Enviat per: sodepau | 22 Març, 2011

NI TIRANIES NI OCUPACIONS. NI INTERVENCIONS MILITARS.

Quedava ben clar en el lema de la manifestació d’ahir el missatge de la convocatòria en solidaritat amb els pobles en lluita, referint-nos a tots els pobles que després de decennis de dictadures, corrupcions i cleptocràcies es revolten contra els seus règims amb una inesperada onada de protestes que ha agafat a contrapeu a Occident.

Quedava clar que l’efecte dominó no seria immediat atès que cada país té unes característiques molt diferents. Del Marroc al Iemen, ens trobem amb una unanimitat de pobles que reclamen justícia social, llibertat i democràcia. Alhora cada país té la seva història, les seves aliances i les seves especificitats polítiques, militars i socials per la qual cosa es fa difícil predir el futur més enllà de constatar que amb els processos engegats a dia d’avui, és evident un canvi de paradigma que reordenarà els equilibris de forces a la regió. Amb això arriba el cas de Líbia i ens surten els dubtes i el consens d’una necessària intervenció en contra del sàtrapa Gadafi. Sobta, en principi, la resposta occidental per desigual i hipòcrita,  en donar suport al poble egipci i tunisià quan el peix estava venut i una intervenció militar disfressada de zona d’exclusió aèria a Líbia. Les maneres de fer de la comunitat internacional, tot i que confuses i desconcertants,  tornen a repetir vells esquemes; fixem-nos-hi:

1 Es crea una campanya mediàtica favorable a una necessària intervenció a Líbia per salvar vides humanes.

2. S’obvia que a Líbia hi ha una confrontació, desigual, però confrontació armada entre els rebels i el govern de Gadafi.

3 Tot i que els bombardejos i la repressió al Iemen, i a Bahrein estan deixant dia rere dia centenars de morts el focus segueix impertorbable a Líbia.

4 El que havia de ser una mesura de pressió amb el manteniment d’una zona d’exclusió aèria a Líbia, amb l’objectiu d’aturar la repressió contra l’oposició al règim, es converteix en una operació per carregar-se d’una vegada per totes un govern, a base d’esbombar i bombardejar el seu exèrcit, armat amb les bombes que aquests mateixos estats els van vendre fa quatre dies.

Així tenim que ha arribat el dia de la ira occidental per motius inconfessables. Una previsible caiguda de Gadafi no pot estar sotmesa a una autonomia del poble libi sobre els seus recursos naturals. Un consens amb 8 abstencions on destaquen la de Xina i la India com a potències emergents que també mouen fitxa de cara al futur control dels recursos libis.  Res és perquè sí, i poc en sabem tot i estar sobreinformats. Al mateix temps Iemen i Bahrein resten forts i segurs com a aliats d’occident tot i la seva actitud repressiva, aquesta sí, contra població indefensa.. Torna a posar-se sobre la taula la hipocresia d’occident fent mans i mànigues per poder legitimar aquesta intervenció pel seus interessos pel petroli i gas. Si bé es cert que els rebels demanaven aquesta intervenció, no podem oblidar que els palestins que fa anys que demanen el compliment de les resolucions de la ONU i l’aixecament il·legal de Gaza. Tot i que els gazauís mai no van demanar ajut en forma d’armes sí que han resistit de totes les maneres possibles l’assetjament de Gaza, fins i tot quan Israel els va massacrar a l’hivern del 2008 i 2009 amb més de 14000 morts la majoria d’ells civils. La comunitat internacional, evidentment no va contemplar cap zona d’exclusió pels avions “amics” d’Israel. Val a dir que tampoc hi havia petroli ni gas pel mig.

S’havien esgotat totes les vies de sancions al govern libi? Un setge com el de Gaza on no hi entrés ni sortís cap vaixell ni avió amb mercaderies? Algú havia pensat en aquesta possibilitat? Un tancament de fronteres per tot el comerç del govern libi i una confiscació de totes les seves propietats i comptes i la no acceptació de cap de les seves reserves en divises que es calculen en 160.000 milions de $? O això no s’ho poden permetre les economies occidentals?

Sarkozy ja té la seva doble estratègia per aixecar la poca popularitat que li quedava i al mateix temps mantenir-se en la “pull position” pel futur control del petroli que necessita i desviar l’atenció de la dependència que França té de l’energia nuclear amb les seves 52 centrals al país, una doble jugada en el moment adequat. Zapatero, sense foto de les Açores pel beneplàcit de la intervenció va donant cops de colze per fer-se un racó entre els líders de la comunitat internacional. I Obama que sense vergonya parla de servir al poble lliure libi mentre deixa fer als seus aliats d’Aràbia Saudita cooperant en la repressió de Barheim, o va deixant morts pel Pakistan i l’Afganistan fruit dels danys col·laterals dels seus avions sense tripulació. Avions per cert contractats a una empresa privada. És a dir mercenaris.

Fi de les revolucions als països del Magrib i Mashreck? De moment els reis d’Espanya preparen la seva visita a l’estat d’Israel. Nosaltres seguirem cridant “Ni tiranies, ni ocupacions, ni intervencions militars”,  perquè des d’aquí hem de seguir mobilitzant-nos en favor dels processos revolucionaris per poder fer front a les polítiques imperialistes cada vegada més sofisticades i liderades pels nostres governs.

Jorge Sànchez


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: