Enviat per: sodepau | 2 febrer, 2018

CARTA ALS AMICS “ROJAVISTES”

cropped-saca-tu-bandera-negra-de-aquc3ad-1-e1460163139352

 

Aquesta carta està adreçada a vosaltres, amics i companys de diferents ciutats i indrets amb els que compartim idees, pensaments i posicions  crítiques, però amb els que de vegades discrepem, com és el cas de Rojava. Contràriament a vosaltres, i des de fa aproximadament un any i mig, tenim molts dubtes sobre l’ús de la paraula “revolució” per descriure el que està succeint en aquesta regió. Dubtes també sobre com es presenta aquest “procés” i se li dóna suport des d’ Occident.

Aquesta carta no pretén ser exhaustiva, tampoc anorrear les vostres posicions, sinó plantejar algunes qüestions que ens permetin encetar un debat que té com a centralitat  la manera cóm veiem un moviment o una situació, cóm el  jutgem i tractem …

 

Carta als amics “rojavistes”

“Encara, força ràpid, al llarg dels meus anys d’aprenentatge de la vida i la revolta, a través d’ informacions singulars, alguns senyals inquietants arribaven també des d’allà” Ngo Van

Aquesta carta no està dirigida als militants que “surfeigen” d’un moviment a una lluita en funció de la moda que marquen els mitjans per construir un partit o una organització. És per vosaltres, amics i companys de diferents ciutats als qui respectem els vostres pensaments i la vostra posició crítica i  amb els qui compartim posicions sovint, però també amb els que algunes vegades podem estar en desacord. [1]

I és així concretament a propòsit de Rojava . A diferència de vosaltres, i des de fa un any i mig, tenim molts dubtes sobre l’ús de la paraula “revolució” per descriure el que està succeint en aquesta regió. Els dubtes també tenen a veure a cóm es presenta aquest “procés” i cóm se li dóna suport des d’ Occident. Aquesta carta no pretén ser exhaustiva al respecte, o anorrear les vostres posicions o tractar de convèncer-vos (sobretot no a partir de fonts i referències de les que ja disposeu vosaltres, sinó a partir d’una lectura diferent, ni tampoc utilitzant exemples de la  Rússia del 1917 ni de l’Espanya del 1936). Més aviat, es tracta d’encetar un debat tractant de no quedar bloquejats ni tancats en una guerra de posicions que seria lamentable.

El que sembla estar en joc  és la manera cóm veiem un moviment o situació, cóm la jutgem i tractem, la distància entre l’anàlisi i la distància geogràfica entre el discurs i la ubicació concreta. Igual que el nostre compromís amb les lluites immediates (sempre parcial, sovint reformista o defensiva), la nostra posició respecte del que passa a milers de quilòmetres no ha de dependre de cap estàndard o “puresa” revolucionària, ni de l’aplicació de models preestablerts [2]. No hem de rebutjar tal o qual moviment, perquè aquest no sembli prou radical, sinó qüestionar el seu contingut, i sobretot des del punt de vista de les relacions de classe.

L’experiència a Rojava no ha de ser tractada de manera diferent. Igual que qualsevol situació social en aquest món capitalista, que és travessada per les contradiccions de classe. Malgrat sigui difícil de mesurar, per conèixer exactament la dinàmica i  els actors, ens hem de fer certes preguntes: Quines són les transformacions en el procés? On cristal·litzen les contradiccions, quins actors estan implicats? Quines són les relacions de poder que s’estan construint? La bretxa entre la retòrica i els interessos reals? Entre els nostres desitjos de revolució i les limitacions que aquests desitjos enfronten? Què passa amb el proletariat? Quina és la nostra visió de la revolució? Etc.., etc…

 

Sols contra tots?

L’ “experiència revolucionària” de Rojava es presenta sovint com que aquesta ha de fer front a l’hostilitat general i  a les amenaces dels exèrcits imperialistes i “feixistes” de la regió, fins i tot del món.

Recordem en primer lloc l’acord de no agressió que permet que des de 2012 les forces armades de Rojava i els de Damasc[1] convisquin en pau (excepte rares escaramusses i confrontacions), i de vegades col·laborin tàcticament (A-Hasakah el 2015, Alep passadís d’ Azaz en 2016),  i fins i tot que  gairebé co-administrin  certs sectors (Al Hasakah i Qamishli). Un acord que alimenta molts debats i controvèrsies.

En 2014, militants revolucionaris es van manifestar a França per tal que les potències militars occidentals proporcionessin suport aeri al YPG[2] així com subministrament d’armes. En aquell moment, s’ens proposava recollir uns quants milers d’euros en favor del YPG, en concret per la compra d’armes. Des de llavors, els Estats Units, seguit per altres estats, els han lliurat tones d’armes i municions. Els militants revolucionaris ho accepten però critiquen als occidentals de no haver subministrat armes pesades al YPG. [3]

Sobre el terreny, la campanya militar que ha permès crear una continuïtat territorial entre els cantons de Kobane i Cizîrê (d’octubre 2014 a juny 2015) va evidenciar l’estreta col·laboració entre les YPG i l’ aviació occidental (per tant, inevitablement també amb les forces especials dels EE.UU. sobre el terreny).  Les YPG llavors van reagrupar al seu voltant, en una aliança política i militar (FDS), diversos grups armats àrabs amb un tarannà llibertari qüestionable.

Els combats al febrer-març de 2016 al voltants del cantó d’ Afrin  han demostrat que existia una coordinació operativa com a mínim entre les YPG, l’exèrcit lleial  de Síria[3] i l’aviació russa.  Grups rebels aliats  fins aleshores amb  al-Nusra (branca siriana d’Al-Qaeda) han aprofitat aquesta oportunitat per unir-se a les FDS.

Amb aquest tipus d’aliances, un territori molt més gran de gestionar i amb una gran diversitat de població, és poc probable que es redueixi el “pragmatisme” de la direcció kurda.

Respecte al front diplomàtic, els representants (sic) de les YPG són enviats regularment als països occidentals per establir contactes.  Els temps en què  es presentaven com totalment aïllats, a causa de la seva posició revolucionària (fins i tot quan la seva direcció era rebuda a l’Elisi[4]) han finalitzat. La seva presència en les converses de Ginebra va ser impedida per les maniobres de Turquia, mentre que països com Rússia estaven a favor. El Govern de Rojava també va obrir una missió diplomàtica a Moscou el febrer passat, amb una petita festa (ídem a Praga el mes d’abril).

Des d’un punt de vista polític, diplomàtic i militar, la direcció de la PYD / YPG, festejada tant pels Estats Units i Rússia, ha sabut amb oportunisme augmentar les apostes i treure profit del joc; és a dir reforçar el seu pes  polític obtenint un suport militar i un quasi reconeixement internacional.

Quant al suport dels mitjans de comunicació, és molt extens i molt positiu. A França, les combatents dels YPG (i especialment la lluita de YPJ[5]) es presenten com a models de valor, el feminisme, la democràcia i la tolerància. Aquest és el cas d’ Arte France 2 a través d’LCP, a Ràdio  Libertaire, a Ràdio Courtoisie,  fins i tot a France Culture on es lloen les lluitadores per la llibertat.

És lògic que el PYD[6] cerqui suports i es recolzi en  serveis de comunicació i propaganda eficaç, però tot plegat ens planteja certes preguntes. El PYD apareix de fet en el món com el baluard de la democràcia, un soci responsable, un defensor de la lluita contra el terrorisme i l’islamisme. És aquesta una disfressa? Els diplomàtics i els països imperialistes militars estan sent hàbilment enganyats des de fa anys? L’imperialisme és tan poc conscient dels seus interessos que fins i tot tolera i  dóna suport a un “procés revolucionari” a Kobane, fins i tot “d’arribar a ser-ho”, amb  democràcia directa “igualtat” de sexes, “autogestió” de recursos, etc. ., tot de  coses que, evidentment, impedeix a Londres, París o Chicago? No té cap altra opció?

 

De la Guerra?

La resistència kurda a les ruïnes de Kobane va commocionar el món i  donà lloc a una onada de suport internacional. Això va donar empenta a les YPG, i gràcies al suport de les forces aèries nord-americanes i russes, una llarga sèrie d’ofensives reeixides, permeteren el control kurd d’ un vast territori.

Efervescència dels combats o de la voluntat política? Les crítiques que es fan a un exèrcit en campanya tampoc van  perdonar les YPG: pobles arrasats, poblacions desplaçades,  cases de població àrab incendiades, poca estima per la policia,  reclutaments, els joves que no tenien els documents en regla  reclutats a la força en les casernes per fer el servei militar, etc. Les organitzacions sirianes oposades a les YPG (de vegades kurdes també,  generalment membres de la CNS [4]) denuncien  regularment els seus abusos i errors. Les organitzacions internacionals de drets humans confirmen certs abusos,  ara bé cal reconèixer que entre les parts en conflicte a la regió, és aquest exèrcit kurd qui rep menys crítiques respecte d’aquesta mena de comportaments. Pel que fa a les autoritats de Rojava,  reconeixen alguns d’aquests “abusos” o “defectes” i han promès fins i tot realitzar enquestes i introduir correccions (per exemple, sobre l’ús de nens soldats) per tal de complir amb els estàndards occidentals en termes de democràcia, drets humans i conducta en temps de guerra. La creació d’un veritable exèrcit  ha estat  anunciada recentment (Forces de Protecció autònomes, APF).

Se’ns fa difícil veure en aquests “desbordaments” una obra de proletaris que han d’afrontar les dificultats d’una lluita concreta … són més aviat les necessitats de la guerra que expliquen els “errors” dels combatents de les YPG.

 

El nacionalisme?

La situació actual al Kurdistán siri té els seus orígens en la derrota de la revolta del 2011 a Síria, en l’evolució de la situació regional marcada per un caos militar, en las dinàmiques dels partits nacionalistes kurds amb interessos específics i amb aliances contradictòries.

El PYD, organització kurda, és la força política que s’ ha imposat en aquesta zona. El seu discurs no és el d’un nacionalisme del passat, aquell del PKK; el vocabulari ha canviat. Els quadres i militants dels PYD-YPG no estan tots al cas  pel que sembla,  ja que  tot sovint les seves paraules segueixen tenyides d’aquest “patriotisme” kurd i presumeixen de  les  especificitats  d’aquest “poble” amb una cultura “Mil·lenària” i “per naturalesa” rebel, etc, etc…. [5]

La qüestió del poble  i de la identitat kurda (llengua, cultura, història, costums, etc.) segueixen sent inseparables del projecte polític de Rojava. Igual que el del seu territori, el Kurdistan, és a dir, les àrees definides com les que estaven poblades majoritàriament per kurds. I si els líders kurds insisteixen força  en la protecció de les minories ètniques i religioses (en els discursos o en el Contracte social [6]), ho fan com a representants de la majoria.

El projecte de la PYD es presenta com no específicament kurd, podent-se aplicar, en una segona fase,  a la totalitat de Síria o l’Orient Mitjà.  Les YPG també han conquerit les zones al voltant dels municipis de Kobane i Cirizé, on els kurds són minoritaris; però les tensions entre àrabs i militars kurds  romanen en la zona.

Aquesta expansió territorial, així com també les necessitats de reclutament, de la guerra o de la propaganda, expliquen que les YPG hagin incorporat en les seves files a població àrab, apadrinant la creació d’unitats específiques ètniques o religioses (siríaques, yezidís) i sobretot, que s’hagin aliat des de l’octubre de 2015, amb  milícies àrabs (conformant les FDS).

 

Autoritat i  democràcia

No ens fixem gaire en el funcionament de la PYD, la branca siriana del PKK, coneguda aquesta pel seu caràcter autoritari, tot i que sembla ser que ara ha canviat (sic). Acceptem-ho ni que sigui per uns instants. Però assenyalem que aquest tipus d’organització que habitualment patiria  la ira dels antiautoritaris, gaudeix en aquest context d’una estranya complaença. Potser és perquè la PYD anuncia que volen prendre el poder de l’estat i que assistiríem llavors a una mena de modernització de la vella teoria de l’ “extinció de l’Estat”, la seva policia [7 ] i el seu exèrcit.

 

Com ell mateix ho descriu , el PYD estan construint actualment  a Rojava l’ estructura administrativa i política d’una regió autònoma a partir de la inspiració filosòfica  basada en les obres de Murray Bookchin, i la inspiració legal en els tractats internacionals sobre drets civils i polítics. Aquesta estructura tindria com a objectiu en darrera instància  solapar-se amb la de l’estat sirià a qui reconeix la legitimitat i integritat de les seves fronteres.

Això és el que anuncia el Contracte social i els dirigents de Rojava, és això del que estan discutint les grans potències i que, en concret, sembla que s’estigui aplicant. Des del 2012-2013, l’administració de Rojava es reforça i s’estandaritza, les estructures de la seva justícia, policia, exèrcit o de la formació es perfeccionen (especialment en els cantons més protegits fins ara Cizîrê i Afrin), garantint així un seguit de tasques assignades prèviament a l’Estat sirià.

Cal assenyalar que l’estructura administrativa establerta a Rojava seria, en cas de trencament definitiu de Síria o de declaració de la  seva independència, gairebé la d’un estat (tan sols li faltaria la sobirania monetària).

Evidentment, Rojava encara no ho és. La paraula “revolució” o almenys l’adjectiu “revolucionari” ha estat molt utilitzat per descriure el procés en curs que té una doble base:

·         Per un costat la d’ un moviment popular de  revolta,  resistència, autodefensa i supervivència en una situació de guerra.

·         D’altra  l’aplicació del projecte de la PYD, que combina en teoria el poder central (basat en el model de les democràcies occidentals) i l’autogovern local  del quotidià pels seus habitants. Resta per saber cóm s’articulen realment els dos, i a què es correspon realment sobre el terreny. [8]

No han faltat visitants occidentals, i els testimonis optimistes s’han succeït en diaris i blocs militants. Es descriu generalment:

– Un ambient càlid i agradable amb gran detall, amb discussions espontànies amb tota llibertat ( coses ben rares en aquest món).

 

– Poc sobre economia, llevat que la transformació de les relacions socials capitalistes es posposen per més tard i  la propietat privada sacralitzada pel Contracte social. S’evoca com a molt la creació d’algunes cooperatives agrícoles. [9]

L’organigrama de funcionament democràtic de Rojava, com es pot llegir a la Wikipedia. Gairebé res, excepte un o dos petits exemples, del funcionament real d’aquests centenars o milers d’assemblees populars destinades a organitzar el país en els pobles i barris.
Però diguem-ho de manera simple: en tal barri els seus habitants es reuneixen setmanalment per discutir i decidir crear un hort col·lectiu, arreglar una carretera o construir una sala de reunions, i poden trobar suport i el finançament d’un govern  municipal comprensiu, això  és una cosa molt bona per a ells. Nogensmenys, observem que aquesta no és la forma com es prenen les decisions  polítiques, diplomàtiques i militars.

La instauració de la igualtat formal entre homes i dones. El fet que les dones participin en les discussions i en els combats,  seria un xoc i comportaria canvis inevitables en les relacions de gènere. Un cop més, hom es pregunta més enllà de la propaganda (particularment forta en aquest tema), l’abast real del fenomen al que grans sectors de la societat sembla no afectar. El mateix passa amb la visió caricaturitzada de la situació de les dones kurdes a Síria abans del 2012.
La dinàmica d’una organització és principalment assegurar la seva supervivència, la seva funció i el seu poder, seria especialment sorprenent que la PYD o l’administració de Rojava organitzessin la seva pròpia desaparició en favor d’una assemblea d’ assemblees populars.

Si finalment s’acaba establint en aquesta regió un règim democràtic basat en els models occidentals, però amb una dosi d’assemblees locals consultives, seria una gran notícia per a la regió, i malgrat tot el millor per als seus habitants.  La PYD tindria sens dubte l’hegemonia per força anys, però, amb el temps, les coses podrien canviar. És aquesta una visió pessimista o optimista?

 

Demà?

Se’ns parla d’una dinàmica popular encarcarada per la guerra, però que podria tornar a aparèixer aviat, més  tard. Cal tenir esperança, i sobretot creure que la humanitat (o el proletariat) s’emanciparan  fent la guerra en primer lloc, i de seguida la revolució. Això ens sembla una bogeria. Nogensmenys, és aquesta l’elecció  que ha fet la PYD i que es correspon amb el vell esquema “revolucionari” (la clàssica fase de transició es limita aquí a una “revolució política”).

No creiem que la revolució (aquesta gran transformació que abolirà la societat de classes) es pugui derivar d’un seguit d’opcions estratègiques que es faran seguint un ordre correcte. No sabem a què s’assemblarà, i sense negar potser el seu caràcter necessàriament violent, permeteu-nos una afirmació: la revolució no derivarà d’una confrontació militar, d’un seguit de victòries de l’exèrcit proletari (relegant a l’endemà les transformacions radicals de la societat) sobre el dels capitalistes. La revolució no és la guerra. I si de vegades els períodes de guerra poden conduir a la desestabilització política, generar tensions socials i la descomposició, aquest no és el cas, al contrari.

