Enviat per: sodepau | 2 Octubre, 2017

VAGA GENERAL

Des de la fermesa en la defensa dels drets humans per a tothom,  i la convicció de la necessitat de l’autorganització popular, SODEPAU, ens afegim a la vaga general convocada per demà 3 d’octubre.

vaga genral

Anuncis
Enviat per: sodepau | 24 Agost, 2017

Comunicat sobre els atemptats a Barcelona i Cambrils

“Una víctima no en mata una altra…” (Mahmud Darwix)

Avui fa just una setmana dels atemptats del passat dijous 17 d’agost a la Rambla de Barcelona i a Cambrils. Des de SODEPAU, encara profundament trasbalsats/des, volem transmetre el nostre condol a totes les víctimes.

A SODEPAU fa anys que veiem amb molta preocupació la violència que s’ha desfermat a la regió mediterrània i del pròxim orient. Són molts els i les col·legues que han hagut de suportar la brutalitat dels règims del seu país i dels grups armats com Daeix. Col·legues que han hagut d’abandonar casa seva, que han patit presó o mort. L’atemptat del passat dijous inclou Barcelona dins una llista ben llarga de patiment a la regió. Un patiment que, com se sol dir, no té pàtria ni religió.

Davant del dolor no és fàcil expressar-se. La violència, tal com es va desfermar dijous passat, desafia el sentit comú i confon. Tot i així, creiem que tenim la responsabilitat de reflexionar sobre els factors que ens han dut on som, pocs dies després de l’atemptat a Barcelona. A continuació n’apuntem alguns:

“Guerres contra el terror”. Des del 2001, estem immersos en una guerra permanent, promoguda per interessos geoestratègics, que opera en nom de la democràcia i que ha castigat durament poblacions com les d’Afganistan, Iraq, Líbia, etc. Ho teníem molt clar el 2003 quan un milió de persones vam sortir als carrers de Barcelona amb el crit: “No a la Guerra!” contra la invasió d’Iraq. S’ha demostrat que cap d’aquelles intervencions no ha acabat amb el “terror” que pretenia perseguir sinó que ben al contrari: l’ha esperonat i l’ha fet créixer. Al capdavall, la formació de Daeix (Estat Islàmic), l’organització que ha reivindicat l’atemptat a Barcelona, té els seus orígens en l’Iraq sota ocupació nord-americana.

-La impunitat dels règims autoritaris. La majoria d’Estats occidentals no han dubtat a establir aliances i acords amb règims autoritaris, com el sirià, l’egipci, el saudita, que han perseguit brutalment els moviments socials i polítics que legítimament reclamaven llibertat, justícia social i dignitat. En aquest ambient de repressió, els grups armats com Daeix hi han trobat un camp molt fèrtil per créixer. L’aliança amb Israel, un estat que ha contribuït activament en la inestabilitat de la regió, no ha ajudat gens a millorar-ho. Ho teníem clar el 2009 quan ens manifestàvem contra el bombardeig de Gaza (Palestina) per part de l’exèrcit israelià.   

-Polítiques migratòries. A aquestes alçades podem afirmar que la resposta a l’anomenada “crisi dels refugiats” per part dels organismes internacionals, i específicament de la UE i els seus estats membres, ha estat tot un fracàs. No només no s’han respectat les quotes d’acollida de refugiats sinó que les fronteres han quedat del tot tancades. En comptes de promoure solucions, s’ha provocat més patiment. Un fracàs que, a més, recau sobre la mala gestió de la majoria d’institucions pel que fa a l’atenció de les poblacions migrades residents al nostre país.

-Racisme institucional. En els darrers anys, s’ha demostrar en massa ocasions que al nostre país no només hi ha persones a qui els hi és vetat, de forma sistemàtica, l’accés a la ciutadania, sinó que hi ha ciutadans de primer i segon ordre. Una desigualtat marcada per l’origen cultural i ètnic que sovint les institucions promouen al carrer (persecució dels manters i altres treballadors precaritzats), les escoles, els centres sanitaris, els espais socials i polítics…

-Una població poc cohesionada. El teixit social dels nostres barris i ciutats és feble. Encara és caldo de cultiu de discursos basats en l’exclusió i l’odi, com són els de la islamofòbia i el sectarisme (com el de Daeix). Encara hi ha molta feina per fer quant a la promoció col·lectiva dels vincles socials, la creació d’espais de convivència, la implementació d’estratègies de seguretat humana “des de baix”. Eines col·lectives que ajudin a evitar, en definitiva, la ruptura tan profunda que algunes persones pateixen amb el seu entorn social, familiar i afectiu. Eines que agrupin les persones, que configurin un marc de lluita comú i que promoguin un esforç col·lectiu (una gihad) per a la justícia social i la dignitat.    

Des de SODEPAU, respondrem a la barbàrie, ara més que mai, amb la promoció de la cultura, la difusió del cinema àrab i mediterrani, la lluita contra la islamofòbia i la consolidació dels nostres vincles de solidaritat amb els moviments populars independents i de base d’arreu del Mediterrani.

Enviat per: sodepau | 17 Juliol, 2017

Solidaritat amb el Rif

 

Rif_Juliol

 

La comissió de Barcelona de suport al moviment de protesta al Rif convoca a participar a diverses concentracions que s’han organitzat pels propers 20 i 22 de juliol a la plaça St. Jaume de Barcelona, coincidint amb la caravana europea solidària que durant aquesta setmana es dirigeix a Al Hoceima per participar a la manifestació prevista pel 20 de juliol.

Dijous 20 de juliol de 19h a 21h “Jayma” en suport a les preses polítiques i seguiment en directe de la mani del Rif.

Dissabte 22 de juliol a les 18h concentració de suport al moviment de protesta al Rif

*Les dues convocatòries són a la Plaça St.Jaume, a Barcelona.

Des de Sodepau us animem, una vegada més a participar-hi,  i a mostrar el nostre suport a les lluites populars, d’aquí i d’arreu,  que exigeixen justícia, llibertat, i una vida digna per a tothom.

 

 

Enviat per: sodepau | 29 Setembre, 2016

La Praxis Anarquista a les Revolucions de Síria i Rojava

Reprenem la publicació d’articles al nostre blog amb aquesta excel.lent anàlisi crítica de la Revolució a Rojava i el seu projecte de “Confederalisme democràtic”,  i sobre el moviment de solidaritat internacional amb “Rojava”,  fruit del debat entre militants anarquistes sirians i anarquistes del moviment de solidaritat.

Esperem que sigui útil per aprofundir en el coneixement de la realitat de la Revolució siriana, que contribueixi a un debat obert, lliure i constructiu sobre l’internacionalisme avui i afavoreixi l’autocrítica, sempre tan necessària.

16 de Maig 2016

La Praxis Anarquista a les Revolucions de Síria i Rojava

Publicat originalment (sense imatges i sense signar) pel Hamilton Institute.

“El més important” va dir el meu amic de camí cap a casa, “és destruir l’estat. La Revolució Síria va anar massa lluny i una raó molt important és que érem capaços de destruir completament l’estat en moltes àrees. Fins i tot si no podem evitar la contrarevolució, destruir l’estat fa molt més feble qualsevol cosa que vingui després.”

El meu amic va ser un participant actiu durant els primers anys de la Revolució Síria, i justament havíem estat tota la tarda a la gira de conferències de Leila al-Shami i Robin Yassin-Kassab’s amb motiu del seu llibre Burning Country: Stories of Syrians in Revolution and War. Aquests dos autors, que viuen al Regne Unit, van parlar apassionadament sobre els diversos projectes revolucionaris que es van desenvolupar a Síria entre el 2011 i el 2013 i que segueixen lluitant per sobreviure avui, sota les bombes i la indiferència del món. Uns quants dies abans, també havíem assistit a la xerrada de Paul Z. Simons descrivint les seves experiències durant els viatges a Rojava, les zones de majoria kurda en el que havia estat el nord de Síria. Paul va comparar les seves motivacions per viatjar a Rojava amb les dels anarquistes d’arreu del món que van anar a Espanya als anys 1930s – descrivint Rojava1 com la revolució anarquista més rellevant des d’aquella època, ha recorregut Nord-amèrica intentant tractar d’inspirar suport directe entre occidentals políticament radicals.

Ambdós viatges van oferir perspectives anarquistes sobre Síria i, no obstant això, les seves narratives van ser sorprenentment diferents – de camí cap a l’estació d’autobús, vam investigar sobre aquestes diferències i vam intentar entendre-les. Tot i la seva magnitud i nivell de compromís, les pràctiques anarquistes que s’han dut a terme per la Revolució Síria (no és el cas de Rojava) han estat majoritàriament ignorades pels anarquistes occidentals, mentre que Rojava ha estat àmpliament, i sovint de forma acrítica, aplaudida. A la llum dels successos ràpidament canviants sobre el terreny, i com els grups de base corren el risc de ser decisivament eclipsats per les maniobres dels estats, és important analitzar amb cura Rojava i la Revolució Síria per veure on hauria de posar l’èmfasi la nostra solidaritat. Això ens ajudarà a donar suport als revolucionaris allà i també assegurar-nos que, en el moment present, el suport anarquista no està alimentant les forces que divideixen i afebleixen l’energia revolucionària.

El comentari del meu amic sobre destruir l’estat em fa recordar la ben coneguda cita de l’anarquista siri Omar Aziz que vam escoltar un altre cop a l’event: “No som menys que els treballadors de la Comuna de París: ells van resistir durant 70 dies i nosaltres encara estem en marxa després d’un any i mig.” Si bé és cert que la Comuna de París va ser capaç de destruir l’estat en una gran ciutat, ràpidament va quedar aïllada i l’estat va poder marxar cap enrere i derrotar militarment els revolucionaris. Quan Omar va morir a la presó el 2013, l’estat sirià havia destruït dotzenes de ciutats i pobles — cosa que continuava fent i òbviament no tenia capacitat de prendre els principals centres de la rebel·lió a curt termini.

omar-aziz

Omar Aziz

A la presentació de Burning Country, Leila va explicar breument la història dels darrers anys en la vida d’Omar, centrant-se en la seva feina per elaborar una praxis revolucionària de consells locals i comitès que van començar a Barzeh, Damasc, i es van escampar arreu del país. Centenars d’aquests consells estan actius encara avui, seguint molts dels principis anarquistes desenvolupats per l’Omar tot i les condicions cada cop més difícils. Sent alternatives a les estructures d’estat, aquestes formes autònomes d’autogovern van fer la transició d’organitzar protestes a organitzar comitès d’autodefensa per distribuir menjar, proveir electricitat, i fer front al conflicte. Un camarada d’Omar que estava present entre l’audiència ens va recordar que l’Omar havia estat vivint a l’estranger i va tornar a Síria a donar suport a la revolució, i es va preguntar per què no havien donat suport també a la revolució més persones que havien escapat a la tirania dels Assad. També va parlar sobre la seva amiga Razan Zeitouneh, una advocada especialista en drets humans i activista en suport als presoners que s’havia dedicat ella mateixa a formar i integrar els comitès locals que podien coordinar les protestes i l’ajut mutu, que va ser arrestada i probablement assassinada a Damasc pel grup rebel Exèrcit de l’Islam (Jaish al-Islam).

