Enviat per: sodepau | 29 Setembre, 2016

La Praxis Anarquista a les Revolucions de Síria i Rojava

Reprenem la publicació d’articles al nostre blog amb aquesta excel.lent anàlisi crítica de la Revolució a Rojava i el seu projecte de “Confederalisme democràtic”,  i sobre el moviment de solidaritat internacional amb “Rojava”,  fruit del debat entre militants anarquistes sirians i anarquistes del moviment de solidaritat.

Esperem que sigui útil per aprofundir en el coneixement de la realitat de la Revolució siriana, que contribueixi a un debat obert, lliure i constructiu sobre l’internacionalisme avui i afavoreixi l’autocrítica, sempre tan necessària.

16 de Maig 2016

La Praxis Anarquista a les Revolucions de Síria i Rojava

Publicat originalment (sense imatges i sense signar) pel Hamilton Institute.

“El més important” va dir el meu amic de camí cap a casa, “és destruir l’estat. La Revolució Síria va anar massa lluny i una raó molt important és que érem capaços de destruir completament l’estat en moltes àrees. Fins i tot si no podem evitar la contrarevolució, destruir l’estat fa molt més feble qualsevol cosa que vingui després.”

El meu amic va ser un participant actiu durant els primers anys de la Revolució Síria, i justament havíem estat tota la tarda a la gira de conferències de Leila al-Shami i Robin Yassin-Kassab’s amb motiu del seu llibre Burning Country: Stories of Syrians in Revolution and War. Aquests dos autors, que viuen al Regne Unit, van parlar apassionadament sobre els diversos projectes revolucionaris que es van desenvolupar a Síria entre el 2011 i el 2013 i que segueixen lluitant per sobreviure avui, sota les bombes i la indiferència del món. Uns quants dies abans, també havíem assistit a la xerrada de Paul Z. Simons descrivint les seves experiències durant els viatges a Rojava, les zones de majoria kurda en el que havia estat el nord de Síria. Paul va comparar les seves motivacions per viatjar a Rojava amb les dels anarquistes d’arreu del món que van anar a Espanya als anys 1930s – descrivint Rojava1 com la revolució anarquista més rellevant des d’aquella època, ha recorregut Nord-amèrica intentant tractar d’inspirar suport directe entre occidentals políticament radicals.

Ambdós viatges van oferir perspectives anarquistes sobre Síria i, no obstant això, les seves narratives van ser sorprenentment diferents – de camí cap a l’estació d’autobús, vam investigar sobre aquestes diferències i vam intentar entendre-les. Tot i la seva magnitud i nivell de compromís, les pràctiques anarquistes que s’han dut a terme per la Revolució Síria (no és el cas de Rojava) han estat majoritàriament ignorades pels anarquistes occidentals, mentre que Rojava ha estat àmpliament, i sovint de forma acrítica, aplaudida. A la llum dels successos ràpidament canviants sobre el terreny, i com els grups de base corren el risc de ser decisivament eclipsats per les maniobres dels estats, és important analitzar amb cura Rojava i la Revolució Síria per veure on hauria de posar l’èmfasi la nostra solidaritat. Això ens ajudarà a donar suport als revolucionaris allà i també assegurar-nos que, en el moment present, el suport anarquista no està alimentant les forces que divideixen i afebleixen l’energia revolucionària.

El comentari del meu amic sobre destruir l’estat em fa recordar la ben coneguda cita de l’anarquista siri Omar Aziz que vam escoltar un altre cop a l’event: “No som menys que els treballadors de la Comuna de París: ells van resistir durant 70 dies i nosaltres encara estem en marxa després d’un any i mig.” Si bé és cert que la Comuna de París va ser capaç de destruir l’estat en una gran ciutat, ràpidament va quedar aïllada i l’estat va poder marxar cap enrere i derrotar militarment els revolucionaris. Quan Omar va morir a la presó el 2013, l’estat sirià havia destruït dotzenes de ciutats i pobles — cosa que continuava fent i òbviament no tenia capacitat de prendre els principals centres de la rebel·lió a curt termini.

omar-aziz

Omar Aziz

A la presentació de Burning Country, Leila va explicar breument la història dels darrers anys en la vida d’Omar, centrant-se en la seva feina per elaborar una praxis revolucionària de consells locals i comitès que van començar a Barzeh, Damasc, i es van escampar arreu del país. Centenars d’aquests consells estan actius encara avui, seguint molts dels principis anarquistes desenvolupats per l’Omar tot i les condicions cada cop més difícils. Sent alternatives a les estructures d’estat, aquestes formes autònomes d’autogovern van fer la transició d’organitzar protestes a organitzar comitès d’autodefensa per distribuir menjar, proveir electricitat, i fer front al conflicte. Un camarada d’Omar que estava present entre l’audiència ens va recordar que l’Omar havia estat vivint a l’estranger i va tornar a Síria a donar suport a la revolució, i es va preguntar per què no havien donat suport també a la revolució més persones que havien escapat a la tirania dels Assad. També va parlar sobre la seva amiga Razan Zeitouneh, una advocada especialista en drets humans i activista en suport als presoners que s’havia dedicat ella mateixa a formar i integrar els comitès locals que podien coordinar les protestes i l’ajut mutu, que va ser arrestada i probablement assassinada a Damasc pel grup rebel Exèrcit de l’Islam (Jaish al-Islam).

 

 

douma-4

Douma 4

 

La Douma 4.

Una raó de la manca de suport internacional a la Revolució Síria podria ser que en gran mesura s’ha fet invisible. Les històries de Razan i Omar subratllen un motiu important d’aquesta invisibilitat – molts dels anarquistes i apassionats activistes van ser assassinats ben aviat (normalment pel règim) o van ser forçats a abandonar el país. Rojava, en canvi, va tenir una experiència diferent en relació a la violència del règim, que ha contribuït a incrementar la seva visibilitat.

A la seva xerrada, Paul va compartir moltes experiències personals dels seus viatges pels territoris alliberats de Rojava, principalment a l’àrea de Kobane. Aquestes històries són punyents i inspiradores, demostren un clar compromís per construir una entesa internacional entre rebels llibertaris i pràctiques aprofundidores de la solidaritat. No obstant, quan es tractava d’un context més ampli de lluita al territori sirià, no semblava entendre que probablement hi podia haver revolucionaris fora de Rojava. No em refereixo a això per criticar-lo personalment – penso que la seva feina de construir una solidaritat internacional amb Rojava és molt valuosa. No obstant, està lluny de ser l’únic en aquesta actitud i jo voldria entendre com és possible que algú tan evidentment compromès amb els corrents revolucionaris a Síria pugui ignorar les lluites que s’estan produint a la resta del país.

Quan diferents persones entre el públic van qüestionar els recents atacs de les Forces Democràtiques Síries (SDF)2 contra territori controlat per altres grups rebels al nord d’Alep, Paul va repetir insistentment la propaganda de les SDF, el règim d’Assad, i l’exèrcit rus (tots ells van col·laborar en aquests atacs ): tothom és al-Qaeda o Estat Islàmic (ISIS), no hi ha ningú digne de ser escoltat. Paul va insistir que aquests atacs eren necessaris per unir el Cantó d’Efrin amb el Cantó de Kobane (dues províncies de Rojava) i assumia que només els seguidors d’Assad tindrien un problema amb això.

 

mapa

Enter a caption

Els que segueixen els (cal admetre que complexos i confusos) successos polítics de la Guerra Civil a Síria majoritàriament estan d’acord que l’espai entre els dos cantons de Rojava està controlat en una àrea per l’ISIS i en una altra per una coalició de grups rebels, que inclou de forma destacada diferents branques de l’Exèrcit Lliure de Síria, el qual encara dóna suport als objectius llibertaris de la revolució. L’Exèrcit Lliure de Síria s’ha mantingut en aquest lloc fins i tot mentre era derrotat pels atacs contrarevolucionaris (per part de l’ISIS, de Jabhat al-Nusra, i el règim d’Assad) a tota la resta del territori sirià gràcies a la proximitat a la frontera amb Turquia i al seu control d’importants punts d’encreuament. Encara que les SDF i les Unitats de Protecció Popular (YPG)3 reivindiquen que són les úniques forces que lluiten contra Al-Qaeda en aquest lloc, això és una evident mentida.4

Robin i Leila, mentre expressen molt de suport a Rojava i descriuen el seu confederalisme democràtic com un model per la resta del territori sirià, consideren desastrós l’objectiu d’unir militarment els cantons. Van afirmar que la recent declaració del Partit de la Unió Democràtica (PYD) de ‘federalisme’ per Rojava semblen posar els fonaments per un estat, que per suposat necessitaria territori contigu, i que va en contra del confederalisme democràtic. Un model de consells s’estendria fomentant i donant suport a la formació de consells en altres regions, no conquerint aquestes regions. Això és especialment cert al nord d’Alep als voltants d’Azaz, on els consells revolucionaris locals han estat actius durant anys. Leila i Robin van descriure la recent declaració del  PYD de ‘federalisme’ al nord de Síria essencialment com un cop contra les arrels revolucionàries a Rojava, que mai no es van tenir presents.

Els preocupa que el PYD hagi renunciat al confederalisme democràtic, perquè els recents bombardejos de Rússia han canviat de forma tan dramàtica contra els revolucionaris l’equilibri de  forces. Paul, no obstant, va expressar que el PYD, l’únic partit polític actiu en el nivell dels cantons (els assumptes locals estan a càrrec dels ajuntaments), està desapareixent. Tal vegada això sigui la clàssica  “extinció” de l’estat i el partit que persegueixen una revolució exitosa? Però l’afirmació segueix semblant estranya –pel meu amic i per mi, així com per totes les persones amb les que vam parlar a l’esdeveniment del Burning Country, mai el PYD no ha semblat tan fort ni ha estat tan present com ho és actualment. És cert que continua donant suport als consells locals i continua traspassant responsabilitats als comitès populars, però amb el seu control exclusiu de les milícies, habilitat per negociar amb altres estats, i, com veurem, control sobre la policia, encara juga un paper clau a l’hora de definir el futur del projecte de Rojava.

L’Assayish del PYD.

Tanmateix, Paul també va explicar històries que mostraven la tensió existent entre les iniciatives conduïdes pel PYD i les iniciatives comunitàries que van de baix cap a dalt. Ha contrastat els Assayish, una força policial responsable davant del PYD en el nivell del cantó, amb els HPC,  grups armats de base vinculats a barris i pobles específics que volen mantenir la seguretat en àrees darrere del front. Paul considera les HPC essencials per l’estratègia de Rojava de prevenir la contrarevolució, cosa que és molt interessant tenint en compte que els anarquistes poc sovint parlen seriosament sobre com prevenir contrarevolucions dintre dels territoris alliberats. Com més poder les HPC puguin sostreure dels Assayish, més probabilitats tenen els consells de guanyar al final de la partida. Aquest va ser un exemple molt significatiu que Paul va assenyalar sobre la pèrdua d’importància del PYD en la vida diària de Rojava –donar suport a les HPC i empènyer el PYD per continuar endavant amb la dissolució de la seva força policial és un rol important que es pot exercir des del punt de vista internacional, per donar suport a llarg termini la revolució a Rojava.

La tensió entre el PYD i els grups de base mostra però uns trets diferencials més profunds entre Rojava i la Revolució Síria. El meu amic diu que gairebé va fer una sorollosa rialla quan Paul va afirmar que Rojava no va voler ocupar l’aeroport o l’oficina de correus de Qamishli perquè això són institucions estatals i els revolucionaris d’allà no volien assumir la parafernàlia dels estats. El meu amic explica que mai no va ser una qüestió important per les YPG prendre aquelles posicions del règim o no fer-ho, perquè cap indret del territori del nord-est va ser capturat pel règim –va haver-hi una  retirada negociada amb les forces d’Assad per permetre el règim lluitar més efectivament en altres parts del país. És cert que hi ha hagut enfrontaments ocasionals entre els grups armats de Rojava, especialment entre les YPG i els Assayish, i el règim (l’oficina de correus en qüestió va ser capturada recentment després d’algunes escaramusses), però la immensa majoria del territori no va ser pres per la força.

Potser podríem definir una revolució com un intent d’atacar l’estat per actuar a un nivell nacional, ja sigui per destruir l’estat o per capturar-lo. Si acceptem aquesta definició, hi ha molts moviments inspiradors en el món que emmarquen les seves lluites com alguna cosa més que revolucionària. Els moviments per la sobirania indígena a Nord-amèrica i Sud-amèrica generalment no tracten de destruir els governs colonials, sinó que més aviat cerquen autonomia i justícia en els seus territoris tradicionals i desenvolupar un nou equilibri de poders amb aquells estats. Notòriament, això inclou els Zapatistas. Rojava s’ajustaria a aquesta tendència de lluita orientada a la defensa del territori, és a dir no intentant generar un nou estat (i per tant no és un moviment d’alliberament nacional tradicional) o prendre possessió de l’antic (com ho són els grups coneguts com Houthis al Yemen, per posar un exemple recent d’una revolta basada en una comunitat específica que vol actuar a nivell de tot l’estat).

El meu amic, però, continua i assenyala que la retirada d’Assad no significa que Rojava hagi destruït l’estat en aquest territori. Hi ha checkpoints del règim, encreuaments fronterers, oficines, bases militars i fins i tot agències d’intel·ligència amb base a Rojava amb cert nivell de consentiment per part del PYD. Efectivament, hi ha treballadors en moltes parts ocupades pels rebels de Síria que encara cobren els seus salaris del  règim, encara que les seves oficines hagin estat destruïdes i que ells no hagin treballats des de fa anys5. La destrucció de l’estat a les àrees revolucionàries d’Alep, Latakia, Homs, Damasc (Ghouta), Idlib, i Dara’a ha estat gairebé total –fins i tot si els grups armats feixistes hi tenen el control, depenen de les assemblees populars i dels consells (formats per polítics generalment “democràtics”6) que han intervingut per satisfer les necessitats de les persones que anteriorment havien estat cobertes per l’estat. Malgrat que la lluita contra l’estat sirià ha estat horrorosa, ha forçat la revolució a anar molt lluny – a Rojava, no obstant, l’estat sirià ha continuat operant en un estat larvat, disposat a tornar a créixer en qualsevol moment, i el PYD va intervenir per proporcionar altres serveis similars als estatals, utilitzant infraestructures similars7.

Això recorda l’experiència de la Primavera Àrab a Egipte. Quan els manifestants van començar seriosament a desmantellar l’estat, cremant pràcticament totes les comissaries i l’oficina del partit que governava el país, els militars van intervenir per protegir els manifestants, van fer fora el partit, i van organitzar una transició. Els militars van actuar d’aquesta manera per preservar l’estat i, després d’un breu interludi amb els Germans Musulmans (que literalment van assumir les palanques del poder estatal després d’haver participat a la revolució), tenen el control més o menys obertament de totes les institucions, que continuen actuant de manera molt similar a com ho vam fer durant la dictadura prèvia.