A menys d’utilitzar aquesta accepció buida de sentit i anodina que està tant de moda, la paraula “revolució”, no ens sembla, suposem que ho heu endevinat, adequada per descriure la situació a Rojava.  Tal vegada podríem parlar de “procés revolucionari” o bé, fins i tot de  “potencial” … doncs per què aquest ho seria més aquí que en la Xina o en Algèria? A Rojava és la guerra qui domina, guerra popular si es vol, però  guerra malgrat tot.

I aquí és quan ens plantegem el tema del suport. [10] A què donar suport? (més enllà d’un suposat “poble” mil·lennari sense divisió de classes  i de naturalesa revolucionària?).

Donar suport al “moviment”? A la “lluita”? Al proletariat? Com es pot traduir concretament? El més pertinent seria, com en tots els casos, lluitar localment contra la nostra pròpia burgesia, ja que sabem el que és exactament. Així doncs, més enllà del símbol, quina solidaritat és possible a 4.000 km de distància?

Fins al moment els revolucionaris més implicats i entusiastes han elogiat les accions i els mèrits de les YPG-YPJ, braç armat del PYD (de vegades ometent  les sigles). Si hi ha hagut suport, poc crític i sobretot financer, és cap aquesta organització (o, possiblement, cap a les estructures que controla). I creiem que això suscita una important preocupació. [11]

Aquest partit que domina l’escena política en la regió i diu representar els interessos del “poble” kurd és la força que actualment enquadra la societat. Seria completament  il·lusori esperar sostenir, dins de la PYD, una tendència radical contra una altra de moderada. Tant il·lusori  com donar suport a un règim amb l’esperança que l’acció autònoma dels proletaris l’acabi desbordant.

Com ja sabeu, o heu entès,  i per dir-ho fredament, creiem que l’administració que gestiona avui dia el nord de Síria, assegura de fet en la zona les responsabilitats d’un Estat fallit, preservant del caos els fonaments de la societat capitalista (valor, salari, classes, propietat privada, producció). Demà, sobre els fonaments que seran negociats entre Rojava i els altres Estats,  aquesta administració assegurarà l’ordre, gestionarà la població i les classes. Per molt progressista que sigui, aquesta administració serà la que després enfrontaran els proletaris kurds i àrabs. [12] Les forces que els reprimiran seran els Asayish[7], i si cal, les YPG.

Amb aquest final potser un xic abrupte, tot esperant les vostres reaccions, rebeu les nostres salutacions.

T.K.G.V., maig de 2016 [inicials dels autors]

tkgv@riseup.net

NOTES

[*]     El lector trobarà aquestes notes que són les pròpies de les autores de l’ article, i altres, més a baix, que segueixen i que són clarificacions del traductor d’aquest article.

[1] “nosaltres” i “vosaltres” es refereix  a un conjunt difús d’ organitzacions, grups més o menys formals i persones anarquistes, marxistes llibertaris (no bolxevics), autònoms, etc,  que conformen un ecosistema “radical” o “revolucionari” en el que nosaltres estem més o menys involucrats.

[2] No ens creiem en possessió de l’esquema  d’un procés revolucionari “pur” i no creiem ni en l’existència ni en la possibilitat de tal esquema.

[3] Els Estats Units s’hi oposen, amb l’argument que podrien ser utilitzats pel PKK contra l’exèrcit turc.

[4] El Consell Nacional de Síria, que específicament rep  el suport de Turquia i Aràbia Saudita.

[5] Estem temptats de  dir que les paraules no tenen exactament el mateix significat a tot arreu. A França aquest tipus de discurs seria qualificat com a mínim de “reaccionari”.

[6] El contracte social és la constitució de Rojava aprovada el 29 de gener del 2014.

[7] David Graber informa  sobre el testimoni del director de l’acadèmia de policia de Rojava, els Asayish  : l’objectiu a llarg termini seria la de formar a tots els ciutadans durant sis setmanes per tal que la feina de policia es fes innecessària.

[8] Aquest és un tema crucial: el procés és la continuació de les protestes de la primavera siriana del 2011 o, pel contrari, aquest ha estat “finiquitat” i substituït pel projecte polític del PYD que baixà de les muntanyes després de la sortida de les tropes d’Assad?

[9] El funcionament autogestionari d’una sola fàbrica a Rojava, probablement hauria fet córrer riuades de tinta, desenes d’articles, i la cobertura per part de nombrosos periòdics militants.

[10] No obstant això, no tot en la vida  és “la” revolució. El nostre punt de vista , sens dubte,  ens porta a veure en cada lluita  un aspecte de la lluita de classes. Però si això és teòricament possible encara, és sempre necessari? Hi ha “causes” que no tenen res de revolucionàries, que són humanitàries o humanistes, però a les que es pot donar suport; lluites ecologistes o lluites reformistes en les que hem de ser capaços de participar sense vergonya; necessitats immediates que de vegades poden trobar respostes que no siguin ni marxistes ni anarquistes. I això no és un drama.

[11] Creiem, a més a més, que si una organització com aquesta fes la seva aparició demà a França, amb el mateix programa, seríem (vosaltres i nosaltres)  els primers en denunciar el perill (i  a patir la repressió).

[12] I què dir dels desertors, insubmisos al servei militar a Rojava? Es troben, de fet, entre els migrants que ara busquen refugi a Europa. És poc probable que demanin suport  a aquells que ajuden a l’exèrcit del que fugen… Una web de l’oposició siriana, oposada també al PYD, informava a la tardor del 2015  sobre la primera manifestació contra el servei militar obligatori en una ciutat de Rojava

Nota de la traducció (NT):

(1) NT:  Es refereix a l’exèrcit fidel al Règim d’Al-Assad.
[2]     NT: YPG: Unitats de Protecció Popular, branca armada del Partit de la Unió Democràtica (PYD). Tornarà a sortir diversos cops.
[3]     NT: O sigui del Règim d’Al-Assad.
[4]     NT: Seu del President de França.
[5]     NT: Branca femenina de les YPG.
[6]     NT: PYD: Recordeu que és el Partit de la Unió Democràtica, que al seu torn és un aliat del PKK a Turquia (que és el Partit dels Treballadors del Kurdistán a Turquia).
[7]     NT: Forces de seguretat kurdes; és una policia local dels cantons autònoms que conformen la regió de Rojava.

Anuncis
Enviat per: sodepau | 2 Octubre, 2017

VAGA GENERAL

Des de la fermesa en la defensa dels drets humans per a tothom,  i la convicció de la necessitat de l’autorganització popular, SODEPAU, ens afegim a la vaga general convocada per demà 3 d’octubre.

vaga genral

Enviat per: sodepau | 24 Agost, 2017

Comunicat sobre els atemptats a Barcelona i Cambrils

“Una víctima no en mata una altra…” (Mahmud Darwix)

Avui fa just una setmana dels atemptats del passat dijous 17 d’agost a la Rambla de Barcelona i a Cambrils. Des de SODEPAU, encara profundament trasbalsats/des, volem transmetre el nostre condol a totes les víctimes.

A SODEPAU fa anys que veiem amb molta preocupació la violència que s’ha desfermat a la regió mediterrània i del pròxim orient. Són molts els i les col·legues que han hagut de suportar la brutalitat dels règims del seu país i dels grups armats com Daeix. Col·legues que han hagut d’abandonar casa seva, que han patit presó o mort. L’atemptat del passat dijous inclou Barcelona dins una llista ben llarga de patiment a la regió. Un patiment que, com se sol dir, no té pàtria ni religió.

Davant del dolor no és fàcil expressar-se. La violència, tal com es va desfermar dijous passat, desafia el sentit comú i confon. Tot i així, creiem que tenim la responsabilitat de reflexionar sobre els factors que ens han dut on som, pocs dies després de l’atemptat a Barcelona. A continuació n’apuntem alguns:

“Guerres contra el terror”. Des del 2001, estem immersos en una guerra permanent, promoguda per interessos geoestratègics, que opera en nom de la democràcia i que ha castigat durament poblacions com les d’Afganistan, Iraq, Líbia, etc. Ho teníem molt clar el 2003 quan un milió de persones vam sortir als carrers de Barcelona amb el crit: “No a la Guerra!” contra la invasió d’Iraq. S’ha demostrat que cap d’aquelles intervencions no ha acabat amb el “terror” que pretenia perseguir sinó que ben al contrari: l’ha esperonat i l’ha fet créixer. Al capdavall, la formació de Daeix (Estat Islàmic), l’organització que ha reivindicat l’atemptat a Barcelona, té els seus orígens en l’Iraq sota ocupació nord-americana.

-La impunitat dels règims autoritaris. La majoria d’Estats occidentals no han dubtat a establir aliances i acords amb règims autoritaris, com el sirià, l’egipci, el saudita, que han perseguit brutalment els moviments socials i polítics que legítimament reclamaven llibertat, justícia social i dignitat. En aquest ambient de repressió, els grups armats com Daeix hi han trobat un camp molt fèrtil per créixer. L’aliança amb Israel, un estat que ha contribuït activament en la inestabilitat de la regió, no ha ajudat gens a millorar-ho. Ho teníem clar el 2009 quan ens manifestàvem contra el bombardeig de Gaza (Palestina) per part de l’exèrcit israelià.   

-Polítiques migratòries. A aquestes alçades podem afirmar que la resposta a l’anomenada “crisi dels refugiats” per part dels organismes internacionals, i específicament de la UE i els seus estats membres, ha estat tot un fracàs. No només no s’han respectat les quotes d’acollida de refugiats sinó que les fronteres han quedat del tot tancades. En comptes de promoure solucions, s’ha provocat més patiment. Un fracàs que, a més, recau sobre la mala gestió de la majoria d’institucions pel que fa a l’atenció de les poblacions migrades residents al nostre país.

-Racisme institucional. En els darrers anys, s’ha demostrar en massa ocasions que al nostre país no només hi ha persones a qui els hi és vetat, de forma sistemàtica, l’accés a la ciutadania, sinó que hi ha ciutadans de primer i segon ordre. Una desigualtat marcada per l’origen cultural i ètnic que sovint les institucions promouen al carrer (persecució dels manters i altres treballadors precaritzats), les escoles, els centres sanitaris, els espais socials i polítics…

-Una població poc cohesionada. El teixit social dels nostres barris i ciutats és feble. Encara és caldo de cultiu de discursos basats en l’exclusió i l’odi, com són els de la islamofòbia i el sectarisme (com el de Daeix). Encara hi ha molta feina per fer quant a la promoció col·lectiva dels vincles socials, la creació d’espais de convivència, la implementació d’estratègies de seguretat humana “des de baix”. Eines col·lectives que ajudin a evitar, en definitiva, la ruptura tan profunda que algunes persones pateixen amb el seu entorn social, familiar i afectiu. Eines que agrupin les persones, que configurin un marc de lluita comú i que promoguin un esforç col·lectiu (una gihad) per a la justícia social i la dignitat.    

Des de SODEPAU, respondrem a la barbàrie, ara més que mai, amb la promoció de la cultura, la difusió del cinema àrab i mediterrani, la lluita contra la islamofòbia i la consolidació dels nostres vincles de solidaritat amb els moviments populars independents i de base d’arreu del Mediterrani.

Enviat per: sodepau | 17 Juliol, 2017

Solidaritat amb el Rif

 

Rif_Juliol

 

La comissió de Barcelona de suport al moviment de protesta al Rif convoca a participar a diverses concentracions que s’han organitzat pels propers 20 i 22 de juliol a la plaça St. Jaume de Barcelona, coincidint amb la caravana europea solidària que durant aquesta setmana es dirigeix a Al Hoceima per participar a la manifestació prevista pel 20 de juliol.

Dijous 20 de juliol de 19h a 21h “Jayma” en suport a les preses polítiques i seguiment en directe de la mani del Rif.

Dissabte 22 de juliol a les 18h concentració de suport al moviment de protesta al Rif

*Les dues convocatòries són a la Plaça St.Jaume, a Barcelona.

Des de Sodepau us animem, una vegada més a participar-hi,  i a mostrar el nostre suport a les lluites populars, d’aquí i d’arreu,  que exigeixen justícia, llibertat, i una vida digna per a tothom.

 

 

Enviat per: sodepau | 29 Setembre, 2016

La Praxis Anarquista a les Revolucions de Síria i Rojava

Reprenem la publicació d’articles al nostre blog amb aquesta excel.lent anàlisi crítica de la Revolució a Rojava i el seu projecte de “Confederalisme democràtic”,  i sobre el moviment de solidaritat internacional amb “Rojava”,  fruit del debat entre militants anarquistes sirians i anarquistes del moviment de solidaritat.

Esperem que sigui útil per aprofundir en el coneixement de la realitat de la Revolució siriana, que contribueixi a un debat obert, lliure i constructiu sobre l’internacionalisme avui i afavoreixi l’autocrítica, sempre tan necessària.

16 de Maig 2016

La Praxis Anarquista a les Revolucions de Síria i Rojava

Publicat originalment (sense imatges i sense signar) pel Hamilton Institute.

“El més important” va dir el meu amic de camí cap a casa, “és destruir l’estat. La Revolució Síria va anar massa lluny i una raó molt important és que érem capaços de destruir completament l’estat en moltes àrees. Fins i tot si no podem evitar la contrarevolució, destruir l’estat fa molt més feble qualsevol cosa que vingui després.”

El meu amic va ser un participant actiu durant els primers anys de la Revolució Síria, i justament havíem estat tota la tarda a la gira de conferències de Leila al-Shami i Robin Yassin-Kassab’s amb motiu del seu llibre Burning Country: Stories of Syrians in Revolution and War. Aquests dos autors, que viuen al Regne Unit, van parlar apassionadament sobre els diversos projectes revolucionaris que es van desenvolupar a Síria entre el 2011 i el 2013 i que segueixen lluitant per sobreviure avui, sota les bombes i la indiferència del món. Uns quants dies abans, també havíem assistit a la xerrada de Paul Z. Simons descrivint les seves experiències durant els viatges a Rojava, les zones de majoria kurda en el que havia estat el nord de Síria. Paul va comparar les seves motivacions per viatjar a Rojava amb les dels anarquistes d’arreu del món que van anar a Espanya als anys 1930s – descrivint Rojava1 com la revolució anarquista més rellevant des d’aquella època, ha recorregut Nord-amèrica intentant tractar d’inspirar suport directe entre occidentals políticament radicals.

Ambdós viatges van oferir perspectives anarquistes sobre Síria i, no obstant això, les seves narratives van ser sorprenentment diferents – de camí cap a l’estació d’autobús, vam investigar sobre aquestes diferències i vam intentar entendre-les. Tot i la seva magnitud i nivell de compromís, les pràctiques anarquistes que s’han dut a terme per la Revolució Síria (no és el cas de Rojava) han estat majoritàriament ignorades pels anarquistes occidentals, mentre que Rojava ha estat àmpliament, i sovint de forma acrítica, aplaudida. A la llum dels successos ràpidament canviants sobre el terreny, i com els grups de base corren el risc de ser decisivament eclipsats per les maniobres dels estats, és important analitzar amb cura Rojava i la Revolució Síria per veure on hauria de posar l’èmfasi la nostra solidaritat. Això ens ajudarà a donar suport als revolucionaris allà i també assegurar-nos que, en el moment present, el suport anarquista no està alimentant les forces que divideixen i afebleixen l’energia revolucionària.

El comentari del meu amic sobre destruir l’estat em fa recordar la ben coneguda cita de l’anarquista siri Omar Aziz que vam escoltar un altre cop a l’event: “No som menys que els treballadors de la Comuna de París: ells van resistir durant 70 dies i nosaltres encara estem en marxa després d’un any i mig.” Si bé és cert que la Comuna de París va ser capaç de destruir l’estat en una gran ciutat, ràpidament va quedar aïllada i l’estat va poder marxar cap enrere i derrotar militarment els revolucionaris. Quan Omar va morir a la presó el 2013, l’estat sirià havia destruït dotzenes de ciutats i pobles — cosa que continuava fent i òbviament no tenia capacitat de prendre els principals centres de la rebel·lió a curt termini.

omar-aziz

Omar Aziz

A la presentació de Burning Country, Leila va explicar breument la història dels darrers anys en la vida d’Omar, centrant-se en la seva feina per elaborar una praxis revolucionària de consells locals i comitès que van començar a Barzeh, Damasc, i es van escampar arreu del país. Centenars d’aquests consells estan actius encara avui, seguint molts dels principis anarquistes desenvolupats per l’Omar tot i les condicions cada cop més difícils. Sent alternatives a les estructures d’estat, aquestes formes autònomes d’autogovern van fer la transició d’organitzar protestes a organitzar comitès d’autodefensa per distribuir menjar, proveir electricitat, i fer front al conflicte. Un camarada d’Omar que estava present entre l’audiència ens va recordar que l’Omar havia estat vivint a l’estranger i va tornar a Síria a donar suport a la revolució, i es va preguntar per què no havien donat suport també a la revolució més persones que havien escapat a la tirania dels Assad. També va parlar sobre la seva amiga Razan Zeitouneh, una advocada especialista en drets humans i activista en suport als presoners que s’havia dedicat ella mateixa a formar i integrar els comitès locals que podien coordinar les protestes i l’ajut mutu, que va ser arrestada i probablement assassinada a Damasc pel grup rebel Exèrcit de l’Islam (Jaish al-Islam).