 

 

douma-4

Douma 4

 

La Douma 4.

Una raó de la manca de suport internacional a la Revolució Síria podria ser que en gran mesura s’ha fet invisible. Les històries de Razan i Omar subratllen un motiu important d’aquesta invisibilitat – molts dels anarquistes i apassionats activistes van ser assassinats ben aviat (normalment pel règim) o van ser forçats a abandonar el país. Rojava, en canvi, va tenir una experiència diferent en relació a la violència del règim, que ha contribuït a incrementar la seva visibilitat.

A la seva xerrada, Paul va compartir moltes experiències personals dels seus viatges pels territoris alliberats de Rojava, principalment a l’àrea de Kobane. Aquestes històries són punyents i inspiradores, demostren un clar compromís per construir una entesa internacional entre rebels llibertaris i pràctiques aprofundidores de la solidaritat. No obstant, quan es tractava d’un context més ampli de lluita al territori sirià, no semblava entendre que probablement hi podia haver revolucionaris fora de Rojava. No em refereixo a això per criticar-lo personalment – penso que la seva feina de construir una solidaritat internacional amb Rojava és molt valuosa. No obstant, està lluny de ser l’únic en aquesta actitud i jo voldria entendre com és possible que algú tan evidentment compromès amb els corrents revolucionaris a Síria pugui ignorar les lluites que s’estan produint a la resta del país.

Quan diferents persones entre el públic van qüestionar els recents atacs de les Forces Democràtiques Síries (SDF)2 contra territori controlat per altres grups rebels al nord d’Alep, Paul va repetir insistentment la propaganda de les SDF, el règim d’Assad, i l’exèrcit rus (tots ells van col·laborar en aquests atacs ): tothom és al-Qaeda o Estat Islàmic (ISIS), no hi ha ningú digne de ser escoltat. Paul va insistir que aquests atacs eren necessaris per unir el Cantó d’Efrin amb el Cantó de Kobane (dues províncies de Rojava) i assumia que només els seguidors d’Assad tindrien un problema amb això.

 

mapa

Enter a caption

Els que segueixen els (cal admetre que complexos i confusos) successos polítics de la Guerra Civil a Síria majoritàriament estan d’acord que l’espai entre els dos cantons de Rojava està controlat en una àrea per l’ISIS i en una altra per una coalició de grups rebels, que inclou de forma destacada diferents branques de l’Exèrcit Lliure de Síria, el qual encara dóna suport als objectius llibertaris de la revolució. L’Exèrcit Lliure de Síria s’ha mantingut en aquest lloc fins i tot mentre era derrotat pels atacs contrarevolucionaris (per part de l’ISIS, de Jabhat al-Nusra, i el règim d’Assad) a tota la resta del territori sirià gràcies a la proximitat a la frontera amb Turquia i al seu control d’importants punts d’encreuament. Encara que les SDF i les Unitats de Protecció Popular (YPG)3 reivindiquen que són les úniques forces que lluiten contra Al-Qaeda en aquest lloc, això és una evident mentida.4

Robin i Leila, mentre expressen molt de suport a Rojava i descriuen el seu confederalisme democràtic com un model per la resta del territori sirià, consideren desastrós l’objectiu d’unir militarment els cantons. Van afirmar que la recent declaració del Partit de la Unió Democràtica (PYD) de ‘federalisme’ per Rojava semblen posar els fonaments per un estat, que per suposat necessitaria territori contigu, i que va en contra del confederalisme democràtic. Un model de consells s’estendria fomentant i donant suport a la formació de consells en altres regions, no conquerint aquestes regions. Això és especialment cert al nord d’Alep als voltants d’Azaz, on els consells revolucionaris locals han estat actius durant anys. Leila i Robin van descriure la recent declaració del  PYD de ‘federalisme’ al nord de Síria essencialment com un cop contra les arrels revolucionàries a Rojava, que mai no es van tenir presents.

Els preocupa que el PYD hagi renunciat al confederalisme democràtic, perquè els recents bombardejos de Rússia han canviat de forma tan dramàtica contra els revolucionaris l’equilibri de  forces. Paul, no obstant, va expressar que el PYD, l’únic partit polític actiu en el nivell dels cantons (els assumptes locals estan a càrrec dels ajuntaments), està desapareixent. Tal vegada això sigui la clàssica  “extinció” de l’estat i el partit que persegueixen una revolució exitosa? Però l’afirmació segueix semblant estranya –pel meu amic i per mi, així com per totes les persones amb les que vam parlar a l’esdeveniment del Burning Country, mai el PYD no ha semblat tan fort ni ha estat tan present com ho és actualment. És cert que continua donant suport als consells locals i continua traspassant responsabilitats als comitès populars, però amb el seu control exclusiu de les milícies, habilitat per negociar amb altres estats, i, com veurem, control sobre la policia, encara juga un paper clau a l’hora de definir el futur del projecte de Rojava.

L’Assayish del PYD.

Tanmateix, Paul també va explicar històries que mostraven la tensió existent entre les iniciatives conduïdes pel PYD i les iniciatives comunitàries que van de baix cap a dalt. Ha contrastat els Assayish, una força policial responsable davant del PYD en el nivell del cantó, amb els HPC,  grups armats de base vinculats a barris i pobles específics que volen mantenir la seguretat en àrees darrere del front. Paul considera les HPC essencials per l’estratègia de Rojava de prevenir la contrarevolució, cosa que és molt interessant tenint en compte que els anarquistes poc sovint parlen seriosament sobre com prevenir contrarevolucions dintre dels territoris alliberats. Com més poder les HPC puguin sostreure dels Assayish, més probabilitats tenen els consells de guanyar al final de la partida. Aquest va ser un exemple molt significatiu que Paul va assenyalar sobre la pèrdua d’importància del PYD en la vida diària de Rojava –donar suport a les HPC i empènyer el PYD per continuar endavant amb la dissolució de la seva força policial és un rol important que es pot exercir des del punt de vista internacional, per donar suport a llarg termini la revolució a Rojava.

La tensió entre el PYD i els grups de base mostra però uns trets diferencials més profunds entre Rojava i la Revolució Síria. El meu amic diu que gairebé va fer una sorollosa rialla quan Paul va afirmar que Rojava no va voler ocupar l’aeroport o l’oficina de correus de Qamishli perquè això són institucions estatals i els revolucionaris d’allà no volien assumir la parafernàlia dels estats. El meu amic explica que mai no va ser una qüestió important per les YPG prendre aquelles posicions del règim o no fer-ho, perquè cap indret del territori del nord-est va ser capturat pel règim –va haver-hi una  retirada negociada amb les forces d’Assad per permetre el règim lluitar més efectivament en altres parts del país. És cert que hi ha hagut enfrontaments ocasionals entre els grups armats de Rojava, especialment entre les YPG i els Assayish, i el règim (l’oficina de correus en qüestió va ser capturada recentment després d’algunes escaramusses), però la immensa majoria del territori no va ser pres per la força.

Potser podríem definir una revolució com un intent d’atacar l’estat per actuar a un nivell nacional, ja sigui per destruir l’estat o per capturar-lo. Si acceptem aquesta definició, hi ha molts moviments inspiradors en el món que emmarquen les seves lluites com alguna cosa més que revolucionària. Els moviments per la sobirania indígena a Nord-amèrica i Sud-amèrica generalment no tracten de destruir els governs colonials, sinó que més aviat cerquen autonomia i justícia en els seus territoris tradicionals i desenvolupar un nou equilibri de poders amb aquells estats. Notòriament, això inclou els Zapatistas. Rojava s’ajustaria a aquesta tendència de lluita orientada a la defensa del territori, és a dir no intentant generar un nou estat (i per tant no és un moviment d’alliberament nacional tradicional) o prendre possessió de l’antic (com ho són els grups coneguts com Houthis al Yemen, per posar un exemple recent d’una revolta basada en una comunitat específica que vol actuar a nivell de tot l’estat).

El meu amic, però, continua i assenyala que la retirada d’Assad no significa que Rojava hagi destruït l’estat en aquest territori. Hi ha checkpoints del règim, encreuaments fronterers, oficines, bases militars i fins i tot agències d’intel·ligència amb base a Rojava amb cert nivell de consentiment per part del PYD. Efectivament, hi ha treballadors en moltes parts ocupades pels rebels de Síria que encara cobren els seus salaris del  règim, encara que les seves oficines hagin estat destruïdes i que ells no hagin treballats des de fa anys5. La destrucció de l’estat a les àrees revolucionàries d’Alep, Latakia, Homs, Damasc (Ghouta), Idlib, i Dara’a ha estat gairebé total –fins i tot si els grups armats feixistes hi tenen el control, depenen de les assemblees populars i dels consells (formats per polítics generalment “democràtics”6) que han intervingut per satisfer les necessitats de les persones que anteriorment havien estat cobertes per l’estat. Malgrat que la lluita contra l’estat sirià ha estat horrorosa, ha forçat la revolució a anar molt lluny – a Rojava, no obstant, l’estat sirià ha continuat operant en un estat larvat, disposat a tornar a créixer en qualsevol moment, i el PYD va intervenir per proporcionar altres serveis similars als estatals, utilitzant infraestructures similars7.

Això recorda l’experiència de la Primavera Àrab a Egipte. Quan els manifestants van començar seriosament a desmantellar l’estat, cremant pràcticament totes les comissaries i l’oficina del partit que governava el país, els militars van intervenir per protegir els manifestants, van fer fora el partit, i van organitzar una transició. Els militars van actuar d’aquesta manera per preservar l’estat i, després d’un breu interludi amb els Germans Musulmans (que literalment van assumir les palanques del poder estatal després d’haver participat a la revolució), tenen el control més o menys obertament de totes les institucions, que continuen actuant de manera molt similar a com ho vam fer durant la dictadura prèvia.

Després de la retirada de les forces d’Assad, el PYD fins i tot va assumir el paper de restringir les protestes, prenent com objectiu altres formacions polítiques kurdes (el probable assassinat de Mashall Tammo és un clar exemple) i reprimint les manifestacions en defensa de la Revolució Síria: aquesta forma de fer les coses va començar el 2012 i l’YPG va obrir foc contra els manifestants que enarboraven la bandera de la revolució fins una data tan recent com l’abril del 2016. Fent-se ressò de la línia oficial del PYD, Paul va afirmar que això van ser respostes als provocadors armats de les FSA, afiliats als grups salafistes. De nou, això és curiosament similar a la narrativa d’Assad justificant els trets sobre manifestacions similars a les zones que controla – tots són terroristes, bandes armades que intenten desestabilitzar la nostra valent nació socialista…

(Un cop més, el tour de Paul i els seus contactes a Rojava són molt útils i importants, sobretot quan giren al voltant de la seva pròpia experiència i descriu les pràctiques i les discussions que va veure i en les quals va participar. No obstant, repetir aquesta mena de propaganda contribueix a aixecar murs entre els revolucionaris i a enfortir els elements autoritaris del conflicte – si us plau entengui’s això com una crítica entre camarades en línia amb el nostre desig compartit de construir millors pràctiques de solidaritat anarquista).

darayya

Graffiti al barri assetjat de Darayya documentant l’evolució de la revolució

Recordem les paraules d’un membre del públic a la xerrada de la Leila i en Robin que va dir que la història de la revolució Síria sempre s’explica des del centre – la narrativa dominant va començar al voltant del 2013, parla de la guerra civil i de l’ascens de grups salafistes com l’ISIS i Al-Nusra, i ignora completament els dos anys de lluita revolucionària dels sirians contra el règim abans de tot això. Això explica parcialment perquè les esquerres occidentals han recolzat molt més Rojava que la Revolució Síria. Durant aquells dos anys Rojava va poder construir un projecte polític clar i coherent sense cap amenaça seriosa. La lluita militar crucial de Rojava es va produir contra l’ISIS al 2014, amb un suport internacional rellevant. Això després que l’ISIS ja havia aixafat tots els grups rebels que no eren de Rojava a l’est de Síria, prenent el control d’àrees amb forta presència revolucionària com Deir el-Zor i Raqqa i provocant un ràpid col·lapse de les FSA al llarg i ample del país.

Rojava també s’estava construint a partir d’una ideologia establerta, similar a la del PKK, i tenia accés a les milícies, les YPG i les YPJ, que existien (principalment a Turquia) des de feia deu anys. Durant aquells dos anys, els revolucionaris de la resta de Síria estaven lluitant literalment per la supervivència, assetjats, superats en armament, i enormement abandonats pel món. Les àrees sota control rebel mai no van tenir la capacitat d’unificar-se de manera significativa (més aviat, la tendència sempre ha estat cap a la divisió) o d’articular clarament una línia ideològica o un projecte polític. Bona part de les esquerres internacionals s’escoltaven o bé la ideologia d’Assad o bé la ideologia de Rojava, però van ser incapaces de veure o entendre la praxis de la Revolució Síria.

És desafortunat afirmar que la ideologia ha estat molt més important que la praxis a l’hora de determinar qui ha rebut suport internacional a Síria. Aquesta focalització en la ideologia ha significat que una quantitat esgarrifosament petita d’anarquistes o llibertaris hagin plantejat objeccions a la manera com els portaveus del PYD i les SDF proclamen que no hi ha revolucionaris siris, que les protestes que reprimeixen a Rojava són només provocacions d’islamistes o que al corredor d’Azaz només hi són Al-Qaeda i l’ISIS. Repetint aquest tipus de propaganda divisiva, contribueixen a obrir escletxes entre els revolucionaris, redueixen el suport internacional global, i no fan res per ajudar la gent sobre el terreny. Tot el que fa és servir als interessos a curt termini de les milícies i dels partits polítics a Rojava, i cada vegada és menys probable que aquests grups tinguin una bona relació amb els revolucionaris en el futur. No és gaire diferent que repetir el tipus d’insults antikurds que es llancen a les manifestacions d’Idlib o Alep – són tots terroristes del PKK, són antiàrabs, i similars.

Per què els anarquistes haurien de supeditar el seu suport a que es declari explícitament la ideologia anarquista? Fins i tot si observem breument la història de la Revolució Síria, està clar que no hi ha manca de praxis anarquista arreu del país. Un altre amic que va assistir a l’esdeveniment va dir que el seu desig com anarquista era fer que la identitat de l’anarquista sigui irrellevant – que ara parlem de l’anarquisme per nomenar una cosa que no existeix, però que en situacions on aquestes idees adquireixen vida pròpia i excedeixen de lluny els nostres àmbits, no té sentit aferrar-se a aquesta etiqueta. Al llarg i ample de Síria, a mida que l’estat es retirava o se’l va empènyer a retrocedir, la gent es va organitzar autònomament per la defensa, per la producció i distribució d’aliments, pel proveïment d’aigua i electricitat, fent front al conflicte, i generant idees sobre com viure després de la guerra, sempre amb una tendència cap a la descentralització i l’autonomia. Això en un estat que durant més de cinquanta anys va ser controlat per una dictadura que va impedir qualsevol forma d’associació política o de llibertat d’expressió. L’absència d’una ideologia ben estructurada fa que aquestes pràctiques siguin invisibles per nosaltres.

Així mateix, la ideologia pot impedir que veiem què està succeint realment, igual que amb les posicions inconsistents del PYD, de les SDF, i de l’YPG sobre la condició de l’estat i el federalisme, i la ruptura de la seva solidaritat amb la Revolució Síria. Aquest problema va molt més enllà de Síria, amb els anarquistes sempre esperant que emergeixi alguna cosa explícitament anarquista abans de donar-li suport. Estic segur que tots podem recordar altres moviments anarquistes que tenen dubtes o que han refusat comprometre’s, malgrat els seus trets anarquistes, perquè no semblaven prou anarquistes…

Durant aquest debat a l’esdeveniment Burning Country, Robin va descriure la densa ideologia amb que la gent percep el conflicte de Síria com “una manca de desig per conèixer o per desafiar les idees falses. És la creença que ja sabem el que està passant, que no cal preguntar als sirians.” Va insistir que el conflicte real a Síria no és imperialista/antiimperialista, sunnita/xiïta, o àrab/kurd, sinó més aviat descentralització versus autoritarisme8. Aquesta lluita entre control popular o centralitzat està tenint lloc  a cada ciutat i poble del país: a Rojava, a les àrees que controla el règim, i a les àrees que controlen les milícies rebels.

També va fer una distinció entre cultura i política que corre paral·lela a la distinció entre el poble i les formacions estatals: “Quan les bases fan política, és cultura”, que significa tot un seguit de pràctiques i maneres de viure que fan innecessària l’autoritat centralitzada. La “política” revolucionària per tant es pot distingir de la  “cultura” revolucionària. La praxis cultural central de la Revolució Síria, va explicar, és qüestionar-ho tot: el règim, les elits opositores a l’exili, l’exèrcit lliure, les milícies islamistes, el PYD, els rols de gènere, les estructures tribals, la democràcia, tot. Malauradament, aquest qüestionament crític no ha estat tingut en compte pels anarquistes i els llibertaris d’arreu del món quan s’han interessat pel conflicte sirià.

En l’esdeveniment, Leila and Robin van repetir l’argument exposat a Burning Country per una solidaritat crítica, amb Rojava i amb totes les parts involucrades. Van fer una crida a no confondre les accions dels grups armats o de les formacions polítiques amb les lluites dels grups revolucionaris de base, ja sigui a Rojava, Damasc, Homs, o qualsevol altre lloc. Van dir que un paper fonamental de la solidaritat internacional en aquest moment és participar en les converses entre posicions sectàries9, per tal de resistir la polarització que està fent acte de presència i que està empenyent Síria cap a solucions tan terribles com la partició.  Robin va opinar que, “la solució al problema no és crear més estats, sinó estats més febles amb més autonomia local”. És per solidaritat crítica que Leila i Robin recolzen fermament el confederalisme democràtic, ofereixen solidaritat als moviments revolucionaris de base a Rojava i a la resta del territori sirià, mentre s’oposen a l’ofensiva a Azaz per part de les SDF.

 

pancarta

 

La preocupació dels anarquistes pel suport acrític a Rojava té el seu paral·lel en un suport encara més ample de les esquerres al règim d’Assad. L’èmfasi en el diàleg inclou confrontar-se als que donen suport al règim, parlar amb ells i assenyalar la feblesa de les seves narratives.10 Una raó del fet que tanta gent d’esquerres hagi donat suport al règim d’Assad és un excessiu enfocament en la política internacional, en les maniobres dels estats, en la ideologia. Com ja va passar amb l’aixecament a Ucraïna i amb la intervenció de l’OTAN a Líbia, la Revolució Síria ha tornat a posar en escena una vella qüestió binària, una visió del món antiimperialista, per la qual els Estats Units i els seus aliats intenten controlar el món, en oposició a uns heroics estats socialistes i antiimperialistes. Moltes coses es podrien dir sobre per què aquesta posició és totalment equivocada: després de 10 anys de reformes neoliberals, Síria ja no era un país socialista; desenes de milers de dissidents polítics morts sota tortura; el deteriorament de la lògica edípica segons la qual el paper del dissident és oposar-se a les accions del seu país, no importa quines siguin; la creença racista que els àrabs i altres pobles del Pròxim Orient són com nens ignorants, incapaços de veure les seves pròpies condicions i prendre mesures sense alguna potència estrangera vigilant darrere l’escenari… I podria seguir.

El que pretenen Leila i Robin amb Burning Country és explicar la història de la Revolució Síria des del principi, el que ha succeït amb les persones. Una manera de donar suport a la Revolució Síria és lluitar contra el silenci i la pèrdua de la memòria: aprendre i explicar el desenvolupament d’una revolució que ha anat més lluny que qualsevol altra a la història recent, que és rica en noves teories i pràctiques útils per les revoltes de qualsevol lloc del món. Podem intervenir en els nostres cercles i  també als espais anarquistes així com en el marc més ampli de les esquerres per encoratjar una solidaritat crítica amb els revolucionaris a tot el territori de Síria. Ens podem preparar per oferir suport material i pràctic a la  lluita contra les autoritats sirianes en els propers anys.

 

Notes:

  1. En aquest text, utilitzo frases com “Rojava” i “projecte Rojava” més que referir-me a “Kurds” o “lluita Kurda” pel que jo veig com autèntics intents al llarg i ample de Rojava d’anar més enllà dels límits ètnics. El fet que aquests intents de vegades siguin rebaixats per accions bel·ligerants de determinats grups armats no va en detriment d’una feina àmpliament inclusiva.
  1. L’SDF, o Forces Democràtiques Síries, és un projecte de coalició militar lligat a Rojava. El grup més gran amb diferència és l’YPG, les Forces de Defensa Populars, que es van formar com el braç armat del PYD, el més gran (en realitat, l’únic) partit polític a Rojava. El mandat de les SFD és incorporar grups armats que no siguin part de l’YPG i sovint no kurds en la lluita militar en defensa de  Rojava, que és part de l’objectiu de fer que Rojava no sigui només un projecte kurd.
  1. La branca armada del partit PYD que està guiant el projecte de Rojava.
  1. Més que entrar en un munt de detalls aquí, adreçaré a les persones interessades en la prova d’aquesta afirmació al detallat article: The Kurdish PYD’s alliance with Russia against Free Aleppo: Evidence and analysis of a disaster

https://mkaradjis.wordpress.com/2016/02/28/the-kurdish-pyds-alliance-with-russia-against-free-aleppo-evidence-and-analysis-of-a-disaster/

  1. Això pot semblar estrany però és una estratègia del règim per tal d’evitar el col·lapse econòmic, probablement una amenaça més gran que la derrota militar, i mantenir un cert nivell d’autoritat – to per dir-ho ras i curt, per evitar la destrucció de l’estat. Encara més sorprenent, això ha inclòs treballadors de les refineries de petroli a territori de l’ISIS, el qual després ven petroli al règim.
  1. Democràtic és un terme ambigu reivindicat per gairebé tots els partits polítics presents al conflicte que no lluiten per assolir un estat islàmic salafista. Hi ha més de cent cinquanta consells revolucionaris operant al llarg i ample de Síria. La majoria d’ells trien representants temporals que posteriorment voten sobre temes específics o funcionen per consens, encara que alguns són més semblants a estructures tribals i altres han estat presos per grups armats autoritaris. La majoria tenen una mica de pràctica assembleària, generalment informal.
  2. Encara que com s’ha esmentat anteriorment, s’han fet passos constants durant tot l’any passat per transferir responsabilitats als consells locals.
  1. Leila i Robin emfatitzar que hi ha força revolucionaris que són devotament musulmans i podrien ser descrits com islamistes, en el sentit que volen que l’Islam sigui la guia de la vida política, però no volen imposar-lo a ningú – van esmentar les manifestacions contra Ahrar ash-Sham i Jabhat al-Nusra quan aquests moviments havien intentat imposar vestimentes religioses o lleis islàmiques a gent que no les accepta. Els escrits de Samer Yazbek, una dona aleví i revolucionària que no utilitza vestimentes religioses quan es desplaça per les àrees revolucionàries, són molt perspicaços en aquesta matèria. A Anarchist News també hi ha un recull de protestes contra el règim i contra Jabhat al-Nusra a l’àrea d’Idlib: http://anarchistnews.org/content/demonstrations-against-state-and-against-fascists-idlib-province-syria
  1. En principi parlaven de la diàspora siriana present aquí, encara que la idea general probablement serveixi per qualsevol que vulgui entendre i comprometre’s en aquest conflicte.
  1. Robin ha identificat Democracy Now com un “outlet pro feixista” que fa el contrari a estimular el diàleg mitjançant les seves constants entrevistes amb un “to racista” i el pro Assad teòric de la conspiració Seymour Hersch.

Recursos:

— Documental  fet per anarquistes espanyols, Ecos del Desgarro / Echos of Rupture, explica la història de la Revolució Síria des del principi: https://tahriricn.wordpress.com/2015/06/15/syria-film-ecos-del-desgarro/

 

— Blog de Leila: https://leilashami.wordpress.com/

 

— Blog de Robin: https://qunfuz.com/

 

— Els despatxos de Pau sobre Rojava comencen aquí: http://modernslavery.calpress.org/?p=875

 

— Més assajos sobre la solidaritat amb la Revolució Síria al Hamilton Institute: https://thehamiltoninstitute.noblogs.org/post/category/around-the-world/

 

— Pàgina de facebook dels Comitès Locals de Coordinació a Síria  (principalment en àrab, amb algunes traduccions): https://www.facebook.com/LCCSy?_fb_noscript=1

 

— Yalla Souria, actualitzacions en temps reals de la lluita des d’una perspectiva revolucionària: https://yallasouriya.wordpress.com/

 

— Un nou bloc va començar al desembre centrant-se en la revolució ‘democràtica’ a Síria. Alguns missatges donen suport al militarisme i a la intervenció occidental, però també té continguts molt interessants: https://isqatannizam.wordpress.com/

 

— La pàgina web reddit sobre la Guerra Civil Siriana proporciona anàlisis detallades sobre la dimensió militar del conflicte. Es necessita una mica de detall per assimilar suficientment els detalls que s’han de seguir, però una vegada que s’ha fet, és una bona font, tot i que és molt militarista, que generalment és l’oposat  a revolucionari: http://reddit.com/r/syriancivilwar; aquest usuari emet missatges amb resums diaris dels esdeveniments des d’una perspectiva generalment favorable als rebels: https://www.reddit.com/user/HeresWatReallyHappnd

 

— Missatges d’en Budour Hassan, un anarquista que viu a Jerusalem, sobre la Revolució Síria: https://budourhassan.wordpress.com/tag/syrian-revolution/

 

— Michael Karadjis escriu alguns assajos molt profunds desemmascarant la propaganda sobre la Revolució Síria: https://mkaradjis.wordpress.com/

 

— Syria Solidarity Collective Toronto: https://www.facebook.com/SSCToronto

 

Article original: https://isqatannizam.wordpress.com/2016/05/16/anarchist-practice-in-the-syrian-and-rojavan-revolutions/

 

 

*Traduït de l’anglès per Albert Folch (Sodepau)

 

 

Enviat per: sodepau | 29 Setembre, 2016

ATUREM EL GENOCIDI A ALEP

Alep de fa una setmana està patint la pitjor onada de bombardejos, per part del règim sirià de l’ Assad  i de Rússia,  dels últims cinc anys. Davant de la barbàrie i d’aquesta nova massacre sortim al carrer, omplim places i carrers i diguem:  PROU!