Després de la retirada de les forces d’Assad, el PYD fins i tot va assumir el paper de restringir les protestes, prenent com objectiu altres formacions polítiques kurdes (el probable assassinat de Mashall Tammo és un clar exemple) i reprimint les manifestacions en defensa de la Revolució Síria: aquesta forma de fer les coses va començar el 2012 i l’YPG va obrir foc contra els manifestants que enarboraven la bandera de la revolució fins una data tan recent com l’abril del 2016. Fent-se ressò de la línia oficial del PYD, Paul va afirmar que això van ser respostes als provocadors armats de les FSA, afiliats als grups salafistes. De nou, això és curiosament similar a la narrativa d’Assad justificant els trets sobre manifestacions similars a les zones que controla – tots són terroristes, bandes armades que intenten desestabilitzar la nostra valent nació socialista…

(Un cop més, el tour de Paul i els seus contactes a Rojava són molt útils i importants, sobretot quan giren al voltant de la seva pròpia experiència i descriu les pràctiques i les discussions que va veure i en les quals va participar. No obstant, repetir aquesta mena de propaganda contribueix a aixecar murs entre els revolucionaris i a enfortir els elements autoritaris del conflicte – si us plau entengui’s això com una crítica entre camarades en línia amb el nostre desig compartit de construir millors pràctiques de solidaritat anarquista).

darayya

Graffiti al barri assetjat de Darayya documentant l’evolució de la revolució

Recordem les paraules d’un membre del públic a la xerrada de la Leila i en Robin que va dir que la història de la revolució Síria sempre s’explica des del centre – la narrativa dominant va començar al voltant del 2013, parla de la guerra civil i de l’ascens de grups salafistes com l’ISIS i Al-Nusra, i ignora completament els dos anys de lluita revolucionària dels sirians contra el règim abans de tot això. Això explica parcialment perquè les esquerres occidentals han recolzat molt més Rojava que la Revolució Síria. Durant aquells dos anys Rojava va poder construir un projecte polític clar i coherent sense cap amenaça seriosa. La lluita militar crucial de Rojava es va produir contra l’ISIS al 2014, amb un suport internacional rellevant. Això després que l’ISIS ja havia aixafat tots els grups rebels que no eren de Rojava a l’est de Síria, prenent el control d’àrees amb forta presència revolucionària com Deir el-Zor i Raqqa i provocant un ràpid col·lapse de les FSA al llarg i ample del país.

Rojava també s’estava construint a partir d’una ideologia establerta, similar a la del PKK, i tenia accés a les milícies, les YPG i les YPJ, que existien (principalment a Turquia) des de feia deu anys. Durant aquells dos anys, els revolucionaris de la resta de Síria estaven lluitant literalment per la supervivència, assetjats, superats en armament, i enormement abandonats pel món. Les àrees sota control rebel mai no van tenir la capacitat d’unificar-se de manera significativa (més aviat, la tendència sempre ha estat cap a la divisió) o d’articular clarament una línia ideològica o un projecte polític. Bona part de les esquerres internacionals s’escoltaven o bé la ideologia d’Assad o bé la ideologia de Rojava, però van ser incapaces de veure o entendre la praxis de la Revolució Síria.

És desafortunat afirmar que la ideologia ha estat molt més important que la praxis a l’hora de determinar qui ha rebut suport internacional a Síria. Aquesta focalització en la ideologia ha significat que una quantitat esgarrifosament petita d’anarquistes o llibertaris hagin plantejat objeccions a la manera com els portaveus del PYD i les SDF proclamen que no hi ha revolucionaris siris, que les protestes que reprimeixen a Rojava són només provocacions d’islamistes o que al corredor d’Azaz només hi són Al-Qaeda i l’ISIS. Repetint aquest tipus de propaganda divisiva, contribueixen a obrir escletxes entre els revolucionaris, redueixen el suport internacional global, i no fan res per ajudar la gent sobre el terreny. Tot el que fa és servir als interessos a curt termini de les milícies i dels partits polítics a Rojava, i cada vegada és menys probable que aquests grups tinguin una bona relació amb els revolucionaris en el futur. No és gaire diferent que repetir el tipus d’insults antikurds que es llancen a les manifestacions d’Idlib o Alep – són tots terroristes del PKK, són antiàrabs, i similars.

Per què els anarquistes haurien de supeditar el seu suport a que es declari explícitament la ideologia anarquista? Fins i tot si observem breument la història de la Revolució Síria, està clar que no hi ha manca de praxis anarquista arreu del país. Un altre amic que va assistir a l’esdeveniment va dir que el seu desig com anarquista era fer que la identitat de l’anarquista sigui irrellevant – que ara parlem de l’anarquisme per nomenar una cosa que no existeix, però que en situacions on aquestes idees adquireixen vida pròpia i excedeixen de lluny els nostres àmbits, no té sentit aferrar-se a aquesta etiqueta. Al llarg i ample de Síria, a mida que l’estat es retirava o se’l va empènyer a retrocedir, la gent es va organitzar autònomament per la defensa, per la producció i distribució d’aliments, pel proveïment d’aigua i electricitat, fent front al conflicte, i generant idees sobre com viure després de la guerra, sempre amb una tendència cap a la descentralització i l’autonomia. Això en un estat que durant més de cinquanta anys va ser controlat per una dictadura que va impedir qualsevol forma d’associació política o de llibertat d’expressió. L’absència d’una ideologia ben estructurada fa que aquestes pràctiques siguin invisibles per nosaltres.

Així mateix, la ideologia pot impedir que veiem què està succeint realment, igual que amb les posicions inconsistents del PYD, de les SDF, i de l’YPG sobre la condició de l’estat i el federalisme, i la ruptura de la seva solidaritat amb la Revolució Síria. Aquest problema va molt més enllà de Síria, amb els anarquistes sempre esperant que emergeixi alguna cosa explícitament anarquista abans de donar-li suport. Estic segur que tots podem recordar altres moviments anarquistes que tenen dubtes o que han refusat comprometre’s, malgrat els seus trets anarquistes, perquè no semblaven prou anarquistes…

Durant aquest debat a l’esdeveniment Burning Country, Robin va descriure la densa ideologia amb que la gent percep el conflicte de Síria com “una manca de desig per conèixer o per desafiar les idees falses. És la creença que ja sabem el que està passant, que no cal preguntar als sirians.” Va insistir que el conflicte real a Síria no és imperialista/antiimperialista, sunnita/xiïta, o àrab/kurd, sinó més aviat descentralització versus autoritarisme8. Aquesta lluita entre control popular o centralitzat està tenint lloc  a cada ciutat i poble del país: a Rojava, a les àrees que controla el règim, i a les àrees que controlen les milícies rebels.

També va fer una distinció entre cultura i política que corre paral·lela a la distinció entre el poble i les formacions estatals: “Quan les bases fan política, és cultura”, que significa tot un seguit de pràctiques i maneres de viure que fan innecessària l’autoritat centralitzada. La “política” revolucionària per tant es pot distingir de la  “cultura” revolucionària. La praxis cultural central de la Revolució Síria, va explicar, és qüestionar-ho tot: el règim, les elits opositores a l’exili, l’exèrcit lliure, les milícies islamistes, el PYD, els rols de gènere, les estructures tribals, la democràcia, tot. Malauradament, aquest qüestionament crític no ha estat tingut en compte pels anarquistes i els llibertaris d’arreu del món quan s’han interessat pel conflicte sirià.

En l’esdeveniment, Leila and Robin van repetir l’argument exposat a Burning Country per una solidaritat crítica, amb Rojava i amb totes les parts involucrades. Van fer una crida a no confondre les accions dels grups armats o de les formacions polítiques amb les lluites dels grups revolucionaris de base, ja sigui a Rojava, Damasc, Homs, o qualsevol altre lloc. Van dir que un paper fonamental de la solidaritat internacional en aquest moment és participar en les converses entre posicions sectàries9, per tal de resistir la polarització que està fent acte de presència i que està empenyent Síria cap a solucions tan terribles com la partició.  Robin va opinar que, “la solució al problema no és crear més estats, sinó estats més febles amb més autonomia local”. És per solidaritat crítica que Leila i Robin recolzen fermament el confederalisme democràtic, ofereixen solidaritat als moviments revolucionaris de base a Rojava i a la resta del territori sirià, mentre s’oposen a l’ofensiva a Azaz per part de les SDF.

 

pancarta

 

La preocupació dels anarquistes pel suport acrític a Rojava té el seu paral·lel en un suport encara més ample de les esquerres al règim d’Assad. L’èmfasi en el diàleg inclou confrontar-se als que donen suport al règim, parlar amb ells i assenyalar la feblesa de les seves narratives.10 Una raó del fet que tanta gent d’esquerres hagi donat suport al règim d’Assad és un excessiu enfocament en la política internacional, en les maniobres dels estats, en la ideologia. Com ja va passar amb l’aixecament a Ucraïna i amb la intervenció de l’OTAN a Líbia, la Revolució Síria ha tornat a posar en escena una vella qüestió binària, una visió del món antiimperialista, per la qual els Estats Units i els seus aliats intenten controlar el món, en oposició a uns heroics estats socialistes i antiimperialistes. Moltes coses es podrien dir sobre per què aquesta posició és totalment equivocada: després de 10 anys de reformes neoliberals, Síria ja no era un país socialista; desenes de milers de dissidents polítics morts sota tortura; el deteriorament de la lògica edípica segons la qual el paper del dissident és oposar-se a les accions del seu país, no importa quines siguin; la creença racista que els àrabs i altres pobles del Pròxim Orient són com nens ignorants, incapaços de veure les seves pròpies condicions i prendre mesures sense alguna potència estrangera vigilant darrere l’escenari… I podria seguir.

El que pretenen Leila i Robin amb Burning Country és explicar la història de la Revolució Síria des del principi, el que ha succeït amb les persones. Una manera de donar suport a la Revolució Síria és lluitar contra el silenci i la pèrdua de la memòria: aprendre i explicar el desenvolupament d’una revolució que ha anat més lluny que qualsevol altra a la història recent, que és rica en noves teories i pràctiques útils per les revoltes de qualsevol lloc del món. Podem intervenir en els nostres cercles i  també als espais anarquistes així com en el marc més ampli de les esquerres per encoratjar una solidaritat crítica amb els revolucionaris a tot el territori de Síria. Ens podem preparar per oferir suport material i pràctic a la  lluita contra les autoritats sirianes en els propers anys.

 

Notes:

  1. En aquest text, utilitzo frases com “Rojava” i “projecte Rojava” més que referir-me a “Kurds” o “lluita Kurda” pel que jo veig com autèntics intents al llarg i ample de Rojava d’anar més enllà dels límits ètnics. El fet que aquests intents de vegades siguin rebaixats per accions bel·ligerants de determinats grups armats no va en detriment d’una feina àmpliament inclusiva.
  1. L’SDF, o Forces Democràtiques Síries, és un projecte de coalició militar lligat a Rojava. El grup més gran amb diferència és l’YPG, les Forces de Defensa Populars, que es van formar com el braç armat del PYD, el més gran (en realitat, l’únic) partit polític a Rojava. El mandat de les SFD és incorporar grups armats que no siguin part de l’YPG i sovint no kurds en la lluita militar en defensa de  Rojava, que és part de l’objectiu de fer que Rojava no sigui només un projecte kurd.
  1. La branca armada del partit PYD que està guiant el projecte de Rojava.
  1. Més que entrar en un munt de detalls aquí, adreçaré a les persones interessades en la prova d’aquesta afirmació al detallat article: The Kurdish PYD’s alliance with Russia against Free Aleppo: Evidence and analysis of a disaster

https://mkaradjis.wordpress.com/2016/02/28/the-kurdish-pyds-alliance-with-russia-against-free-aleppo-evidence-and-analysis-of-a-disaster/

  1. Això pot semblar estrany però és una estratègia del règim per tal d’evitar el col·lapse econòmic, probablement una amenaça més gran que la derrota militar, i mantenir un cert nivell d’autoritat – to per dir-ho ras i curt, per evitar la destrucció de l’estat. Encara més sorprenent, això ha inclòs treballadors de les refineries de petroli a territori de l’ISIS, el qual després ven petroli al règim.
  1. Democràtic és un terme ambigu reivindicat per gairebé tots els partits polítics presents al conflicte que no lluiten per assolir un estat islàmic salafista. Hi ha més de cent cinquanta consells revolucionaris operant al llarg i ample de Síria. La majoria d’ells trien representants temporals que posteriorment voten sobre temes específics o funcionen per consens, encara que alguns són més semblants a estructures tribals i altres han estat presos per grups armats autoritaris. La majoria tenen una mica de pràctica assembleària, generalment informal.
  2. Encara que com s’ha esmentat anteriorment, s’han fet passos constants durant tot l’any passat per transferir responsabilitats als consells locals.
  1. Leila i Robin emfatitzar que hi ha força revolucionaris que són devotament musulmans i podrien ser descrits com islamistes, en el sentit que volen que l’Islam sigui la guia de la vida política, però no volen imposar-lo a ningú – van esmentar les manifestacions contra Ahrar ash-Sham i Jabhat al-Nusra quan aquests moviments havien intentat imposar vestimentes religioses o lleis islàmiques a gent que no les accepta. Els escrits de Samer Yazbek, una dona aleví i revolucionària que no utilitza vestimentes religioses quan es desplaça per les àrees revolucionàries, són molt perspicaços en aquesta matèria. A Anarchist News també hi ha un recull de protestes contra el règim i contra Jabhat al-Nusra a l’àrea d’Idlib: http://anarchistnews.org/content/demonstrations-against-state-and-against-fascists-idlib-province-syria
  1. En principi parlaven de la diàspora siriana present aquí, encara que la idea general probablement serveixi per qualsevol que vulgui entendre i comprometre’s en aquest conflicte.
  1. Robin ha identificat Democracy Now com un “outlet pro feixista” que fa el contrari a estimular el diàleg mitjançant les seves constants entrevistes amb un “to racista” i el pro Assad teòric de la conspiració Seymour Hersch.

Recursos:

— Documental  fet per anarquistes espanyols, Ecos del Desgarro / Echos of Rupture, explica la història de la Revolució Síria des del principi: https://tahriricn.wordpress.com/2015/06/15/syria-film-ecos-del-desgarro/

 

— Blog de Leila: https://leilashami.wordpress.com/

 

— Blog de Robin: https://qunfuz.com/

 

— Els despatxos de Pau sobre Rojava comencen aquí: http://modernslavery.calpress.org/?p=875

 

— Més assajos sobre la solidaritat amb la Revolució Síria al Hamilton Institute: https://thehamiltoninstitute.noblogs.org/post/category/around-the-world/

 

— Pàgina de facebook dels Comitès Locals de Coordinació a Síria  (principalment en àrab, amb algunes traduccions): https://www.facebook.com/LCCSy?_fb_noscript=1

 

— Yalla Souria, actualitzacions en temps reals de la lluita des d’una perspectiva revolucionària: https://yallasouriya.wordpress.com/

 

— Un nou bloc va començar al desembre centrant-se en la revolució ‘democràtica’ a Síria. Alguns missatges donen suport al militarisme i a la intervenció occidental, però també té continguts molt interessants: https://isqatannizam.wordpress.com/

 

— La pàgina web reddit sobre la Guerra Civil Siriana proporciona anàlisis detallades sobre la dimensió militar del conflicte. Es necessita una mica de detall per assimilar suficientment els detalls que s’han de seguir, però una vegada que s’ha fet, és una bona font, tot i que és molt militarista, que generalment és l’oposat  a revolucionari: http://reddit.com/r/syriancivilwar; aquest usuari emet missatges amb resums diaris dels esdeveniments des d’una perspectiva generalment favorable als rebels: https://www.reddit.com/user/HeresWatReallyHappnd

 

— Missatges d’en Budour Hassan, un anarquista que viu a Jerusalem, sobre la Revolució Síria: https://budourhassan.wordpress.com/tag/syrian-revolution/

 

— Michael Karadjis escriu alguns assajos molt profunds desemmascarant la propaganda sobre la Revolució Síria: https://mkaradjis.wordpress.com/

 

— Syria Solidarity Collective Toronto: https://www.facebook.com/SSCToronto

 

Article original: https://isqatannizam.wordpress.com/2016/05/16/anarchist-practice-in-the-syrian-and-rojavan-revolutions/

 

 

*Traduït de l’anglès per Albert Folch (Sodepau)

 

 

Enviat per: sodepau | 29 Setembre, 2016

ATUREM EL GENOCIDI A ALEP

Alep de fa una setmana està patint la pitjor onada de bombardejos, per part del règim sirià de l’ Assad  i de Rússia,  dels últims cinc anys. Davant de la barbàrie i d’aquesta nova massacre sortim al carrer, omplim places i carrers i diguem:  PROU!

Fem que la gent d’Alep,  i de Síria sencera, sentin la calidesa de la nostra solidaritat.

 

concentracio-alep-octubre

Enviat per: sodepau | 13 Juliol, 2016

Presentació “Filosofías del sur”d’Enrique Dussel

El Centro Internacional de Estudios Decoloniales, l’Espai Contrabandos i Sodepau ens hem aplegat per organitzar la presentació del llibre  Filosofías del Sur d’Enrique Dussel  i publicat per l’editorial Akal.

 

Acte_190716_Dussel (1)

 

Enrique Dussel, va néixer el 1934 al poble de La Paz, Mendoza, Argentina. Però el 1975 va haver d’exiliar-se a Mèxic a causa de la seva militància política, on viu des de llavors. Actualment és professor del Departament de Filosofia a la Universidad Autónoma Metropolitana (UAM, Iztapalapa, Ciudad de México) i al Colegio de Filosofía de la Facultad de Filosofía y Letras de la UNAM (Ciudad Universitaria).

Filòsof especialista en ètica i política, és considerat un dels fundadors del corrent de la “filosofia de l’alliberament”, que ha esdevingut una de les seves grans aportacions al pensament contemporani.

 

El proper dissabte clourem el cicle de cinema palestí amb mirada de dona, amb un document punyent sobre l’exili forçat dels palestins de Síria i la seva nova situació com a refugiats cada cop més lluny de casa seva.

Després de la projecció tindrem el plaer de conversar sobre la pel.lícula amb en Mohammad Bitari (Poeta i periodista nascut i criat al camp de refugiats palestins de Yarmouk a Damasc, Síria. Actualment resideix a Catalunya.)

 

WCGTN POSTER WITHout text 2

 

Dissabte 28 de maig

A les 18:30

“No podem anar-hi ara, estimat”

Dirigida per Carol Mansour. Líban-  2014- 42 min- VOSE. DVD.

Sinopsi

Els Palestins refugiats han estat vivint a Síria des que van veure’s forçats a fugir de Palestina el 1948. A mesura que la crisi siriana s’intensifica, ells al costat dels sirians han estat afectats per la guerra. La seva història, tanmateix, és més complexa. Fugint de Síria i cercant refugi al Líban esdevenen una categoria especial de refugiats: són refugiats per partida doble.

Com a Palestins no són del tot ben rebuts al Líban. Com a refugiats, els seus documents de viatge no són reconeguts. Com a Palestins, aquesta és la segona vegada que ho perden tot i que es troben una vegada més sense llar i sense estat.

Aquest documental explica part de la història dels refugiats per partida doble. Una història on els records van despertant-se entre un èxode i l’altre, i on la pèrdua envaeix totes les coses colpejant a un mateix. Una història on les causes i les conseqüències són conegudes, però no tancades. Una història on les vides són contínuament  reconstruïdes i improvisades esperant el retorn.

 

Organitza:

Gràcia   Sodepau  Hèlia     HWC

 

Amb el suport: 

ACCD                 Ateneu

Enviat per: sodepau | 19 Mai, 2016

Projecció de ” Diaries” de May Odeh

Després de l’èxit de la projecció de ” La terra parla àrab” aquest dissabte seguim amb les projeccions del cicle de “Cinema de dones palestines” a La Sedeta ( Sicília, 321. Barcelona).

En aquesta ocasió tindrem el plaer de comptar amb nosaltres amb Maria del Mar Fernández (Advocada i activista del moviment de Solidaritat amb Palestina, i bona coneixedora de Gaza) amb qui podrem conversar i preguntar tots els dubtes que sorgeixin.

Dissabte 21 de maig

A les 18:30

“Diaries” 

Dirigida per May Odeh. Palestina- 2010- 53 min-VOSC. Format: DVD.

56694_442685381855_682948_o

Sinopsi

“Diaries” és un documental que tracta sobre tres noies de Gaza confrontades a dues forms d’opressió: l’ocupació israeliana i l’autoritat religiosa que té la ciutat destruïda sota el seu domini. Les noies dones joves comparteixen els seus temors, les seves memòries, els pensaments i esperances d’una vida millor.

 

 

Organitza:

Gràcia             Sodepau       Hèlia   HWC

 

Amb el suport:

 

ACCD                        Ateneu

 

Enviat per: sodepau | 12 Mai, 2016

4t Cicle de cinemes àrabs a La Sedeta

Iniciem el cicle el proper dissabte 14 de maig a les 19:00, feu atenció que aquest primer dissabte hi ha hagut una modificació horària. Un cop acabada la projecció tindrem la sort de comptar  entre nosaltres amb  Riya Hassan (Activista palestina resident a Gran Bretanya. Directora de les campanyes  a Europa del Comitè Nacional de Boicot de Palestina (BNC). El BNC és la coalició més àmplia d’organitzacions de la societat civil palestina que treballen per  liderar i promoure internacionalment la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) amb qui podrem conversar una bona estona.

Dissabte 14 de maig

A les 19:00

La terra parla àrab

Dirigida per Maryse Gargour. Palestina-2007-61 min-VOSC. Format: DV

La terre_2

 

Sinopsi

A les darreries del segle XIX, el Sionisme, un moviment polític minoritari, apareix a l’escenari internacional. Com havien teoritzat els seus líders històrics, aquest encarna el desig de crear un estat jueu en algun indret del món i particularment a Palestina.

A l’època i durant milers d’anys, “La terra parla àrab”, Palestina està habitada pels àrabs de Palestina, els Palestins.Com els líders Sionistes administren i després concilien les seves ambicions polítiques amb la realitat sobre el terreny a Palestina a finals del segle XIX?

A partir de cites dels líders sionistes, imatges d’arxiu inèdites, la premsa de l’època, documents oficials, entrevistes amb historiadors i testimonis de Palestins d’abans del 1948, “La terra parla àrab” mostra des d’una mirada històrica i cinematogràfica una explosiva veritat, la de la neteja de la terra de Palestina a mans dels Sionistes.

La directora

Maryse Gargour és nascuda a Jaffa.

Va graduar-se a l’Institut Francès de la Premsa i es va doctorar en Ciències de la Informació a la Universitat de París II Pantheón. Va ser productora i periodista a

l’oficina  de la Ràdio tele-difusió francesa a Beirut. Ha treballat a l’International Council of Cinéma and Télévision de la Unesco a París i com a periodista freelance per televisions estrangeres, també a París. Produeix i dirigeix pel.lícules des del 1988. Ha realitzat sis documentals entre els quals cal destacar “Le pays blanche” (2002) que va obtenir al premi al Millor documental a la Biennale of Arab cinema; “La terre parle arabe” (2007) i “Encounter with a lost land” (2013) que va obtenir el Premi d’Or al AL Jazeera Film Festival el 2014.

FILMOGRAFIA

1988  ha escrit i dirigit el documental  ” Une palestinienne face à la Palestine ”
1997  ha escrit i produït amb Robert Manthoulis el documental de 52 min  ” Jaffa la mienne ”
1998  ha escrit i produït el documental   ” Loin de Falastin ”
2002 ha  escrit i dirigit el documental de 28 min  ” Le Pays de Blanche “.  Premi al Millor documental a la  Biennale of Arab cinema.
2007 ha escrit i dirigit  ” La terre parle arabe ”

2013 ha escrit i dirigit  « Encounter witha lost land »

 

 

 

Enviat per: sodepau | 3 Mai, 2016

4t Cicle de cinemes àrabs a La Sedeta

4t Cicle de cinemes àrabs a La Sedeta

Dissabtes 14, 21 i 28 de maig de 2016

(Centre Cívic La Sedeta- Carrer Sicília, 321- Barcelona)

El proper dissabte 14 de maig iniciem el tradicional Cicle de cinemes àrabs en una edició especial coorganitzada amb l’associació Hèlia, en el marc del projecte “Millora i foment entre les dones de Cisjordània del seu accés a la salut sexual i reproductiva”, dedicada a pel.lícules sobre Palestina fetes per dones palestines.

El cicle permet conèixer la història de Palestina  des de finals del segle XIX fins a l’actualitat,  apropar-se a la difícil vida a Gaza després de l’ ”Operació Plom Fos” (2008-9) i a la tragèdia d’una segona “Nakba” per la població palestina de Síria, refugiada per segon cop.

 

Dissabte 14 de maig

A les 18:30

La terra parla àrab

La terre parle arabe

Dirigida per Maryse Gargour. Palestina-2007-61 min-VOSC. Format: DV

La terre_1

Sinopsi

A les darreries del segle XIX, el Sionisme, un moviment polític minoritari, apareix a l’escenari internacional. Com havien teoritzat els seus líders històrics, aquest encarna el desig de crear un estat jueu en algun indret del món i particularment a Palestina.

A l’època i durant milers d’anys, “La terra parla àrab”, Palestina està habitada pels àrabs de Palestina, els Palestins.Com els líders Sionistes administren i després concilien les seves ambicions polítiques amb la realitat sobre el terreny a Palestina a finals del segle XIX?

A partir de cites dels líders sionistes, imatges d’arxiu inèdites, la premsa de l’època, documents oficials, entrevistes amb historiadors i testimonis de Palestins d’abans del 1948, “La terra parla àrab” mostra des d’una mirada històrica i cinematogràfica una explosiva veritat, la de la neteja de la terra de Palestina a mans dels Sionistes.

Cinefòrum amb Riya Hassan. Activista palestina resident a Gran Bretanya. Directora de les campanyes  a Europa del Comitè Nacional de Boicot de Palestina (BNC). El BNC és la coalició més àmplia d’organitzacions de la societat civil palestina que treballen per  liderar i promoure internacionalment la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS).

Dissabte 21 de maig

A les 18:30

Diaries

Diaries

Dirigida per May Odeh. Palestina- 2010- 53 min-VOSC. Format: DVD

Diaries

Sinopsi

“Diaries” és un documental que tracta sobre tres noies de Gaza confrontades a dues forms d’opressió: l’ocupació israeliana i l’autoritat religiosa que té la ciutat destruïda sota el seu domini. Les noies dones joves comparteixen els seus temors, les seves memòries, els pensaments i esperances d’una vida millor

Cinefòrum amb Maria del Mar Fernández. Advocada i activista del moviment de Solidaritat amb Palestina, i bona coneixedora de Gaza.

Dissabte 28 de maig

A les 18:30

No podem anar-hi ara, estimat

We cannot go there now, my dear

 Dirigida per Carol Mansour. Líban-  2014- 42 min- VOSE. Format: DVD

WCGTN POSTER WITHout text 2

Sinopsi

Els Palestins refugiats han estat vivint a Síria des que van veure’s forçats a fugir de Palestina el 1948. A mesura que la crisi siriana s’intensifica, ells al costat dels sirians han estat afectats per la guerra. La seva història, tanmateix, és més complexa. Fugint de Síria i cercant refugi al Líban esdevenen una categoria especial de refugiats: són refugiats per partida doble.

Com a Palestins no són del tot ben rebuts al Líban. Com a refugiats, els seus documents de viatge no són reconeguts. Com a Palestins, aquesta és la segona vegada que ho perden tot i que es troben una vegada més sense llar i sense estat.

Aquest documental explica part de la història dels refugiats per partida doble. Una història on els records van despertant-se entre un èxode i l’altre, i on la pèrdua envaeix totes les coses colpejant a un mateix. Una història on les causes i les conseqüències són conegudes, però no tancades. Una història on les vides són contínuament  reconstruïdes i improvisades esperant el retorn.

 Cinefòrum amb Mohammad Bitari. Poeta i periodista nascut i criat al camp de refugiats palestins de Yarmouk a Damasc, Síria. Actualment resideix a Catalunya.

 Organitza:

Gràcia      Sodepau    Hèlia    HWC

 

Amb el suport:

ACCD                            Ateneu

 

 

 

Enviat per: sodepau | 19 Abril, 2016

MÀSTER D’ESTUDIS ÀRABS CONTEMPORANIS

 

grupRecerca_logo

Estem molt contents d’anunciar que SODEPAU som una de les entitats col.laboradores amb el nou Master d’Estudis Àrabs i Contemporanis de la UAB que s’iniciarà a partir del curs vinent.

L’objectiu del Màster d’Estudis Àrabs Contemporanis (MEAC) és oferir una formació d’excel·lència en llengua, cultura i societats àrabs contemporànies que doni resposta a una creixent demanda social i institucional en experts regionals.

Impartit per professors arabòfons amb una sòlida trajectòria acadèmica i professional, el MEAC és actualment l’únic màster d’Europa d’aquestes característiques que utilitza l’àrab com a única llengua de docència. És també l’únic màster que proposa una progressió en l’aprenentatge de la llengua àrab d’un nivell equivalent al B1 del Marc Europeu Comú de Referència (MECR) a un nivell C2, el més alt dels proposats pel MECR.

A més a més de l’èmfasi en la llengua àrab, el MEAC es distingeix pel seu caràcter contemporani i pel seu compromís amb les societats àrabs actuals. En aquest sentit, el MEAC proposa una aproximació moderna i innovadora a la realitat múltiple i heterogènia del món àrab d’avui, situant en el centre del seu interès qüestions fonamentals com ara la diversitat cultural i religiosa, les noves formes d’organització familiar i social, el cosmopolitisme, la hibridació, els moviments de població, les reivindicacions i contestacions socials, els drets humans,  etc.

Per més informació: http://pagines.uab.cat/meac/ca

Enviat per: sodepau | 13 Abril, 2016

Presentació llibre

Combatir la Islamofobia

Llançament del llibre Combatir la Islamofobia a Barcelona

Aquest dijous, 14 d’abril se celebra al Centre Cultural Islàmic Català, El Clot, la primera presentació del llibre Combatir la Islamofobia, amb la participació de quatre dels autors.

Aquest nou llibre respon a l’auge d’islamofòbia que ha sorgit després dels atemptats a París i Brussel·les. Intenta desmuntar alguns dels mites i prejudicis respecte a l’islam, el hijab, les mesquites… i en fer-ho combat les idees fomentades per la dreta i les autoritats, però també, i de manera especial, per determinats sectors de l’esquerra.

Combatir la Islamofobia és un llibre col·lectiu, que inclou aportacions de persones molt diverses, més o menys conegudes, però totes unides en el seu compromís amb la lluita contra el racisme. Moltes d’elles participen a la campanya #StopIslamofòbia impulsada per Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

Aquesta és la primera presentació del nou llibre editat per Icaria Editorial. Properament es presentarà a llocs tan diversos com Prats de Lluçanès, Madrid i Berlín, entre d’altres.

Davant d’una Europa on emergeixen la islamofòbia i la divisió, l’objectiu bàsic d’aquest llibre és fomentar la lluita unitària contra la islamofòbia, entre la gent d’esquerres, la gent musulmana, i —cada vegada més— la gent musulmana d’esquerres.

Presentació: Dijous, 14 d’abril, 19h

Centre Cultural Islàmic Català, C/ Rafael Capdevila 1-3, Clot

Intervindran:

  • Salim Benamara, President Centre Cultural Islàmic Català
  • Txell Bragulat, membre de Sodepau, directora de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya
  • Fatiha El Mouali, tècnica d’acollida
  • David Karvala, activista d’UCFR i coordinador del llibre

Esdeveniment en Facebook: https://www.facebook.com/events/1702154793393602

Enviat per: sodepau | 3 Març, 2016

Articles pel debat

 

blog_1

 

Des fa ja alguns anys, i de manera especialment punyent a la mediterrània, vivim uns moments convulsos, agitats, complexes. Vivim més que mai en un món en plena transformació.

Des de Sodepau volem contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a treure l’entrellat del què passa al voltant d’aquest mar mediterrani o si més no a oferir algunes pistes i posar alguns dubtes, preguntes  o debats sobre la taula.

Per a fer-ho ens hem proposat publicar en el nostre blog i de forma periòdica articles que escriurem per l’ocasió o traduccions d’articles que ens semblen interessants,  i que considerem que aporten informacions o reflexions novedoses, que esperem que esperonin debats i contribueixin a posar una mica de llum a les ombres.

Comencem publicant un article sobre l’Iraq,  aparegut a la revista  OrientXXI, el passat 22 de gener escrit per  Sami Daoud  ( Investigador i crític d’art,  cap de la redacció de l’edició àrab de la revista Kalawiz,  viu i treballa al Kurdistan iraquià) i de Karzan Kawçin, Periodista i traductor( kurd-persa-anglès), viu i treballa en el Kurdistan iraquià.

 

Els desplaçaments forçats a l’Iraq modifiquen la fesomia del país

Èxodes, depuracions ètniques i confessionals

La violència a l’ Iraq, els èxodes que genera, reconfiguren la geografia humana del país i afavoreixen el reagrupament de la població per comunitats ètniques i confessionals. Amb la desintegració de les estructures d’Estat del país, la violència apareix també com un element de domini d’un grup sobre un altre. La construcció d’una ciutadania iraquiana és més que hipotètica.

Desolador espectacle el de la ciutat iraquiana de Ramadi, alliberada el darrer mes de desembre després d’haver estat ocupada per l’organització de l’Estat islàmic (OEI) el maig 2015. Segons diferents mitjans de comunicació, els bombardejos de les forces iraquianes i l’ocupació de l’ OEI haurien destruït el 80 % de les estructures de la ciutat i provocat l’èxode de la quasi totalitat de la població. Des del seu alliberament, els pocs habitants que hi havia en el moment que l’ OEI n’havia pres el control, han fugit, fent de Ramadi una ciutat fantasma. Aquests desplaçaments revelen la desfeta de les estructures de la societat iraquiana i dibuixen una geografia heterogènia on s’hi juga una història de violència ètnica i confessional.

Els desplaçaments forçosos s’acompanyen de problemes estructurals específics de l’Iraq  que cal explicar, de la mateixa manera que cal constatar que l’augment del nombre de desplaçats és proporcional a l’amplificació de les violències. Així mateix la roda del destí afegeix una seqüència més a una història ja de per sí autodestructiva, comprometent el país en una espiral de violència absurda que qüestiona la integritat territorial i nacional de l’ Iraq.

La geografia pot encara « fer d’això una nació » o més aviat no, com diu el filòsof francès Michel Foucault, un « espai heterogeni »[1]? Amb la perspectiva d’un passat recent i del present del país, la qüestió que se’ns planteja és l’anomia (el desordre social). Els desplaçaments en són la traducció social i espacial.

L’alliberament de l’Iraq del jou de Saddam Hussein no ha  donat lloc a una ruptura política amb el règim desaparegut, sinó el reciclatge de les mateixes relacions amb el poder i amb la governança. Lluny de dissoldre’s en benefici de la institució, la zaama ( l’estructura de poder tradicional) ha estat revestida de corrupció i ha adquirit una dimensió confessional fent perdurar el conflicte en una societat esgotada per decennis de guerres exteriors i civils.  Tot arrelant fractures identitàries profundes difícils de superar a curt termini. És en aquest context de dissolució de la societat en categories tancades i exclusives unes de les altres que es desplegaran els desplaçaments forçosos de les poblacions civils. Aquestes engendren desordres socials i fragmentació i les poblacions es vertebraran, en l’exili, en funció de la polarització confessional i ètnica que les ha expulsades. La cartografia de l’èxode sunnita de la regió d’Anbar des de principis de 2014 permet verificar-ho, a través de la confusió de les destinacions.

EL RETORN DEL MAHDI

La violència a l’ Iraq participa de la reconfiguració d’una geografia depurada on es cerca traçar delimitacions ètniques i confessionals clares, desembocant en l’afirmació  de tres grans cercles comunitaris:
– ètnica kurda a la regió del Kurdistan ;
– etno-confessional àrab sunnita al centre de l’Iraq ;
– etno-confessional àrab xiïta al sud iraquià.

Cada cercle disposa d’un sistema administratiu, social i de valors que el distingeix. Cada cercle té la seva pròpia mirada sobre la història i la seva representació del temps. El sud xiïta creu en el retorn del Mahdi[2], el centre sunnita està solcat per corrents salafistes, mentre que el Kurdistan es compromet en la construcció d’una societat consumista. Aquesta geografia no ofereix una memòria comuna que permeti a la societat atenuar la severitat de les contradiccions, explotades des de llavors per revenges  identitàries recíproques, mentre que l’esperit de les represàlies traspassa el conjunt dels discursos polítics.

L’últim cicle d’èxode iraquià es remunta a finals de l’any 2013. Tres milions de persones, segons les xifres de l’Organització internacional per les migracions (OIM)[3], haurien desertat de les governacions sunnites, dels quals el 32 % provinents de la governació d’Anbar, 29 % de Nínive i 21 % de Salah Eddine. Un èxode massiu sobrevingut després de la conquesta de la ciutat de Mossul per l’OEI i l’avançada progressiva de les milícies islàmiques en les governacions sunnites. Algunes poblacions a la recerca de seguretat van fugir llavors en direcció a la capital Bagdad o a Erbil al Kurdistan.

L’explicació de l’èxode es troba en la por a les represàlies per part de l’OEI en contra de  tots els que treballen a l’exèrcit o al servei públic. Algunes represàlies poden anar fins a la massacre, com la d’Speicher, comesa el 12 de juny de 2014 a la ciutat de Tikrit, que va provocar 2.000 víctimes a l’acadèmia militar de l’exèrcit de l’aire. A més, per haver seguit la situació a la ciutat de Fal.luja, la població sabia perfectament que patiria, si es quedava, els raids i els bombardejos de les forces governamentals que voldrien tant sí com no reconquerir aquestes regions.

CORRUPCIÓ I INCAPACITAT DE L’EXÈRCIT

Un tercer factor ajuda a comprendre l’amplitud de l’èxode : la confessionalització del combat contra  l’OEI i les seves conseqüències. Alguns elements van permetre la materialització d’aquesta confessionalització anunciada : la presa de Mossul i de la governació de Salah Eddine en menys de 72 hores, l’embargament d’armes per les milícies del « califa » Abou Bakr Al-Baghdadi, el  flagrant fracàs de Nouri Al-Maliki per frenar la caiguda en cascada de les ciutats sunnites. D’altra banda, l’informe d’ Amnistia internacional sobre la corrupció al si de l’exèrcit i les declaracions americanes sobre la incapacitat d’aquest per combatre l’OEI,  han empès el primer ministre Haïdar Al-Abadi a constituir un exèrcit mobilitzat sobre una base confessional i paral·lela a l’exèrcit oficial.

Aquest exèrcit paral·lel, al-hachd al-chaabi («unitats de mobilització popular») és una força composta de 32 milícies xiïtes entrenades, creada en coordinació amb el ministeri de la defensa i en resposta a la crida de l’autoritat de l’ayatollah Ali Al-Sistani que crida a la yihad kifa’i[4] de defensa per protegir els llocs sants del xiisme contra el perill de l’OEI. No obstant això, en detriment d’un comunicat publicat per Al-Sistani per denunciar les exaccions atribuïdes al hachd al-chaabi i malgrat les declaracions de Moqtada Al-Sadr denunciant « la manca d’escrúpols » de certs elements, Human Rights Watch denuncia crims de guerra en contra de civils, comesos per les milícies hachd al-chaabi en regions sunnites : cases incendiades, execucions en massa de grups sunnites a la ciutat de Tikrit després de la seva reconquesta, béns confiscats, liquidacions individuals sumàries, etc.

Fent això, la creació de les forces d’ al-hachd al-chaabi han donat a l’OEI una legitimitat confessional, en un joc de miralls entre dues organitzacions percebudes com igualment responsables del seu èxode per les poblacions sunnites i cristianes de les governacions del centre i del mateix Bagdad. Així doncs, més que incitar aquestes poblacions a tornar a casa seva, la reconquesta per l’exèrcit iraquià de les regions controlades per l’organització ha multiplicat l’èxode i n’ha complicat les causes.

UNA DOBLE SOSPITA

Una doble sospita pesa des de llavors sobre els desplaçats de les governacions sunnites. Als ulls de l’OEI, la seva sortida és una traïció i una submissió  a l’enemic. A la regió que els acull, malgrat hagin marxat després de l’arribada de l’OEI, són sospitosos de col·laboració amb aquests. A tot arreu, la lleialtat de la població sunnita del centre de l’Iraq al règim de Saddam Hussein ensopega amb un odi històric, al nord a causa de les massacres contra els Kurds i al sud a causa de les massacres contra els xiïtes. Per tant, el destí que ha de prendre aquesta població del centre cercant seguretat constitueix una dificultat real.
Després de la depuració geogràfica produïda per la guerra confessional sobrevinguda entre el 2006 i 2008 a diferents regions de l’Iraq exceptuant el  Kurdistan, la majoria dels desplaçats de les governacions d’ Al-Anbar, Diala i Salah Eddine cerquen refugi a les ciutats kurdes més segures. Des de començament 2014, més d’1,8 milió de desplaçats s’han repartit entre les principals ciutats kurdes : Erbil, Dohouk, Sulaimaniya. Segons el ministeri iraquià de la migració i dels desplaçats, aproximadament 61 % dels desplaçats s’han refugiat a la ciutat de Dohouk, a causa de la proximitat de Sinjar i de Mossul i de la presència a Dohouk d’una comunitat cristiana important. Prop de 24 % dels desplaçats han cercat refugi a Erbil, i 15 % a Sulaimaniya on es troben prop de 160 000 desplaçats, dels quals 8,5 %  viuen en camps a l’exterior de la ciutat, els altres estan disseminats en diferents barris.

Una part dels cristians desplaçats de Mossul han estat acollits en camps propers als dels Àrabs sunnites. Fortes tensions confessionals han aparegut entre els mateixos desplaçats. Encara que el govern de la regió del Kurdistan hagi proveït els camps de forces de seguretat, les organitzacions humanitàries en aquests camps es queixen de la falta d’un  responsable del govern kurd sobre les qüestions de seguretat.

A aquestes comunitats, cal sumar l’èxode dels chabak, una comunitat kurda xiïta vinguda de Mossul i els seus voltants. Des de l’enfonsament de la monarquia a l’Iraq, aquesta comunitat no ha cessat de patir la doble discriminació ètnica — perquè és kurda — i confessional — perquè és xiïta. Per aquestes raons, que fan d’ella l’enemic ideal per l’OEI, els chabak han abandonat els seus pobles des de l’entrada de les tropes del Baghdadi a la ciutat de Mossul.  Dispersada a l’interior i a l’exterior de l’Iraq, la petita comunitat desapareix lenta i progessivament.

UNA JOVENTUT KURDA AMPUTADA DELS ÀRABS

Un nou mosaic es constitueix, mentre que la generació kurda nascuda després de la intifada de 1991 no comparteix res amb la joventut iraquiana de les altres regions del país. Aquesta joventut no parla l’àrab ; veu en la presència àrab al Kurdistan una mena de prolongació del regne del partit Baas que ha massacrat els Kurds i no comprèn  aquest èxode cap a la seva regió que de sobte és assaltada.
En absència d’una política activa per part del govern kurd, i a la vista de la feblesa — fins i tot de la indiferència — de l’administració central respecte d’aquesta categoria d’Iraquians, els problemes socials es sumen a les fractures confessionals i ètniques. Entre les poblacions desplaçades, la desescolarització dels nens de primària ha augmentat en un 80 %, segons els informes de l’ Observatori dels desplaçaments[5]. Nombroses famílies han estat obligades a compartir un mateix pis per causa del preu dels lloguers, qüestió aquesta que implica problemes de promiscuïtat. Les primeres víctimes són els nens i les nenes. En absència d’estructures d’ensenyament en àrab al Kurdistan, passen el dia arrossegant-se pels carrers.

Pel que fa a la sort de les famílies de les que el pare ha desaparegut en els combats o és a l’exili, aquest no és  considerat com a problema social. Tantes situacions de violència acaben per regirar-se contra les altres categories de la societat.

Els joves en edat de treballar estan confrontats a l’ociositat, en el context d’una crisi financera sobrevinguda al Kurdistan[6] al mateix temps que l’èxode, i esdevenen un objectiu fàcil per a traficants de tota mena. Així, a la ciutat de Sulaimaniya, els informes de la policia donen compte de l’augment de les xifres de delinqüència i dels delictes menors, augments que de seguida són atribuïts als desplaçats. Els que han trobat feina, gràcies a acceptar baixos salaris, són percebuts pels habitants com una amenaça per a la mà-d’obra local, sobretot en el sector de l’artesania, de la construcció i de la restauració. Aquesta precarietat tanmateix fa feliços els propietaris poc escrupolosos, que lloguen habitacions insalubres,  com en el complex immobiliari de Briz City a Sulaimaniya[7], on s’amunteguen més de 300 famílies, sense cap mena d’infraestructures, ni carreteres, ni transports, ni centres de salut ni de policia, etc…

Faltats de perspectiva, els caps tribals tradicionals i religiosos emparen aquells desplaçats que  es mostren més submisos i més lleials, segons la seva opinió. El seu poder suplanta d’aquesta manera el de les institucions estatals. Una nova generació va sorgint amb el transfons d’una enemistat confessional i/ o ètnica de la que, al seu torn,  n’és víctima, assegurant així la perennitat del lideratge tradicional i participant de la delimitació clara dels conflictes confessionals.

Fruit de la desintegració de les  estructures estatals i de la combinació de conflictes que es van gangrenant, i a causa de l’absència de polítiques públiques, els desplaçaments forçosos generen les condicions propícies que aixopluguen la violència com a força política susceptible d’assegurar el domini d’un grup sobre un altre, en detriment d’altres components necessaris per a la construcció d’una hipotètica ciutadania iraquiana.

Article publicat per ORIENT XXI, el 22 de gener de  2016

Autors:

Sami Daoud,  Investigador i crític d’art,  cap de la redacció de l’edició àrab de la revista Kalawiz,  viu i treballa al Kurdistan iraquià.

Karzan Kawçin, Periodista i traductor( kurd-persa-anglès), viu i treballa en el Kurdistan iraquià.

*Traduït de l’àrab per Hana Jaber.

Sami Daoud, Karzan Kawçin.

*Traduïda del francès per Josep Mª Navarro Cantero (SODEPAU)

*NDLR: Al 2014, l’Iraq compta amb 36 milions d’habitants, segons el ministeri del pla iraquià. Més de 7,5 milions (21%) són a Bagdad, 5 milions en les tres governacions del Kurdistan, les altres estan repartides en les governacions del sud i del centre.
— La majoria de la població (88%) és àrab;  els  kurds representen 11%.  Hi ha també antigues minories, com la dels Sirians, Caldeus, Armenis, Assiris, Turcmans….
— Aquests grups ètnics es reivindiquen com a part de diverses confessions religioses . Entre els àrabs, el 77% són xiïtes, i viuen a la regió sud del país, i el 17% són sunnites.  La gran majoria dels Kurds és sunnita. Així mateix, es compte amb una minoria cristina important, altres grups religiosos minoritaris: sabeus, zoroastrians, yazidís, chabaks, fiayla, kaka’i.
— Una comunitat jueva molt important vivia a l’Iraq. Va migrar progressivament a Israel després de la seva creació el 1.948.

Notes

[1]         NDLR. Michel Foucault, «Des espaces autres (1967). Hétérotopies», », in Arquitectura, Moviment, Continuïtat, *n° 5, octubre 1984, pàg. 46-49.

[2]         Diversos mitjans de comunicació es fan ressò dels desplaçaments forçosos de nombrosos barris xiïtes, amb el pretext de l’aparició imminent del Mahdi esperat, és a dir, en el sistema de representació xiïta, el dotzè imam, amagat (i doncs esperat), suposadament apareixerà al final dels temps.

[3]         L’OIM intervé a Iraq a través de l’Observatori dels desplaçaments iraquià.

[4]         El djihad kifa’i és una forma de djihad anomenada « defensiva » : duta a terme per un grup constituït al si de la població musulmana, dispensa la resta de la població de lliurar-lo.

[5]         Veure la nota 2.

[6]         La crisi financera kurda està lligada a les tensions sobrevingudes entre el govern kurd i l’administració central iraquiana respecte dels ingressos del petroli i de les  dotacions previstes per l’administració central per a la regió kurda.

[7]         Complex d’habitatges finançat pel govern kurd i confiat a promotors immobiliaris. Ara bé, la corrupció és tal que les habitacions han estat construïdes amb materials de qualitat molt dolenta, tot i que la majoria dels pisos han quedat buits.

Enllaç a l’article original:

http://orientxxi.info/magazine/les-deplacements-forces-en-irak-modifient-le-visage-du-pays,1165

Older Posts »

Categories