 

 

douma-4

Douma 4

 

La Douma 4.

Una raó de la manca de suport internacional a la Revolució Síria podria ser que en gran mesura s’ha fet invisible. Les històries de Razan i Omar subratllen un motiu important d’aquesta invisibilitat – molts dels anarquistes i apassionats activistes van ser assassinats ben aviat (normalment pel règim) o van ser forçats a abandonar el país. Rojava, en canvi, va tenir una experiència diferent en relació a la violència del règim, que ha contribuït a incrementar la seva visibilitat.

A la seva xerrada, Paul va compartir moltes experiències personals dels seus viatges pels territoris alliberats de Rojava, principalment a l’àrea de Kobane. Aquestes històries són punyents i inspiradores, demostren un clar compromís per construir una entesa internacional entre rebels llibertaris i pràctiques aprofundidores de la solidaritat. No obstant, quan es tractava d’un context més ampli de lluita al territori sirià, no semblava entendre que probablement hi podia haver revolucionaris fora de Rojava. No em refereixo a això per criticar-lo personalment – penso que la seva feina de construir una solidaritat internacional amb Rojava és molt valuosa. No obstant, està lluny de ser l’únic en aquesta actitud i jo voldria entendre com és possible que algú tan evidentment compromès amb els corrents revolucionaris a Síria pugui ignorar les lluites que s’estan produint a la resta del país.

Quan diferents persones entre el públic van qüestionar els recents atacs de les Forces Democràtiques Síries (SDF)2 contra territori controlat per altres grups rebels al nord d’Alep, Paul va repetir insistentment la propaganda de les SDF, el règim d’Assad, i l’exèrcit rus (tots ells van col·laborar en aquests atacs ): tothom és al-Qaeda o Estat Islàmic (ISIS), no hi ha ningú digne de ser escoltat. Paul va insistir que aquests atacs eren necessaris per unir el Cantó d’Efrin amb el Cantó de Kobane (dues províncies de Rojava) i assumia que només els seguidors d’Assad tindrien un problema amb això.

 

mapa

Enter a caption

Els que segueixen els (cal admetre que complexos i confusos) successos polítics de la Guerra Civil a Síria majoritàriament estan d’acord que l’espai entre els dos cantons de Rojava està controlat en una àrea per l’ISIS i en una altra per una coalició de grups rebels, que inclou de forma destacada diferents branques de l’Exèrcit Lliure de Síria, el qual encara dóna suport als objectius llibertaris de la revolució. L’Exèrcit Lliure de Síria s’ha mantingut en aquest lloc fins i tot mentre era derrotat pels atacs contrarevolucionaris (per part de l’ISIS, de Jabhat al-Nusra, i el règim d’Assad) a tota la resta del territori sirià gràcies a la proximitat a la frontera amb Turquia i al seu control d’importants punts d’encreuament. Encara que les SDF i les Unitats de Protecció Popular (YPG)3 reivindiquen que són les úniques forces que lluiten contra Al-Qaeda en aquest lloc, això és una evident mentida.4

Robin i Leila, mentre expressen molt de suport a Rojava i descriuen el seu confederalisme democràtic com un model per la resta del territori sirià, consideren desastrós l’objectiu d’unir militarment els cantons. Van afirmar que la recent declaració del Partit de la Unió Democràtica (PYD) de ‘federalisme’ per Rojava semblen posar els fonaments per un estat, que per suposat necessitaria territori contigu, i que va en contra del confederalisme democràtic. Un model de consells s’estendria fomentant i donant suport a la formació de consells en altres regions, no conquerint aquestes regions. Això és especialment cert al nord d’Alep als voltants d’Azaz, on els consells revolucionaris locals han estat actius durant anys. Leila i Robin van descriure la recent declaració del  PYD de ‘federalisme’ al nord de Síria essencialment com un cop contra les arrels revolucionàries a Rojava, que mai no es van tenir presents.

Els preocupa que el PYD hagi renunciat al confederalisme democràtic, perquè els recents bombardejos de Rússia han canviat de forma tan dramàtica contra els revolucionaris l’equilibri de  forces. Paul, no obstant, va expressar que el PYD, l’únic partit polític actiu en el nivell dels cantons (els assumptes locals estan a càrrec dels ajuntaments), està desapareixent. Tal vegada això sigui la clàssica  “extinció” de l’estat i el partit que persegueixen una revolució exitosa? Però l’afirmació segueix semblant estranya –pel meu amic i per mi, així com per totes les persones amb les que vam parlar a l’esdeveniment del Burning Country, mai el PYD no ha semblat tan fort ni ha estat tan present com ho és actualment. És cert que continua donant suport als consells locals i continua traspassant responsabilitats als comitès populars, però amb el seu control exclusiu de les milícies, habilitat per negociar amb altres estats, i, com veurem, control sobre la policia, encara juga un paper clau a l’hora de definir el futur del projecte de Rojava.

L’Assayish del PYD.

Tanmateix, Paul també va explicar històries que mostraven la tensió existent entre les iniciatives conduïdes pel PYD i les iniciatives comunitàries que van de baix cap a dalt. Ha contrastat els Assayish, una força policial responsable davant del PYD en el nivell del cantó, amb els HPC,  grups armats de base vinculats a barris i pobles específics que volen mantenir la seguretat en àrees darrere del front. Paul considera les HPC essencials per l’estratègia de Rojava de prevenir la contrarevolució, cosa que és molt interessant tenint en compte que els anarquistes poc sovint parlen seriosament sobre com prevenir contrarevolucions dintre dels territoris alliberats. Com més poder les HPC puguin sostreure dels Assayish, més probabilitats tenen els consells de guanyar al final de la partida. Aquest va ser un exemple molt significatiu que Paul va assenyalar sobre la pèrdua d’importància del PYD en la vida diària de Rojava –donar suport a les HPC i empènyer el PYD per continuar endavant amb la dissolució de la seva força policial és un rol important que es pot exercir des del punt de vista internacional, per donar suport a llarg termini la revolució a Rojava.

La tensió entre el PYD i els grups de base mostra però uns trets diferencials més profunds entre Rojava i la Revolució Síria. El meu amic diu que gairebé va fer una sorollosa rialla quan Paul va afirmar que Rojava no va voler ocupar l’aeroport o l’oficina de correus de Qamishli perquè això són institucions estatals i els revolucionaris d’allà no volien assumir la parafernàlia dels estats. El meu amic explica que mai no va ser una qüestió important per les YPG prendre aquelles posicions del règim o no fer-ho, perquè cap indret del territori del nord-est va ser capturat pel règim –va haver-hi una  retirada negociada amb les forces d’Assad per permetre el règim lluitar més efectivament en altres parts del país. És cert que hi ha hagut enfrontaments ocasionals entre els grups armats de Rojava, especialment entre les YPG i els Assayish, i el règim (l’oficina de correus en qüestió va ser capturada recentment després d’algunes escaramusses), però la immensa majoria del territori no va ser pres per la força.

Potser podríem definir una revolució com un intent d’atacar l’estat per actuar a un nivell nacional, ja sigui per destruir l’estat o per capturar-lo. Si acceptem aquesta definició, hi ha molts moviments inspiradors en el món que emmarquen les seves lluites com alguna cosa més que revolucionària. Els moviments per la sobirania indígena a Nord-amèrica i Sud-amèrica generalment no tracten de destruir els governs colonials, sinó que més aviat cerquen autonomia i justícia en els seus territoris tradicionals i desenvolupar un nou equilibri de poders amb aquells estats. Notòriament, això inclou els Zapatistas. Rojava s’ajustaria a aquesta tendència de lluita orientada a la defensa del territori, és a dir no intentant generar un nou estat (i per tant no és un moviment d’alliberament nacional tradicional) o prendre possessió de l’antic (com ho són els grups coneguts com Houthis al Yemen, per posar un exemple recent d’una revolta basada en una comunitat específica que vol actuar a nivell de tot l’estat).

El meu amic, però, continua i assenyala que la retirada d’Assad no significa que Rojava hagi destruït l’estat en aquest territori. Hi ha checkpoints del règim, encreuaments fronterers, oficines, bases militars i fins i tot agències d’intel·ligència amb base a Rojava amb cert nivell de consentiment per part del PYD. Efectivament, hi ha treballadors en moltes parts ocupades pels rebels de Síria que encara cobren els seus salaris del  règim, encara que les seves oficines hagin estat destruïdes i que ells no hagin treballats des de fa anys5. La destrucció de l’estat a les àrees revolucionàries d’Alep, Latakia, Homs, Damasc (Ghouta), Idlib, i Dara’a ha estat gairebé total –fins i tot si els grups armats feixistes hi tenen el control, depenen de les assemblees populars i dels consells (formats per polítics generalment “democràtics”6) que han intervingut per satisfer les necessitats de les persones que anteriorment havien estat cobertes per l’estat. Malgrat que la lluita contra l’estat sirià ha estat horrorosa, ha forçat la revolució a anar molt lluny – a Rojava, no obstant, l’estat sirià ha continuat operant en un estat larvat, disposat a tornar a créixer en qualsevol moment, i el PYD va intervenir per proporcionar altres serveis similars als estatals, utilitzant infraestructures similars7.

Això recorda l’experiència de la Primavera Àrab a Egipte. Quan els manifestants van començar seriosament a desmantellar l’estat, cremant pràcticament totes les comissaries i l’oficina del partit que governava el país, els militars van intervenir per protegir els manifestants, van fer fora el partit, i van organitzar una transició. Els militars van actuar d’aquesta manera per preservar l’estat i, després d’un breu interludi amb els Germans Musulmans (que literalment van assumir les palanques del poder estatal després d’haver participat a la revolució), tenen el control més o menys obertament de totes les institucions, que continuen actuant de manera molt similar a com ho vam fer durant la dictadura prèvia.

Després de la retirada de les forces d’Assad, el PYD fins i tot va assumir el paper de restringir les protestes, prenent com objectiu altres formacions polítiques kurdes (el probable assassinat de Mashall Tammo és un clar exemple) i reprimint les manifestacions en defensa de la Revolució Síria: aquesta forma de fer les coses va començar el 2012 i l’YPG va obrir foc contra els manifestants que enarboraven la bandera de la revolució fins una data tan recent com l’abril del 2016. Fent-se ressò de la línia oficial del PYD, Paul va afirmar que això van ser respostes als provocadors armats de les FSA, afiliats als grups salafistes. De nou, això és curiosament similar a la narrativa d’Assad justificant els trets sobre manifestacions similars a les zones que controla – tots són terroristes, bandes armades que intenten desestabilitzar la nostra valent nació socialista…

(Un cop més, el tour de Paul i els seus contactes a Rojava són molt útils i importants, sobretot quan giren al voltant de la seva pròpia experiència i descriu les pràctiques i les discussions que va veure i en les quals va participar. No obstant, repetir aquesta mena de propaganda contribueix a aixecar murs entre els revolucionaris i a enfortir els elements autoritaris del conflicte – si us plau entengui’s això com una crítica entre camarades en línia amb el nostre desig compartit de construir millors pràctiques de solidaritat anarquista).

darayya

Graffiti al barri assetjat de Darayya documentant l’evolució de la revolució

Recordem les paraules d’un membre del públic a la xerrada de la Leila i en Robin que va dir que la història de la revolució Síria sempre s’explica des del centre – la narrativa dominant va començar al voltant del 2013, parla de la guerra civil i de l’ascens de grups salafistes com l’ISIS i Al-Nusra, i ignora completament els dos anys de lluita revolucionària dels sirians contra el règim abans de tot això. Això explica parcialment perquè les esquerres occidentals han recolzat molt més Rojava que la Revolució Síria. Durant aquells dos anys Rojava va poder construir un projecte polític clar i coherent sense cap amenaça seriosa. La lluita militar crucial de Rojava es va produir contra l’ISIS al 2014, amb un suport internacional rellevant. Això després que l’ISIS ja havia aixafat tots els grups rebels que no eren de Rojava a l’est de Síria, prenent el control d’àrees amb forta presència revolucionària com Deir el-Zor i Raqqa i provocant un ràpid col·lapse de les FSA al llarg i ample del país.

Rojava també s’estava construint a partir d’una ideologia establerta, similar a la del PKK, i tenia accés a les milícies, les YPG i les YPJ, que existien (principalment a Turquia) des de feia deu anys. Durant aquells dos anys, els revolucionaris de la resta de Síria estaven lluitant literalment per la supervivència, assetjats, superats en armament, i enormement abandonats pel món. Les àrees sota control rebel mai no van tenir la capacitat d’unificar-se de manera significativa (més aviat, la tendència sempre ha estat cap a la divisió) o d’articular clarament una línia ideològica o un projecte polític. Bona part de les esquerres internacionals s’escoltaven o bé la ideologia d’Assad o bé la ideologia de Rojava, però van ser incapaces de veure o entendre la praxis de la Revolució Síria.

És desafortunat afirmar que la ideologia ha estat molt més important que la praxis a l’hora de determinar qui ha rebut suport internacional a Síria. Aquesta focalització en la ideologia ha significat que una quantitat esgarrifosament petita d’anarquistes o llibertaris hagin plantejat objeccions a la manera com els portaveus del PYD i les SDF proclamen que no hi ha revolucionaris siris, que les protestes que reprimeixen a Rojava són només provocacions d’islamistes o que al corredor d’Azaz només hi són Al-Qaeda i l’ISIS. Repetint aquest tipus de propaganda divisiva, contribueixen a obrir escletxes entre els revolucionaris, redueixen el suport internacional global, i no fan res per ajudar la gent sobre el terreny. Tot el que fa és servir als interessos a curt termini de les milícies i dels partits polítics a Rojava, i cada vegada és menys probable que aquests grups tinguin una bona relació amb els revolucionaris en el futur. No és gaire diferent que repetir el tipus d’insults antikurds que es llancen a les manifestacions d’Idlib o Alep – són tots terroristes del PKK, són antiàrabs, i similars.

Per què els anarquistes haurien de supeditar el seu suport a que es declari explícitament la ideologia anarquista? Fins i tot si observem breument la història de la Revolució Síria, està clar que no hi ha manca de praxis anarquista arreu del país. Un altre amic que va assistir a l’esdeveniment va dir que el seu desig com anarquista era fer que la identitat de l’anarquista sigui irrellevant – que ara parlem de l’anarquisme per nomenar una cosa que no existeix, però que en situacions on aquestes idees adquireixen vida pròpia i excedeixen de lluny els nostres àmbits, no té sentit aferrar-se a aquesta etiqueta. Al llarg i ample de Síria, a mida que l’estat es retirava o se’l va empènyer a retrocedir, la gent es va organitzar autònomament per la defensa, per la producció i distribució d’aliments, pel proveïment d’aigua i electricitat, fent front al conflicte, i generant idees sobre com viure després de la guerra, sempre amb una tendència cap a la descentralització i l’autonomia. Això en un estat que durant més de cinquanta anys va ser controlat per una dictadura que va impedir qualsevol forma d’associació política o de llibertat d’expressió. L’absència d’una ideologia ben estructurada fa que aquestes pràctiques siguin invisibles per nosaltres.

Així mateix, la ideologia pot impedir que veiem què està succeint realment, igual que amb les posicions inconsistents del PYD, de les SDF, i de l’YPG sobre la condició de l’estat i el federalisme, i la ruptura de la seva solidaritat amb la Revolució Síria. Aquest problema va molt més enllà de Síria, amb els anarquistes sempre esperant que emergeixi alguna cosa explícitament anarquista abans de donar-li suport. Estic segur que tots podem recordar altres moviments anarquistes que tenen dubtes o que han refusat comprometre’s, malgrat els seus trets anarquistes, perquè no semblaven prou anarquistes…

Durant aquest debat a l’esdeveniment Burning Country, Robin va descriure la densa ideologia amb que la gent percep el conflicte de Síria com “una manca de desig per conèixer o per desafiar les idees falses. És la creença que ja sabem el que està passant, que no cal preguntar als sirians.” Va insistir que el conflicte real a Síria no és imperialista/antiimperialista, sunnita/xiïta, o àrab/kurd, sinó més aviat descentralització versus autoritarisme8. Aquesta lluita entre control popular o centralitzat està tenint lloc  a cada ciutat i poble del país: a Rojava, a les àrees que controla el règim, i a les àrees que controlen les milícies rebels.

També va fer una distinció entre cultura i política que corre paral·lela a la distinció entre el poble i les formacions estatals: “Quan les bases fan política, és cultura”, que significa tot un seguit de pràctiques i maneres de viure que fan innecessària l’autoritat centralitzada. La “política” revolucionària per tant es pot distingir de la  “cultura” revolucionària. La praxis cultural central de la Revolució Síria, va explicar, és qüestionar-ho tot: el règim, les elits opositores a l’exili, l’exèrcit lliure, les milícies islamistes, el PYD, els rols de gènere, les estructures tribals, la democràcia, tot. Malauradament, aquest qüestionament crític no ha estat tingut en compte pels anarquistes i els llibertaris d’arreu del món quan s’han interessat pel conflicte sirià.

En l’esdeveniment, Leila and Robin van repetir l’argument exposat a Burning Country per una solidaritat crítica, amb Rojava i amb totes les parts involucrades. Van fer una crida a no confondre les accions dels grups armats o de les formacions polítiques amb les lluites dels grups revolucionaris de base, ja sigui a Rojava, Damasc, Homs, o qualsevol altre lloc. Van dir que un paper fonamental de la solidaritat internacional en aquest moment és participar en les converses entre posicions sectàries9, per tal de resistir la polarització que està fent acte de presència i que està empenyent Síria cap a solucions tan terribles com la partició.  Robin va opinar que, “la solució al problema no és crear més estats, sinó estats més febles amb més autonomia local”. És per solidaritat crítica que Leila i Robin recolzen fermament el confederalisme democràtic, ofereixen solidaritat als moviments revolucionaris de base a Rojava i a la resta del territori sirià, mentre s’oposen a l’ofensiva a Azaz per part de les SDF.

 

pancarta

 

La preocupació dels anarquistes pel suport acrític a Rojava té el seu paral·lel en un suport encara més ample de les esquerres al règim d’Assad. L’èmfasi en el diàleg inclou confrontar-se als que donen suport al règim, parlar amb ells i assenyalar la feblesa de les seves narratives.10 Una raó del fet que tanta gent d’esquerres hagi donat suport al règim d’Assad és un excessiu enfocament en la política internacional, en les maniobres dels estats, en la ideologia. Com ja va passar amb l’aixecament a Ucraïna i amb la intervenció de l’OTAN a Líbia, la Revolució Síria ha tornat a posar en escena una vella qüestió binària, una visió del món antiimperialista, per la qual els Estats Units i els seus aliats intenten controlar el món, en oposició a uns heroics estats socialistes i antiimperialistes. Moltes coses es podrien dir sobre per què aquesta posició és totalment equivocada: després de 10 anys de reformes neoliberals, Síria ja no era un país socialista; desenes de milers de dissidents polítics morts sota tortura; el deteriorament de la lògica edípica segons la qual el paper del dissident és oposar-se a les accions del seu país, no importa quines siguin; la creença racista que els àrabs i altres pobles del Pròxim Orient són com nens ignorants, incapaços de veure les seves pròpies condicions i prendre mesures sense alguna potència estrangera vigilant darrere l’escenari… I podria seguir.

El que pretenen Leila i Robin amb Burning Country és explicar la història de la Revolució Síria des del principi, el que ha succeït amb les persones. Una manera de donar suport a la Revolució Síria és lluitar contra el silenci i la pèrdua de la memòria: aprendre i explicar el desenvolupament d’una revolució que ha anat més lluny que qualsevol altra a la història recent, que és rica en noves teories i pràctiques útils per les revoltes de qualsevol lloc del món. Podem intervenir en els nostres cercles i  també als espais anarquistes així com en el marc més ampli de les esquerres per encoratjar una solidaritat crítica amb els revolucionaris a tot el territori de Síria. Ens podem preparar per oferir suport material i pràctic a la  lluita contra les autoritats sirianes en els propers anys.

 

Notes:

  1. En aquest text, utilitzo frases com “Rojava” i “projecte Rojava” més que referir-me a “Kurds” o “lluita Kurda” pel que jo veig com autèntics intents al llarg i ample de Rojava d’anar més enllà dels límits ètnics. El fet que aquests intents de vegades siguin rebaixats per accions bel·ligerants de determinats grups armats no va en detriment d’una feina àmpliament inclusiva.
  1. L’SDF, o Forces Democràtiques Síries, és un projecte de coalició militar lligat a Rojava. El grup més gran amb diferència és l’YPG, les Forces de Defensa Populars, que es van formar com el braç armat del PYD, el més gran (en realitat, l’únic) partit polític a Rojava. El mandat de les SFD és incorporar grups armats que no siguin part de l’YPG i sovint no kurds en la lluita militar en defensa de  Rojava, que és part de l’objectiu de fer que Rojava no sigui només un projecte kurd.
  1. La branca armada del partit PYD que està guiant el projecte de Rojava.
  1. Més que entrar en un munt de detalls aquí, adreçaré a les persones interessades en la prova d’aquesta afirmació al detallat article: The Kurdish PYD’s alliance with Russia against Free Aleppo: Evidence and analysis of a disaster

https://mkaradjis.wordpress.com/2016/02/28/the-kurdish-pyds-alliance-with-russia-against-free-aleppo-evidence-and-analysis-of-a-disaster/

  1. Això pot semblar estrany però és una estratègia del règim per tal d’evitar el col·lapse econòmic, probablement una amenaça més gran que la derrota militar, i mantenir un cert nivell d’autoritat – to per dir-ho ras i curt, per evitar la destrucció de l’estat. Encara més sorprenent, això ha inclòs treballadors de les refineries de petroli a territori de l’ISIS, el qual després ven petroli al règim.
  1. Democràtic és un terme ambigu reivindicat per gairebé tots els partits polítics presents al conflicte que no lluiten per assolir un estat islàmic salafista. Hi ha més de cent cinquanta consells revolucionaris operant al llarg i ample de Síria. La majoria d’ells trien representants temporals que posteriorment voten sobre temes específics o funcionen per consens, encara que alguns són més semblants a estructures tribals i altres han estat presos per grups armats autoritaris. La majoria tenen una mica de pràctica assembleària, generalment informal.
  2. Encara que com s’ha esmentat anteriorment, s’han fet passos constants durant tot l’any passat per transferir responsabilitats als consells locals.
  1. Leila i Robin emfatitzar que hi ha força revolucionaris que són devotament musulmans i podrien ser descrits com islamistes, en el sentit que volen que l’Islam sigui la guia de la vida política, però no volen imposar-lo a ningú – van esmentar les manifestacions contra Ahrar ash-Sham i Jabhat al-Nusra quan aquests moviments havien intentat imposar vestimentes religioses o lleis islàmiques a gent que no les accepta. Els escrits de Samer Yazbek, una dona aleví i revolucionària que no utilitza vestimentes religioses quan es desplaça per les àrees revolucionàries, són molt perspicaços en aquesta matèria. A Anarchist News també hi ha un recull de protestes contra el règim i contra Jabhat al-Nusra a l’àrea d’Idlib: http://anarchistnews.org/content/demonstrations-against-state-and-against-fascists-idlib-province-syria
  1. En principi parlaven de la diàspora siriana present aquí, encara que la idea general probablement serveixi per qualsevol que vulgui entendre i comprometre’s en aquest conflicte.
  1. Robin ha identificat Democracy Now com un “outlet pro feixista” que fa el contrari a estimular el diàleg mitjançant les seves constants entrevistes amb un “to racista” i el pro Assad teòric de la conspiració Seymour Hersch.

Recursos:

— Documental  fet per anarquistes espanyols, Ecos del Desgarro / Echos of Rupture, explica la història de la Revolució Síria des del principi: https://tahriricn.wordpress.com/2015/06/15/syria-film-ecos-del-desgarro/

 

— Blog de Leila: https://leilashami.wordpress.com/

 

— Blog de Robin: https://qunfuz.com/

 

— Els despatxos de Pau sobre Rojava comencen aquí: http://modernslavery.calpress.org/?p=875

 

— Més assajos sobre la solidaritat amb la Revolució Síria al Hamilton Institute: https://thehamiltoninstitute.noblogs.org/post/category/around-the-world/

 

— Pàgina de facebook dels Comitès Locals de Coordinació a Síria  (principalment en àrab, amb algunes traduccions): https://www.facebook.com/LCCSy?_fb_noscript=1

 

— Yalla Souria, actualitzacions en temps reals de la lluita des d’una perspectiva revolucionària: https://yallasouriya.wordpress.com/

 

— Un nou bloc va començar al desembre centrant-se en la revolució ‘democràtica’ a Síria. Alguns missatges donen suport al militarisme i a la intervenció occidental, però també té continguts molt interessants: https://isqatannizam.wordpress.com/

 

— La pàgina web reddit sobre la Guerra Civil Siriana proporciona anàlisis detallades sobre la dimensió militar del conflicte. Es necessita una mica de detall per assimilar suficientment els detalls que s’han de seguir, però una vegada que s’ha fet, és una bona font, tot i que és molt militarista, que generalment és l’oposat  a revolucionari: http://reddit.com/r/syriancivilwar; aquest usuari emet missatges amb resums diaris dels esdeveniments des d’una perspectiva generalment favorable als rebels: https://www.reddit.com/user/HeresWatReallyHappnd

 

— Missatges d’en Budour Hassan, un anarquista que viu a Jerusalem, sobre la Revolució Síria: https://budourhassan.wordpress.com/tag/syrian-revolution/

 

— Michael Karadjis escriu alguns assajos molt profunds desemmascarant la propaganda sobre la Revolució Síria: https://mkaradjis.wordpress.com/

 

— Syria Solidarity Collective Toronto: https://www.facebook.com/SSCToronto

 

Article original: https://isqatannizam.wordpress.com/2016/05/16/anarchist-practice-in-the-syrian-and-rojavan-revolutions/

 

 

*Traduït de l’anglès per Albert Folch (Sodepau)

 

 

Enviat per: sodepau | 29 Setembre, 2016

ATUREM EL GENOCIDI A ALEP

Alep de fa una setmana està patint la pitjor onada de bombardejos, per part del règim sirià de l’ Assad  i de Rússia,  dels últims cinc anys. Davant de la barbàrie i d’aquesta nova massacre sortim al carrer, omplim places i carrers i diguem:  PROU!

Fem que la gent d’Alep,  i de Síria sencera, sentin la calidesa de la nostra solidaritat.

 

concentracio-alep-octubre

Enviat per: sodepau | 13 Juliol, 2016

Presentació “Filosofías del sur”d’Enrique Dussel

El Centro Internacional de Estudios Decoloniales, l’Espai Contrabandos i Sodepau ens hem aplegat per organitzar la presentació del llibre  Filosofías del Sur d’Enrique Dussel  i publicat per l’editorial Akal.

 

Acte_190716_Dussel (1)

 

Enrique Dussel, va néixer el 1934 al poble de La Paz, Mendoza, Argentina. Però el 1975 va haver d’exiliar-se a Mèxic a causa de la seva militància política, on viu des de llavors. Actualment és professor del Departament de Filosofia a la Universidad Autónoma Metropolitana (UAM, Iztapalapa, Ciudad de México) i al Colegio de Filosofía de la Facultad de Filosofía y Letras de la UNAM (Ciudad Universitaria).

Filòsof especialista en ètica i política, és considerat un dels fundadors del corrent de la “filosofia de l’alliberament”, que ha esdevingut una de les seves grans aportacions al pensament contemporani.

 

El proper dissabte clourem el cicle de cinema palestí amb mirada de dona, amb un document punyent sobre l’exili forçat dels palestins de Síria i la seva nova situació com a refugiats cada cop més lluny de casa seva.

Després de la projecció tindrem el plaer de conversar sobre la pel.lícula amb en Mohammad Bitari (Poeta i periodista nascut i criat al camp de refugiats palestins de Yarmouk a Damasc, Síria. Actualment resideix a Catalunya.)

 

WCGTN POSTER WITHout text 2

 

Dissabte 28 de maig

A les 18:30

“No podem anar-hi ara, estimat”

Dirigida per Carol Mansour. Líban-  2014- 42 min- VOSE. DVD.

Sinopsi

Els Palestins refugiats han estat vivint a Síria des que van veure’s forçats a fugir de Palestina el 1948. A mesura que la crisi siriana s’intensifica, ells al costat dels sirians han estat afectats per la guerra. La seva història, tanmateix, és més complexa. Fugint de Síria i cercant refugi al Líban esdevenen una categoria especial de refugiats: són refugiats per partida doble.

Com a Palestins no són del tot ben rebuts al Líban. Com a refugiats, els seus documents de viatge no són reconeguts. Com a Palestins, aquesta és la segona vegada que ho perden tot i que es troben una vegada més sense llar i sense estat.

Aquest documental explica part de la història dels refugiats per partida doble. Una història on els records van despertant-se entre un èxode i l’altre, i on la pèrdua envaeix totes les coses colpejant a un mateix. Una història on les causes i les conseqüències són conegudes, però no tancades. Una història on les vides són contínuament  reconstruïdes i improvisades esperant el retorn.

 

Organitza:

Gràcia   Sodepau  Hèlia     HWC

 

Amb el suport: 

ACCD                 Ateneu

Enviat per: sodepau | 19 Mai, 2016

Projecció de ” Diaries” de May Odeh

Després de l’èxit de la projecció de ” La terra parla àrab” aquest dissabte seguim amb les projeccions del cicle de “Cinema de dones palestines” a La Sedeta ( Sicília, 321. Barcelona).

En aquesta ocasió tindrem el plaer de comptar amb nosaltres amb Maria del Mar Fernández (Advocada i activista del moviment de Solidaritat amb Palestina, i bona coneixedora de Gaza) amb qui podrem conversar i preguntar tots els dubtes que sorgeixin.

Dissabte 21 de maig

A les 18:30

“Diaries” 

Dirigida per May Odeh. Palestina- 2010- 53 min-VOSC. Format: DVD.

56694_442685381855_682948_o

Sinopsi

“Diaries” és un documental que tracta sobre tres noies de Gaza confrontades a dues forms d’opressió: l’ocupació israeliana i l’autoritat religiosa que té la ciutat destruïda sota el seu domini. Les noies dones joves comparteixen els seus temors, les seves memòries, els pensaments i esperances d’una vida millor.

 

 

Organitza:

Gràcia             Sodepau       Hèlia   HWC

 

Amb el suport:

 

ACCD                        Ateneu

 

Enviat per: sodepau | 12 Mai, 2016

4t Cicle de cinemes àrabs a La Sedeta

Iniciem el cicle el proper dissabte 14 de maig a les 19:00, feu atenció que aquest primer dissabte hi ha hagut una modificació horària. Un cop acabada la projecció tindrem la sort de comptar  entre nosaltres amb  Riya Hassan (Activista palestina resident a Gran Bretanya. Directora de les campanyes  a Europa del Comitè Nacional de Boicot de Palestina (BNC). El BNC és la coalició més àmplia d’organitzacions de la societat civil palestina que treballen per  liderar i promoure internacionalment la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) amb qui podrem conversar una bona estona.

Dissabte 14 de maig

A les 19:00

La terra parla àrab

Dirigida per Maryse Gargour. Palestina-2007-61 min-VOSC. Format: DV

La terre_2

 

Sinopsi

A les darreries del segle XIX, el Sionisme, un moviment polític minoritari, apareix a l’escenari internacional. Com havien teoritzat els seus líders històrics, aquest encarna el desig de crear un estat jueu en algun indret del món i particularment a Palestina.

A l’època i durant milers d’anys, “La terra parla àrab”, Palestina està habitada pels àrabs de Palestina, els Palestins.Com els líders Sionistes administren i després concilien les seves ambicions polítiques amb la realitat sobre el terreny a Palestina a finals del segle XIX?

A partir de cites dels líders sionistes, imatges d’arxiu inèdites, la premsa de l’època, documents oficials, entrevistes amb historiadors i testimonis de Palestins d’abans del 1948, “La terra parla àrab” mostra des d’una mirada històrica i cinematogràfica una explosiva veritat, la de la neteja de la terra de Palestina a mans dels Sionistes.

La directora

Maryse Gargour és nascuda a Jaffa.

Va graduar-se a l’Institut Francès de la Premsa i es va doctorar en Ciències de la Informació a la Universitat de París II Pantheón. Va ser productora i periodista a

l’oficina  de la Ràdio tele-difusió francesa a Beirut. Ha treballat a l’International Council of Cinéma and Télévision de la Unesco a París i com a periodista freelance per televisions estrangeres, també a París. Produeix i dirigeix pel.lícules des del 1988. Ha realitzat sis documentals entre els quals cal destacar “Le pays blanche” (2002) que va obtenir al premi al Millor documental a la Biennale of Arab cinema; “La terre parle arabe” (2007) i “Encounter with a lost land” (2013) que va obtenir el Premi d’Or al AL Jazeera Film Festival el 2014.

FILMOGRAFIA

1988  ha escrit i dirigit el documental  ” Une palestinienne face à la Palestine ”
1997  ha escrit i produït amb Robert Manthoulis el documental de 52 min  ” Jaffa la mienne ”
1998  ha escrit i produït el documental   ” Loin de Falastin ”
2002 ha  escrit i dirigit el documental de 28 min  ” Le Pays de Blanche “.  Premi al Millor documental a la  Biennale of Arab cinema.
2007 ha escrit i dirigit  ” La terre parle arabe ”

2013 ha escrit i dirigit  « Encounter witha lost land »

 

 

 

Older Posts »

Categories