Enviat per: sodepau | 17 gener, 2011

Una altra Tunísia és possible

En el marc del treball que SODEPAU realitza en el turisme solidari, aquest cap d’any, un grup de persones hem visitat Tunissia, per tal de conèixer les associacions locals, la història comuna entre els nostres paísos i poder oferir en un futur pròxim una estada en aquest pais, que ens ajudi a apropar-nos a les seves realitats social, cultural, política… A continuació un relat d’un dels participants, José Nieto.

És possible viatjar a aquest país i conèixer-lo, allunyant-nos del turisme de sol i platja que massivament des de les ciutats europees, es concentra en els complexos hotelers de quatre i cinc estrelles, zones residencials de ciutats turístiques (Hammamet…..) distants de la població i pràcticament inaccessible per a la mateixa llevat d’aquells que treballen per als turistes (taxistes, portamaletes, cambrers…..).

Conèixer el país i sobretot, conèixer a la seva població és possible, un coneixement que ens durà a entendre perfectament perquè succeeixen els fets que aquests dies s’estan produint en aquest país i també en la seva veïna Algèria. Compartir amb aquesta població les seves inquietuds, les seves esperances, els seus crits de ràbia i impotència davant la repressió d’un règim autoritari que impunement a les portes d’Europa, deté, tortura, maltracta, reprimeix i impedeix al seu poble l’exercici dels seus drets més elementals. Però, conèixer a aquest poble, no només comporta conèixer el seu sofriment, és també conèixer la seva hospitalitat sense límits. Una hospitalitat que pot arribar a sorprendre fins i tot a persones ja habituades a alguna cosa poc comú en la nostra cultura actual, una hospitalitat que impossibilita l’aventura que qualsevol europeu pugui estar buscant; si, és impossible perdre’s, és impossible quedar-se sense allotjament, és impossible quedar-se sense transport, sense menjar, sense ser atès medicament en hores no hàbils per a això….en qualsevol racó del país on pensis que està a punt de succeir-te alguna d’aquestes coses, només has de preguntar -i de vegades ni això- al tunisenc més proper perquè ell mateix et posi en mans de la baraka d’Allah i resolgui o faciliti “la teva necessitat”.

Pot ser un treballador que pacientment espera un taxi col•lectiu a la vora d’una carretera, un jove que passa el seu temps a l’entrada d’una medina esperant a la turista que el “transporti” a Europa o un cotxe amb quatre joves que detecten el teu problema i es paren a interessar-se per tu i ajudar-te, o l’infermer amic d’un amic d’un amic… l’aventura et serà impossible! Per descomptat coneixeràs el veritable i deliciós menjar tunisenc del que podràs presumir d’haver provat amb el teu company de seient d’avió, un turista de Barcelona, davant el seu comentari que el menjar que donen a Air Tunis és millor que el que ha estat menjant en el seu hotel de Hammamet. I podràs seguir explicant-li la tranquil•litat de les seves illes, mereixedores de ser declarades parc natural i de la seva població pescadora orgullosíssima del seu modus vivendis, més enllà de la coneguda, concorreguda i turística Djerba.

I explicar-li que has passat un matí assegut en una plaça de la ciutat històrica de Mahdia, a la seva medina, bressol dels fatimites, contemplant els jocs i tertúlies tranquil•les dels presents en els diversos cafès a l’aire lliure que en ella es concentren, fent temps per a entrar en el popular “hamam mauro” del costat; però, quan pots deixar al teu contertulià d’avió fora de joc, és si li comentes que has estat en els pobles i ciutats fundades pels andalusins moriscos (valencians, els quals es van establir majoritàriament en aquesta zona) represaliats i expulsats de les seves terres (fins a 140.000 van ser els valencians expulsats el 1.609) per aquest monarquia i església que imperava a la Península pels quatre racons i els seus regnes, rància, absolutista i inquisitorial.

Ciutats i pobles esquitxats de tarongers i gessamins, amb carrers emblanquinats, portes i finestres pintades de blau o verd, saltejades de mesquites peculiars que exposen el seu estil mestís entre el campanar espanyol clàssic i la mesquita morisca, i unes gents que destil•len en els seus rostres, en els seus colors de pèl, de pell i ulls, en les seves expressions, un emotiu passat, comú al nostre. Ahir com avui, en el passat com en el present, la nostra destinació i el dels pobles del Magrib és un, esperem que en aquesta ocasió el futur no parli de desterraments, sofriments i autoritarismes. Fins ara Tunis!

Interessats en el tema de l’expulsió de catalans, aragonesos i valencians moriscs i la seva vinculació amb Tunis visitar http://genocidiomorisco.blogspot.com/ i webislam.com

Fotografies: Juan Antonio Martin

Text: José Nieto


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Categories

%d bloggers like this: