seus estan essent processats juntament amb d’altres figures de l’establishment de l’antic règim. Però l’exèrcit i el Consell Militar controlen amb poc diàleg els tempos i avenços de l’era post-25 de gener. Wahda wahda, diuen la majoria. Pas a pas. No es pot fer tot de cop, cal deixar que els militars facin la seva feina. Hauríem seguit, potser, però necessitem tornar a treballar, a guanyar-nos la vida.

Molts han tornat doncs a la seva normalitat diària. Però aquest divendres 22 d’abril, mentre jo sóc al Caire, s’ha organitzat una concentració d’uns pocs centenars. Es nota que duen uns quants mesos d’experiència. En pocs minuts han muntat un escenari, des del qual un xeikh ha fet el sermó per la unitat dels egipcis, musulmans i cristians, ha demanat confiança en el Consell Militar, però exigeix també l’alliberament de tots els detinguts durant les manifestacions i la fi dels judicis de civils en tribunals militars. Som centenars omplint una mil·lèsima part de la plaça Tahrir. Banderes, cartells, espontanis de tota mena, joves que es guanyen unes guinees pintant la bandera sobre braços i galtes, venedors ambulants de samarretes i barrets revolucionaris. La plaça és un vague record del què fou fa tot just unes setmanes. Però avui ha recuperat un petit alè del que és aquesta revolució. I l’alè durarà fins a ben entrada la nit mentre en ràfegues, apareixen grups de manifestants cridant eslògans i animant la gent a participar.

Per aquests pocs la revolució tot just comença. Hi ha molt de camí per fer i cal que la gent segueixi mantenint-se alerta, segueixi lluitant i participant. Molts d’ells saben que l’exèrcit, per molt amic del poble que sigui no és bo deixar-lo sol. Els activistes, militants, voluntaris del Front per la protecció dels protestants egipcis, coneixen de primera mà la repressió de l’exèrcit, no només de la maleïda i desgastada policia. La malvista policia va desaparèixer el segon dia de manifestacions multitudinàries, i l’Exèrcit es va erigir com a protector dels manifestants, com a control contra les hordes de criminals enviats pel règim. O almenys aquesta era la versió oficial. Des de fa uns dies, i exceptuant les petites i esporàdiques manifestacions d’algun divendres, la plaça Tahrir torna a ser plena de cotxes que no deixen de tocar el clàxon. El Consell Militar s’ha afanyat a plantar flors i nova gespa a la rotonda. Ja no es pot acampar. De fet, fins el darrer dia arrestaven el qui era vist comprant llençols, per possible intenció d’acampar a l’exterior. Les detencions, les tortures, els fets més atroços, no han passat a la vista de les  grans manifestacions. Perquè milers d’ells eren tan sols joves sense un passat polític, tan sols gent amb ganes de participar, per un moment, a un esdeveniment històric que atreia les masses i que els deixava canalitzar col·lectivament la seva frustració i descontent. Però mentre els milers cantaven i s’exclamaven a la plaça Tahrir, pels carrers del voltant, o en petites protestes escampades pel país en demanda de drets socials, joves i grans eren arrestats i torturats. Els activistes, els militants, aquells integrats a les xarxes organitzatives, de discussió, de mobilització, tenien més possibilitats de ser alliberats, perquè estaven més organitzats, perquè la pressió vers l’exèrcit i les forces que els retenien era més immediata i coordinada. Però els joves anònims, aquells sense portàtil ni blog propi, els que eren allà per patriotisme, per cansament d’un règim corrupte, per frustració, aquests desapareixien, interrogats al Museu Nacional, a les comissaries ara sota control armat, i si reapareixien era per ser jutjats per un tribunal militar, o en forma de cadàver, o en forma de xifra i de vaga esperança per una família impotent.

Dimarts passat vàrem tenir una reunió amb una família. La mare, vestida de negre, ulls profundament foscos, ens explicà com havia recorregut totes els hospitals, tots els tanatoris, les comissaries, en busca del seu fill M. Abdellah. El seu fill, estudiant de 24 anys va participar en la manifestació del 25 de gener i no tornà a casa fins el dia 26 a les 6:30 del matí. Va menjar una mica, va dormir una mica i pres encara de l’excitació dels que se saben fent història, va tornar cap a la plaça el dia 28 per unir-se de nou a la revolució. No ha tornat a aparèixer. Breument el dia 11 de febrer va contestar al telèfon i sa mare va sentir que era dins d’algun recinte, amb molta d’altra gent. Des d’aleshores, res. L’exèrcit els ha dit que potser que el tinguin detingut, els han donat un número de dossier. El tiet de M. Abdellah ens ensenya un gargot de número al cantell d’un paper rebregat. Els han dit que tornin a passar. Els han dit que ho provin a Medinat Nasser. Un amic de la família amb connexions a l’exèrcit els ha dit que ben aviat tornaria, que estava detingut a prop de casa, que aviat en tindrien notícies. Ja fa més de dos mesos que va desaparèixer. La seva mare, ferma, disposada a tot pel seu fill, ens ensenya la foto d’estudi que du a la bossa. El seu fill amb posat seriós sobre un fons de tela blava vellutada.

Les mares busquen. La resta han tornat a les seves vides, satisfets i orgullosos de ser egipcis. Alguns saben que no va ser perfecte. Alguns no hi volen pensar. Alguns estan convençuts que l’exèrcit i el poble estan fraternalment units per un lligam que no es pot trencar, perquè de fet, cada família té algú fent el servei militar (obligatori 3 anys), l’exèrcit forma part d’ells i ells formen part de l’exèrcit i ningú no vol admetre ni sentir a parlar dels defectes d’un mateix. No ho saben, no ho volen saber, o no els importa. O més aviat, en paraules d’un taxista cairota: “L’exèrcit no és perfecte, la revolució no és perfecte, però que jo necessitava tornar a la feina, tornar a treballar per guanyar-me la vida, no podia seguir eternament acampat a la plaça.” Ell era allà per demanar canvis econòmics, per jutjar aquells que han venut el país, que s’han apropiat de les seves precioses riqueses, del seu potencial. Wahda, wahda. A poc a poc. Ara això sí, visca la revolució! El seu ímpetu, el seu realisme, em fan pensar que, si cal, ell i uns quants milions, tornaran a sortir al carrer.

Per LeilaR.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: