Enviat per: sodepau | 13 juliol, 2016

Presentació “Filosofías del sur”d’Enrique Dussel

El Centro Internacional de Estudios Decoloniales, l’Espai Contrabandos i Sodepau ens hem aplegat per organitzar la presentació del llibre  Filosofías del Sur d’Enrique Dussel  i publicat per l’editorial Akal.

 

Acte_190716_Dussel (1)

 

Enrique Dussel, va néixer el 1934 al poble de La Paz, Mendoza, Argentina. Però el 1975 va haver d’exiliar-se a Mèxic a causa de la seva militància política, on viu des de llavors. Actualment és professor del Departament de Filosofia a la Universidad Autónoma Metropolitana (UAM, Iztapalapa, Ciudad de México) i al Colegio de Filosofía de la Facultad de Filosofía y Letras de la UNAM (Ciudad Universitaria).

Filòsof especialista en ètica i política, és considerat un dels fundadors del corrent de la “filosofia de l’alliberament”, que ha esdevingut una de les seves grans aportacions al pensament contemporani.

 

El proper dissabte clourem el cicle de cinema palestí amb mirada de dona, amb un document punyent sobre l’exili forçat dels palestins de Síria i la seva nova situació com a refugiats cada cop més lluny de casa seva.

Després de la projecció tindrem el plaer de conversar sobre la pel.lícula amb en Mohammad Bitari (Poeta i periodista nascut i criat al camp de refugiats palestins de Yarmouk a Damasc, Síria. Actualment resideix a Catalunya.)

 

WCGTN POSTER WITHout text 2

 

Dissabte 28 de maig

A les 18:30

“No podem anar-hi ara, estimat”

Dirigida per Carol Mansour. Líban-  2014- 42 min- VOSE. DVD.

Sinopsi

Els Palestins refugiats han estat vivint a Síria des que van veure’s forçats a fugir de Palestina el 1948. A mesura que la crisi siriana s’intensifica, ells al costat dels sirians han estat afectats per la guerra. La seva història, tanmateix, és més complexa. Fugint de Síria i cercant refugi al Líban esdevenen una categoria especial de refugiats: són refugiats per partida doble.

Com a Palestins no són del tot ben rebuts al Líban. Com a refugiats, els seus documents de viatge no són reconeguts. Com a Palestins, aquesta és la segona vegada que ho perden tot i que es troben una vegada més sense llar i sense estat.

Aquest documental explica part de la història dels refugiats per partida doble. Una història on els records van despertant-se entre un èxode i l’altre, i on la pèrdua envaeix totes les coses colpejant a un mateix. Una història on les causes i les conseqüències són conegudes, però no tancades. Una història on les vides són contínuament  reconstruïdes i improvisades esperant el retorn.

 

Organitza:

Gràcia   Sodepau  Hèlia     HWC

 

Amb el suport: 

ACCD                 Ateneu

Enviat per: sodepau | 19 maig, 2016

Projecció de ” Diaries” de May Odeh

Després de l’èxit de la projecció de ” La terra parla àrab” aquest dissabte seguim amb les projeccions del cicle de “Cinema de dones palestines” a La Sedeta ( Sicília, 321. Barcelona).

En aquesta ocasió tindrem el plaer de comptar amb nosaltres amb Maria del Mar Fernández (Advocada i activista del moviment de Solidaritat amb Palestina, i bona coneixedora de Gaza) amb qui podrem conversar i preguntar tots els dubtes que sorgeixin.

Dissabte 21 de maig

A les 18:30

“Diaries” 

Dirigida per May Odeh. Palestina- 2010- 53 min-VOSC. Format: DVD.

56694_442685381855_682948_o

Sinopsi

“Diaries” és un documental que tracta sobre tres noies de Gaza confrontades a dues forms d’opressió: l’ocupació israeliana i l’autoritat religiosa que té la ciutat destruïda sota el seu domini. Les noies dones joves comparteixen els seus temors, les seves memòries, els pensaments i esperances d’una vida millor.

 

 

Organitza:

Gràcia             Sodepau       Hèlia   HWC

 

Amb el suport:

 

ACCD                        Ateneu

 

Enviat per: sodepau | 12 maig, 2016

4t Cicle de cinemes àrabs a La Sedeta

Iniciem el cicle el proper dissabte 14 de maig a les 19:00, feu atenció que aquest primer dissabte hi ha hagut una modificació horària. Un cop acabada la projecció tindrem la sort de comptar  entre nosaltres amb  Riya Hassan (Activista palestina resident a Gran Bretanya. Directora de les campanyes  a Europa del Comitè Nacional de Boicot de Palestina (BNC). El BNC és la coalició més àmplia d’organitzacions de la societat civil palestina que treballen per  liderar i promoure internacionalment la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) amb qui podrem conversar una bona estona.

Dissabte 14 de maig

A les 19:00

La terra parla àrab

Dirigida per Maryse Gargour. Palestina-2007-61 min-VOSC. Format: DV

La terre_2

 

Sinopsi

A les darreries del segle XIX, el Sionisme, un moviment polític minoritari, apareix a l’escenari internacional. Com havien teoritzat els seus líders històrics, aquest encarna el desig de crear un estat jueu en algun indret del món i particularment a Palestina.

A l’època i durant milers d’anys, “La terra parla àrab”, Palestina està habitada pels àrabs de Palestina, els Palestins.Com els líders Sionistes administren i després concilien les seves ambicions polítiques amb la realitat sobre el terreny a Palestina a finals del segle XIX?

A partir de cites dels líders sionistes, imatges d’arxiu inèdites, la premsa de l’època, documents oficials, entrevistes amb historiadors i testimonis de Palestins d’abans del 1948, “La terra parla àrab” mostra des d’una mirada històrica i cinematogràfica una explosiva veritat, la de la neteja de la terra de Palestina a mans dels Sionistes.

La directora

Maryse Gargour és nascuda a Jaffa.

Va graduar-se a l’Institut Francès de la Premsa i es va doctorar en Ciències de la Informació a la Universitat de París II Pantheón. Va ser productora i periodista a

l’oficina  de la Ràdio tele-difusió francesa a Beirut. Ha treballat a l’International Council of Cinéma and Télévision de la Unesco a París i com a periodista freelance per televisions estrangeres, també a París. Produeix i dirigeix pel.lícules des del 1988. Ha realitzat sis documentals entre els quals cal destacar “Le pays blanche” (2002) que va obtenir al premi al Millor documental a la Biennale of Arab cinema; “La terre parle arabe” (2007) i “Encounter with a lost land” (2013) que va obtenir el Premi d’Or al AL Jazeera Film Festival el 2014.

FILMOGRAFIA

1988  ha escrit i dirigit el documental  ” Une palestinienne face à la Palestine ”
1997  ha escrit i produït amb Robert Manthoulis el documental de 52 min  ” Jaffa la mienne ”
1998  ha escrit i produït el documental   ” Loin de Falastin ”
2002 ha  escrit i dirigit el documental de 28 min  ” Le Pays de Blanche “.  Premi al Millor documental a la  Biennale of Arab cinema.
2007 ha escrit i dirigit  ” La terre parle arabe ”

2013 ha escrit i dirigit  « Encounter witha lost land »

 

 

 

Enviat per: sodepau | 3 maig, 2016

4t Cicle de cinemes àrabs a La Sedeta

4t Cicle de cinemes àrabs a La Sedeta

Dissabtes 14, 21 i 28 de maig de 2016

(Centre Cívic La Sedeta- Carrer Sicília, 321- Barcelona)

El proper dissabte 14 de maig iniciem el tradicional Cicle de cinemes àrabs en una edició especial coorganitzada amb l’associació Hèlia, en el marc del projecte “Millora i foment entre les dones de Cisjordània del seu accés a la salut sexual i reproductiva”, dedicada a pel.lícules sobre Palestina fetes per dones palestines.

El cicle permet conèixer la història de Palestina  des de finals del segle XIX fins a l’actualitat,  apropar-se a la difícil vida a Gaza després de l’ ”Operació Plom Fos” (2008-9) i a la tragèdia d’una segona “Nakba” per la població palestina de Síria, refugiada per segon cop.

 

Dissabte 14 de maig

A les 18:30

La terra parla àrab

La terre parle arabe

Dirigida per Maryse Gargour. Palestina-2007-61 min-VOSC. Format: DV

La terre_1

Sinopsi

A les darreries del segle XIX, el Sionisme, un moviment polític minoritari, apareix a l’escenari internacional. Com havien teoritzat els seus líders històrics, aquest encarna el desig de crear un estat jueu en algun indret del món i particularment a Palestina.

A l’època i durant milers d’anys, “La terra parla àrab”, Palestina està habitada pels àrabs de Palestina, els Palestins.Com els líders Sionistes administren i després concilien les seves ambicions polítiques amb la realitat sobre el terreny a Palestina a finals del segle XIX?

A partir de cites dels líders sionistes, imatges d’arxiu inèdites, la premsa de l’època, documents oficials, entrevistes amb historiadors i testimonis de Palestins d’abans del 1948, “La terra parla àrab” mostra des d’una mirada històrica i cinematogràfica una explosiva veritat, la de la neteja de la terra de Palestina a mans dels Sionistes.

Cinefòrum amb Riya Hassan. Activista palestina resident a Gran Bretanya. Directora de les campanyes  a Europa del Comitè Nacional de Boicot de Palestina (BNC). El BNC és la coalició més àmplia d’organitzacions de la societat civil palestina que treballen per  liderar i promoure internacionalment la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS).

Dissabte 21 de maig

A les 18:30

Diaries

Diaries

Dirigida per May Odeh. Palestina- 2010- 53 min-VOSC. Format: DVD

Diaries

Sinopsi

“Diaries” és un documental que tracta sobre tres noies de Gaza confrontades a dues forms d’opressió: l’ocupació israeliana i l’autoritat religiosa que té la ciutat destruïda sota el seu domini. Les noies dones joves comparteixen els seus temors, les seves memòries, els pensaments i esperances d’una vida millor

Cinefòrum amb Maria del Mar Fernández. Advocada i activista del moviment de Solidaritat amb Palestina, i bona coneixedora de Gaza.

Dissabte 28 de maig

A les 18:30

No podem anar-hi ara, estimat

We cannot go there now, my dear

 Dirigida per Carol Mansour. Líban-  2014- 42 min- VOSE. Format: DVD

WCGTN POSTER WITHout text 2

Sinopsi

Els Palestins refugiats han estat vivint a Síria des que van veure’s forçats a fugir de Palestina el 1948. A mesura que la crisi siriana s’intensifica, ells al costat dels sirians han estat afectats per la guerra. La seva història, tanmateix, és més complexa. Fugint de Síria i cercant refugi al Líban esdevenen una categoria especial de refugiats: són refugiats per partida doble.

Com a Palestins no són del tot ben rebuts al Líban. Com a refugiats, els seus documents de viatge no són reconeguts. Com a Palestins, aquesta és la segona vegada que ho perden tot i que es troben una vegada més sense llar i sense estat.

Aquest documental explica part de la història dels refugiats per partida doble. Una història on els records van despertant-se entre un èxode i l’altre, i on la pèrdua envaeix totes les coses colpejant a un mateix. Una història on les causes i les conseqüències són conegudes, però no tancades. Una història on les vides són contínuament  reconstruïdes i improvisades esperant el retorn.

 Cinefòrum amb Mohammad Bitari. Poeta i periodista nascut i criat al camp de refugiats palestins de Yarmouk a Damasc, Síria. Actualment resideix a Catalunya.

 Organitza:

Gràcia      Sodepau    Hèlia    HWC

 

Amb el suport:

ACCD                            Ateneu

 

 

 

Enviat per: sodepau | 19 abril, 2016

MÀSTER D’ESTUDIS ÀRABS CONTEMPORANIS

 

grupRecerca_logo

Estem molt contents d’anunciar que SODEPAU som una de les entitats col.laboradores amb el nou Master d’Estudis Àrabs i Contemporanis de la UAB que s’iniciarà a partir del curs vinent.

L’objectiu del Màster d’Estudis Àrabs Contemporanis (MEAC) és oferir una formació d’excel·lència en llengua, cultura i societats àrabs contemporànies que doni resposta a una creixent demanda social i institucional en experts regionals.

Impartit per professors arabòfons amb una sòlida trajectòria acadèmica i professional, el MEAC és actualment l’únic màster d’Europa d’aquestes característiques que utilitza l’àrab com a única llengua de docència. És també l’únic màster que proposa una progressió en l’aprenentatge de la llengua àrab d’un nivell equivalent al B1 del Marc Europeu Comú de Referència (MECR) a un nivell C2, el més alt dels proposats pel MECR.

A més a més de l’èmfasi en la llengua àrab, el MEAC es distingeix pel seu caràcter contemporani i pel seu compromís amb les societats àrabs actuals. En aquest sentit, el MEAC proposa una aproximació moderna i innovadora a la realitat múltiple i heterogènia del món àrab d’avui, situant en el centre del seu interès qüestions fonamentals com ara la diversitat cultural i religiosa, les noves formes d’organització familiar i social, el cosmopolitisme, la hibridació, els moviments de població, les reivindicacions i contestacions socials, els drets humans,  etc.

Per més informació: http://pagines.uab.cat/meac/ca

Enviat per: sodepau | 13 abril, 2016

Presentació llibre

Combatir la Islamofobia

Llançament del llibre Combatir la Islamofobia a Barcelona

Aquest dijous, 14 d’abril se celebra al Centre Cultural Islàmic Català, El Clot, la primera presentació del llibre Combatir la Islamofobia, amb la participació de quatre dels autors.

Aquest nou llibre respon a l’auge d’islamofòbia que ha sorgit després dels atemptats a París i Brussel·les. Intenta desmuntar alguns dels mites i prejudicis respecte a l’islam, el hijab, les mesquites… i en fer-ho combat les idees fomentades per la dreta i les autoritats, però també, i de manera especial, per determinats sectors de l’esquerra.

Combatir la Islamofobia és un llibre col·lectiu, que inclou aportacions de persones molt diverses, més o menys conegudes, però totes unides en el seu compromís amb la lluita contra el racisme. Moltes d’elles participen a la campanya #StopIslamofòbia impulsada per Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

Aquesta és la primera presentació del nou llibre editat per Icaria Editorial. Properament es presentarà a llocs tan diversos com Prats de Lluçanès, Madrid i Berlín, entre d’altres.

Davant d’una Europa on emergeixen la islamofòbia i la divisió, l’objectiu bàsic d’aquest llibre és fomentar la lluita unitària contra la islamofòbia, entre la gent d’esquerres, la gent musulmana, i —cada vegada més— la gent musulmana d’esquerres.

Presentació: Dijous, 14 d’abril, 19h

Centre Cultural Islàmic Català, C/ Rafael Capdevila 1-3, Clot

Intervindran:

  • Salim Benamara, President Centre Cultural Islàmic Català
  • Txell Bragulat, membre de Sodepau, directora de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya
  • Fatiha El Mouali, tècnica d’acollida
  • David Karvala, activista d’UCFR i coordinador del llibre

Esdeveniment en Facebook: https://www.facebook.com/events/1702154793393602

Enviat per: sodepau | 3 març, 2016

Articles pel debat

 

blog_1

 

Des fa ja alguns anys, i de manera especialment punyent a la mediterrània, vivim uns moments convulsos, agitats, complexes. Vivim més que mai en un món en plena transformació.

Des de Sodepau volem contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a treure l’entrellat del què passa al voltant d’aquest mar mediterrani o si més no a oferir algunes pistes i posar alguns dubtes, preguntes  o debats sobre la taula.

Per a fer-ho ens hem proposat publicar en el nostre blog i de forma periòdica articles que escriurem per l’ocasió o traduccions d’articles que ens semblen interessants,  i que considerem que aporten informacions o reflexions novedoses, que esperem que esperonin debats i contribueixin a posar una mica de llum a les ombres.

Comencem publicant un article sobre l’Iraq,  aparegut a la revista  OrientXXI, el passat 22 de gener escrit per  Sami Daoud  ( Investigador i crític d’art,  cap de la redacció de l’edició àrab de la revista Kalawiz,  viu i treballa al Kurdistan iraquià) i de Karzan Kawçin, Periodista i traductor( kurd-persa-anglès), viu i treballa en el Kurdistan iraquià.

 

Els desplaçaments forçats a l’Iraq modifiquen la fesomia del país

Èxodes, depuracions ètniques i confessionals

La violència a l’ Iraq, els èxodes que genera, reconfiguren la geografia humana del país i afavoreixen el reagrupament de la població per comunitats ètniques i confessionals. Amb la desintegració de les estructures d’Estat del país, la violència apareix també com un element de domini d’un grup sobre un altre. La construcció d’una ciutadania iraquiana és més que hipotètica.

Desolador espectacle el de la ciutat iraquiana de Ramadi, alliberada el darrer mes de desembre després d’haver estat ocupada per l’organització de l’Estat islàmic (OEI) el maig 2015. Segons diferents mitjans de comunicació, els bombardejos de les forces iraquianes i l’ocupació de l’ OEI haurien destruït el 80 % de les estructures de la ciutat i provocat l’èxode de la quasi totalitat de la població. Des del seu alliberament, els pocs habitants que hi havia en el moment que l’ OEI n’havia pres el control, han fugit, fent de Ramadi una ciutat fantasma. Aquests desplaçaments revelen la desfeta de les estructures de la societat iraquiana i dibuixen una geografia heterogènia on s’hi juga una història de violència ètnica i confessional.

Els desplaçaments forçosos s’acompanyen de problemes estructurals específics de l’Iraq  que cal explicar, de la mateixa manera que cal constatar que l’augment del nombre de desplaçats és proporcional a l’amplificació de les violències. Així mateix la roda del destí afegeix una seqüència més a una història ja de per sí autodestructiva, comprometent el país en una espiral de violència absurda que qüestiona la integritat territorial i nacional de l’ Iraq.

La geografia pot encara « fer d’això una nació » o més aviat no, com diu el filòsof francès Michel Foucault, un « espai heterogeni »[1]? Amb la perspectiva d’un passat recent i del present del país, la qüestió que se’ns planteja és l’anomia (el desordre social). Els desplaçaments en són la traducció social i espacial.

L’alliberament de l’Iraq del jou de Saddam Hussein no ha  donat lloc a una ruptura política amb el règim desaparegut, sinó el reciclatge de les mateixes relacions amb el poder i amb la governança. Lluny de dissoldre’s en benefici de la institució, la zaama ( l’estructura de poder tradicional) ha estat revestida de corrupció i ha adquirit una dimensió confessional fent perdurar el conflicte en una societat esgotada per decennis de guerres exteriors i civils.  Tot arrelant fractures identitàries profundes difícils de superar a curt termini. És en aquest context de dissolució de la societat en categories tancades i exclusives unes de les altres que es desplegaran els desplaçaments forçosos de les poblacions civils. Aquestes engendren desordres socials i fragmentació i les poblacions es vertebraran, en l’exili, en funció de la polarització confessional i ètnica que les ha expulsades. La cartografia de l’èxode sunnita de la regió d’Anbar des de principis de 2014 permet verificar-ho, a través de la confusió de les destinacions.

EL RETORN DEL MAHDI

La violència a l’ Iraq participa de la reconfiguració d’una geografia depurada on es cerca traçar delimitacions ètniques i confessionals clares, desembocant en l’afirmació  de tres grans cercles comunitaris:
– ètnica kurda a la regió del Kurdistan ;
– etno-confessional àrab sunnita al centre de l’Iraq ;
– etno-confessional àrab xiïta al sud iraquià.

Cada cercle disposa d’un sistema administratiu, social i de valors que el distingeix. Cada cercle té la seva pròpia mirada sobre la història i la seva representació del temps. El sud xiïta creu en el retorn del Mahdi[2], el centre sunnita està solcat per corrents salafistes, mentre que el Kurdistan es compromet en la construcció d’una societat consumista. Aquesta geografia no ofereix una memòria comuna que permeti a la societat atenuar la severitat de les contradiccions, explotades des de llavors per revenges  identitàries recíproques, mentre que l’esperit de les represàlies traspassa el conjunt dels discursos polítics.

L’últim cicle d’èxode iraquià es remunta a finals de l’any 2013. Tres milions de persones, segons les xifres de l’Organització internacional per les migracions (OIM)[3], haurien desertat de les governacions sunnites, dels quals el 32 % provinents de la governació d’Anbar, 29 % de Nínive i 21 % de Salah Eddine. Un èxode massiu sobrevingut després de la conquesta de la ciutat de Mossul per l’OEI i l’avançada progressiva de les milícies islàmiques en les governacions sunnites. Algunes poblacions a la recerca de seguretat van fugir llavors en direcció a la capital Bagdad o a Erbil al Kurdistan.

L’explicació de l’èxode es troba en la por a les represàlies per part de l’OEI en contra de  tots els que treballen a l’exèrcit o al servei públic. Algunes represàlies poden anar fins a la massacre, com la d’Speicher, comesa el 12 de juny de 2014 a la ciutat de Tikrit, que va provocar 2.000 víctimes a l’acadèmia militar de l’exèrcit de l’aire. A més, per haver seguit la situació a la ciutat de Fal.luja, la població sabia perfectament que patiria, si es quedava, els raids i els bombardejos de les forces governamentals que voldrien tant sí com no reconquerir aquestes regions.

CORRUPCIÓ I INCAPACITAT DE L’EXÈRCIT

Un tercer factor ajuda a comprendre l’amplitud de l’èxode : la confessionalització del combat contra  l’OEI i les seves conseqüències. Alguns elements van permetre la materialització d’aquesta confessionalització anunciada : la presa de Mossul i de la governació de Salah Eddine en menys de 72 hores, l’embargament d’armes per les milícies del « califa » Abou Bakr Al-Baghdadi, el  flagrant fracàs de Nouri Al-Maliki per frenar la caiguda en cascada de les ciutats sunnites. D’altra banda, l’informe d’ Amnistia internacional sobre la corrupció al si de l’exèrcit i les declaracions americanes sobre la incapacitat d’aquest per combatre l’OEI,  han empès el primer ministre Haïdar Al-Abadi a constituir un exèrcit mobilitzat sobre una base confessional i paral·lela a l’exèrcit oficial.

Aquest exèrcit paral·lel, al-hachd al-chaabi («unitats de mobilització popular») és una força composta de 32 milícies xiïtes entrenades, creada en coordinació amb el ministeri de la defensa i en resposta a la crida de l’autoritat de l’ayatollah Ali Al-Sistani que crida a la yihad kifa’i[4] de defensa per protegir els llocs sants del xiisme contra el perill de l’OEI. No obstant això, en detriment d’un comunicat publicat per Al-Sistani per denunciar les exaccions atribuïdes al hachd al-chaabi i malgrat les declaracions de Moqtada Al-Sadr denunciant « la manca d’escrúpols » de certs elements, Human Rights Watch denuncia crims de guerra en contra de civils, comesos per les milícies hachd al-chaabi en regions sunnites : cases incendiades, execucions en massa de grups sunnites a la ciutat de Tikrit després de la seva reconquesta, béns confiscats, liquidacions individuals sumàries, etc.

Fent això, la creació de les forces d’ al-hachd al-chaabi han donat a l’OEI una legitimitat confessional, en un joc de miralls entre dues organitzacions percebudes com igualment responsables del seu èxode per les poblacions sunnites i cristianes de les governacions del centre i del mateix Bagdad. Així doncs, més que incitar aquestes poblacions a tornar a casa seva, la reconquesta per l’exèrcit iraquià de les regions controlades per l’organització ha multiplicat l’èxode i n’ha complicat les causes.

UNA DOBLE SOSPITA

Una doble sospita pesa des de llavors sobre els desplaçats de les governacions sunnites. Als ulls de l’OEI, la seva sortida és una traïció i una submissió  a l’enemic. A la regió que els acull, malgrat hagin marxat després de l’arribada de l’OEI, són sospitosos de col·laboració amb aquests. A tot arreu, la lleialtat de la població sunnita del centre de l’Iraq al règim de Saddam Hussein ensopega amb un odi històric, al nord a causa de les massacres contra els Kurds i al sud a causa de les massacres contra els xiïtes. Per tant, el destí que ha de prendre aquesta població del centre cercant seguretat constitueix una dificultat real.
Després de la depuració geogràfica produïda per la guerra confessional sobrevinguda entre el 2006 i 2008 a diferents regions de l’Iraq exceptuant el  Kurdistan, la majoria dels desplaçats de les governacions d’ Al-Anbar, Diala i Salah Eddine cerquen refugi a les ciutats kurdes més segures. Des de començament 2014, més d’1,8 milió de desplaçats s’han repartit entre les principals ciutats kurdes : Erbil, Dohouk, Sulaimaniya. Segons el ministeri iraquià de la migració i dels desplaçats, aproximadament 61 % dels desplaçats s’han refugiat a la ciutat de Dohouk, a causa de la proximitat de Sinjar i de Mossul i de la presència a Dohouk d’una comunitat cristiana important. Prop de 24 % dels desplaçats han cercat refugi a Erbil, i 15 % a Sulaimaniya on es troben prop de 160 000 desplaçats, dels quals 8,5 %  viuen en camps a l’exterior de la ciutat, els altres estan disseminats en diferents barris.

Una part dels cristians desplaçats de Mossul han estat acollits en camps propers als dels Àrabs sunnites. Fortes tensions confessionals han aparegut entre els mateixos desplaçats. Encara que el govern de la regió del Kurdistan hagi proveït els camps de forces de seguretat, les organitzacions humanitàries en aquests camps es queixen de la falta d’un  responsable del govern kurd sobre les qüestions de seguretat.

A aquestes comunitats, cal sumar l’èxode dels chabak, una comunitat kurda xiïta vinguda de Mossul i els seus voltants. Des de l’enfonsament de la monarquia a l’Iraq, aquesta comunitat no ha cessat de patir la doble discriminació ètnica — perquè és kurda — i confessional — perquè és xiïta. Per aquestes raons, que fan d’ella l’enemic ideal per l’OEI, els chabak han abandonat els seus pobles des de l’entrada de les tropes del Baghdadi a la ciutat de Mossul.  Dispersada a l’interior i a l’exterior de l’Iraq, la petita comunitat desapareix lenta i progessivament.

UNA JOVENTUT KURDA AMPUTADA DELS ÀRABS

Un nou mosaic es constitueix, mentre que la generació kurda nascuda després de la intifada de 1991 no comparteix res amb la joventut iraquiana de les altres regions del país. Aquesta joventut no parla l’àrab ; veu en la presència àrab al Kurdistan una mena de prolongació del regne del partit Baas que ha massacrat els Kurds i no comprèn  aquest èxode cap a la seva regió que de sobte és assaltada.
En absència d’una política activa per part del govern kurd, i a la vista de la feblesa — fins i tot de la indiferència — de l’administració central respecte d’aquesta categoria d’Iraquians, els problemes socials es sumen a les fractures confessionals i ètniques. Entre les poblacions desplaçades, la desescolarització dels nens de primària ha augmentat en un 80 %, segons els informes de l’ Observatori dels desplaçaments[5]. Nombroses famílies han estat obligades a compartir un mateix pis per causa del preu dels lloguers, qüestió aquesta que implica problemes de promiscuïtat. Les primeres víctimes són els nens i les nenes. En absència d’estructures d’ensenyament en àrab al Kurdistan, passen el dia arrossegant-se pels carrers.

Pel que fa a la sort de les famílies de les que el pare ha desaparegut en els combats o és a l’exili, aquest no és  considerat com a problema social. Tantes situacions de violència acaben per regirar-se contra les altres categories de la societat.

Els joves en edat de treballar estan confrontats a l’ociositat, en el context d’una crisi financera sobrevinguda al Kurdistan[6] al mateix temps que l’èxode, i esdevenen un objectiu fàcil per a traficants de tota mena. Així, a la ciutat de Sulaimaniya, els informes de la policia donen compte de l’augment de les xifres de delinqüència i dels delictes menors, augments que de seguida són atribuïts als desplaçats. Els que han trobat feina, gràcies a acceptar baixos salaris, són percebuts pels habitants com una amenaça per a la mà-d’obra local, sobretot en el sector de l’artesania, de la construcció i de la restauració. Aquesta precarietat tanmateix fa feliços els propietaris poc escrupolosos, que lloguen habitacions insalubres,  com en el complex immobiliari de Briz City a Sulaimaniya[7], on s’amunteguen més de 300 famílies, sense cap mena d’infraestructures, ni carreteres, ni transports, ni centres de salut ni de policia, etc…

Faltats de perspectiva, els caps tribals tradicionals i religiosos emparen aquells desplaçats que  es mostren més submisos i més lleials, segons la seva opinió. El seu poder suplanta d’aquesta manera el de les institucions estatals. Una nova generació va sorgint amb el transfons d’una enemistat confessional i/ o ètnica de la que, al seu torn,  n’és víctima, assegurant així la perennitat del lideratge tradicional i participant de la delimitació clara dels conflictes confessionals.

Fruit de la desintegració de les  estructures estatals i de la combinació de conflictes que es van gangrenant, i a causa de l’absència de polítiques públiques, els desplaçaments forçosos generen les condicions propícies que aixopluguen la violència com a força política susceptible d’assegurar el domini d’un grup sobre un altre, en detriment d’altres components necessaris per a la construcció d’una hipotètica ciutadania iraquiana.

Article publicat per ORIENT XXI, el 22 de gener de  2016

Autors:

Sami Daoud,  Investigador i crític d’art,  cap de la redacció de l’edició àrab de la revista Kalawiz,  viu i treballa al Kurdistan iraquià.

Karzan Kawçin, Periodista i traductor( kurd-persa-anglès), viu i treballa en el Kurdistan iraquià.

*Traduït de l’àrab per Hana Jaber.

Sami Daoud, Karzan Kawçin.

*Traduïda del francès per Josep Mª Navarro Cantero (SODEPAU)

*NDLR: Al 2014, l’Iraq compta amb 36 milions d’habitants, segons el ministeri del pla iraquià. Més de 7,5 milions (21%) són a Bagdad, 5 milions en les tres governacions del Kurdistan, les altres estan repartides en les governacions del sud i del centre.
— La majoria de la població (88%) és àrab;  els  kurds representen 11%.  Hi ha també antigues minories, com la dels Sirians, Caldeus, Armenis, Assiris, Turcmans….
— Aquests grups ètnics es reivindiquen com a part de diverses confessions religioses . Entre els àrabs, el 77% són xiïtes, i viuen a la regió sud del país, i el 17% són sunnites.  La gran majoria dels Kurds és sunnita. Així mateix, es compte amb una minoria cristina important, altres grups religiosos minoritaris: sabeus, zoroastrians, yazidís, chabaks, fiayla, kaka’i.
— Una comunitat jueva molt important vivia a l’Iraq. Va migrar progressivament a Israel després de la seva creació el 1.948.

Notes

[1]         NDLR. Michel Foucault, «Des espaces autres (1967). Hétérotopies», », in Arquitectura, Moviment, Continuïtat, *n° 5, octubre 1984, pàg. 46-49.

[2]         Diversos mitjans de comunicació es fan ressò dels desplaçaments forçosos de nombrosos barris xiïtes, amb el pretext de l’aparició imminent del Mahdi esperat, és a dir, en el sistema de representació xiïta, el dotzè imam, amagat (i doncs esperat), suposadament apareixerà al final dels temps.

[3]         L’OIM intervé a Iraq a través de l’Observatori dels desplaçaments iraquià.

[4]         El djihad kifa’i és una forma de djihad anomenada « defensiva » : duta a terme per un grup constituït al si de la població musulmana, dispensa la resta de la població de lliurar-lo.

[5]         Veure la nota 2.

[6]         La crisi financera kurda està lligada a les tensions sobrevingudes entre el govern kurd i l’administració central iraquiana respecte dels ingressos del petroli i de les  dotacions previstes per l’administració central per a la regió kurda.

[7]         Complex d’habitatges finançat pel govern kurd i confiat a promotors immobiliaris. Ara bé, la corrupció és tal que les habitacions han estat construïdes amb materials de qualitat molt dolenta, tot i que la majoria dels pisos han quedat buits.

Enllaç a l’article original:

http://orientxxi.info/magazine/les-deplacements-forces-en-irak-modifient-le-visage-du-pays,1165

Enviat per: sodepau | 27 novembre, 2015

COMUNICAT

logo sos

COMUNICAT

SOS Disparus demana l’alliberament de militants dels drets humans

Sos Disparus manifesta la seva  inquietud després de la detenció arbitrària de dos militants de drets humans i membres actius del Comitè de defensa dels drets dels aturats (CDDC)

Certament, els dos militants, Tedjani Ben Darech i Adel Ayach, no han estat vistos des de diumenge 15 de novembre de 2015, després de presentar-se a la Comissaria central d’Alger per acompanyar-hi  una companya que hi estava convocada.

El dia abans de la seva desaparició, dissabte 14 de novembre, els dos militants havien participat en una concentració pacífica davant la casa de la Premsa per donar suport al periodista Hassan Bourass, empresonat arbitràriament des del 4 d’octubre.

La familia de Tedjani Ben Darech es desplaçà fins a la capital algeriana, acompanyada d’advocats i militants de drets humans, a la recerca del seu familiar, però  les recerques han malauradament en va.

No ha estat fins cinc dies després de la seva desaparició i de recerques intensives de les famílies que les autoritats han confirmat que els militants estaven retinguts en els seus locals. No han fet públic el motiu de la detenció. Els amics i les famílies de Ben Darech i Ayach encara avui no coneixen els motius de les seves detencions i tampoc encara han pogut veure els seus familiars.

SOS Disparus denuncia fermament el silenci de les autoritats i exhorta al Procurador General d’Alger, responsable de tots els centres de detenció de la capital, a comunicar a les famílies el lloc exacte i els motius de la detenció dels dos militants. Aquestes detencions inquietants demostren, una vegada més, el despreci de les autoritats pel respecte als Drets Humans, en detriment de les seves pròpies lleis.

SOS Disparus seguirà mobilitzada fins que no s’aclareixin aquestes dues detencions arbitràries i exigeix a les autoritats a alliberar Tedjani i Adel tan aviat com sigui possible.

Yous Fatima

Presidenta

 Alger, 20 de novembre de 2015

Per llegir el comunicat original:  http://www.algerie-disparus.org/

Despite fierce opposition from civil society, all opposition parties, Spanish public opinion, as well as condemnation from the United Nations and the Council of Europe, Spain adopted last Thursday 26 March the Basic Law for the Protection of Public Security, considered by many as a black day for democracy.

The Euro-Mediterranean Network for Human Rights (EMHRN), the World Organization Against Torture (OMCT), FIDH (International Federation for Human Rights), the European Association for the Defence of Human Rights (AEDH) and their member organisations strongly condemn the law, aptly dubbed the “gag law”, and reiterate their serious concerns over the growing restrictions on the right to freedoms of expression and peaceful assembly in Spain.

Under the pretext of ensuring public safety, the ‘’gag law’’ introduces administrative sanctions, some very severe, aimed at dissuading citizens from expressing their concerns through public demonstrations. This law criminalises new forms of collective action and expression that have developed in recent years, including escraches (“demonstrations aiming at public denunciations”), sit-ins, “occupying” public spaces, peaceful “surrounding” of parliaments and “concerts of pots and pans”.

The Basic Law for the Protection of Public Security imposes fines for organising public meetings and demonstrations without prior notification, rendering spontaneous gatherings impossible regardless of their peaceful nature. Even peaceful assemblies in the vicinity of the Congress, the Senate or the legislative assemblies of the Autonomous Regions can be considered “serious offence” punishable by a fine of up to 30,000 euros. The dissemination of images of the police officers and state security bodies will also be considered a “serious offence”, which could hinder the documentation of abuses committed by law enforcement personnel and reinforce the climate of impunity.

The law also consolidates the practice of summary expulsion of migrants from the Spanish enclaves of Ceuta and Melilla to Morocco, restricting the right to seek asylum and violating the principle of non-refoulement and the prohibition of collective expulsions. It further exposes migrants to a serious risk of torture and ill-treatment by denying them the possibility of filing a claim against law enforcement personnel in case of abuse.

On 23 February 2015, five United Nations human rights experts urged Spain to reject the Basic Law on the Protection of Public Security, as it “violates the very essence of the right to assembly since it penalizes a wide range of actions and behaviours that are essential for the exercise of this fundamental right, thus sharply limiting its exercise.”

The Council of Europe’s Commissioner for Human Rights, Nils Muiznieks, also expressed concerns over the threat that the law poses to the exercise of the right to peaceful assembly and stated that the proposal to legalise automatic and collective expulsions of migrants arriving in Ceuta and Melilla is “unjust and illegal” under international law.

Our organisations urge Spain to repeal this law, which violates the Spanish constitution, international and European human rights and refugee law. We also urge the EU institutions, in line with our demands expressed in a letter sent to European Commissioners and to the members of the European Parliament’s Civil Liberties, Justice and Home Affairs (LIBE) Committee earlier this year, to take a clear stand in order to protect the fundamental values the EU is based on and take action to ensure that these are not violated in EU member states. The European Commission as guardian of the treaties has especially to ensure compliance by member states with the fundamental rights and freedoms guaranteed by EU law, including the EU Charter for Fundamental Rights.

ACSUR-Las Segovias – Asociación para la Cooperación en el Sur

Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía (APDHA)

Asociación Pro Derechos Humanos de España (APDHE)

Euro-Mediterranean Human Rights Network (EMHRN)

European Association for the Defence of Human Rights (AEDH)

Federacíon de Asociaciones de Defensa y Promocíon de los Derechos Humanos

FIDH (International Federation for Human Rights)

Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)

SODEPAU – Solidaritat, Desenvolupament i Pau

World Organisation Against Torture (OMCT)

Older Posts »

Categories

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.057 other followers