Fem que la gent d’Alep,  i de Síria sencera, sentin la calidesa de la nostra solidaritat.

 

concentracio-alep-octubre

Enviat per: sodepau | 13 Juliol, 2016

Presentació “Filosofías del sur”d’Enrique Dussel

El Centro Internacional de Estudios Decoloniales, l’Espai Contrabandos i Sodepau ens hem aplegat per organitzar la presentació del llibre  Filosofías del Sur d’Enrique Dussel  i publicat per l’editorial Akal.

 

Acte_190716_Dussel (1)

 

Enrique Dussel, va néixer el 1934 al poble de La Paz, Mendoza, Argentina. Però el 1975 va haver d’exiliar-se a Mèxic a causa de la seva militància política, on viu des de llavors. Actualment és professor del Departament de Filosofia a la Universidad Autónoma Metropolitana (UAM, Iztapalapa, Ciudad de México) i al Colegio de Filosofía de la Facultad de Filosofía y Letras de la UNAM (Ciudad Universitaria).

Filòsof especialista en ètica i política, és considerat un dels fundadors del corrent de la “filosofia de l’alliberament”, que ha esdevingut una de les seves grans aportacions al pensament contemporani.

 

El proper dissabte clourem el cicle de cinema palestí amb mirada de dona, amb un document punyent sobre l’exili forçat dels palestins de Síria i la seva nova situació com a refugiats cada cop més lluny de casa seva.

Després de la projecció tindrem el plaer de conversar sobre la pel.lícula amb en Mohammad Bitari (Poeta i periodista nascut i criat al camp de refugiats palestins de Yarmouk a Damasc, Síria. Actualment resideix a Catalunya.)

 

WCGTN POSTER WITHout text 2

 

Dissabte 28 de maig

A les 18:30

“No podem anar-hi ara, estimat”

Dirigida per Carol Mansour. Líban-  2014- 42 min- VOSE. DVD.

Sinopsi

Els Palestins refugiats han estat vivint a Síria des que van veure’s forçats a fugir de Palestina el 1948. A mesura que la crisi siriana s’intensifica, ells al costat dels sirians han estat afectats per la guerra. La seva història, tanmateix, és més complexa. Fugint de Síria i cercant refugi al Líban esdevenen una categoria especial de refugiats: són refugiats per partida doble.

Com a Palestins no són del tot ben rebuts al Líban. Com a refugiats, els seus documents de viatge no són reconeguts. Com a Palestins, aquesta és la segona vegada que ho perden tot i que es troben una vegada més sense llar i sense estat.

Aquest documental explica part de la història dels refugiats per partida doble. Una història on els records van despertant-se entre un èxode i l’altre, i on la pèrdua envaeix totes les coses colpejant a un mateix. Una història on les causes i les conseqüències són conegudes, però no tancades. Una història on les vides són contínuament  reconstruïdes i improvisades esperant el retorn.

 

Organitza:

Gràcia   Sodepau  Hèlia     HWC

 

Amb el suport: 

ACCD                 Ateneu

Enviat per: sodepau | 19 Mai, 2016

Projecció de ” Diaries” de May Odeh

Després de l’èxit de la projecció de ” La terra parla àrab” aquest dissabte seguim amb les projeccions del cicle de “Cinema de dones palestines” a La Sedeta ( Sicília, 321. Barcelona).

En aquesta ocasió tindrem el plaer de comptar amb nosaltres amb Maria del Mar Fernández (Advocada i activista del moviment de Solidaritat amb Palestina, i bona coneixedora de Gaza) amb qui podrem conversar i preguntar tots els dubtes que sorgeixin.

Dissabte 21 de maig

A les 18:30

“Diaries” 

Dirigida per May Odeh. Palestina- 2010- 53 min-VOSC. Format: DVD.

56694_442685381855_682948_o

Sinopsi

“Diaries” és un documental que tracta sobre tres noies de Gaza confrontades a dues forms d’opressió: l’ocupació israeliana i l’autoritat religiosa que té la ciutat destruïda sota el seu domini. Les noies dones joves comparteixen els seus temors, les seves memòries, els pensaments i esperances d’una vida millor.

 

 

Organitza:

Gràcia             Sodepau       Hèlia   HWC

 

Amb el suport:

 

ACCD                        Ateneu

 

Enviat per: sodepau | 12 Mai, 2016

4t Cicle de cinemes àrabs a La Sedeta

Iniciem el cicle el proper dissabte 14 de maig a les 19:00, feu atenció que aquest primer dissabte hi ha hagut una modificació horària. Un cop acabada la projecció tindrem la sort de comptar  entre nosaltres amb  Riya Hassan (Activista palestina resident a Gran Bretanya. Directora de les campanyes  a Europa del Comitè Nacional de Boicot de Palestina (BNC). El BNC és la coalició més àmplia d’organitzacions de la societat civil palestina que treballen per  liderar i promoure internacionalment la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS) amb qui podrem conversar una bona estona.

Dissabte 14 de maig

A les 19:00

La terra parla àrab

Dirigida per Maryse Gargour. Palestina-2007-61 min-VOSC. Format: DV

La terre_2

 

Sinopsi

A les darreries del segle XIX, el Sionisme, un moviment polític minoritari, apareix a l’escenari internacional. Com havien teoritzat els seus líders històrics, aquest encarna el desig de crear un estat jueu en algun indret del món i particularment a Palestina.

A l’època i durant milers d’anys, “La terra parla àrab”, Palestina està habitada pels àrabs de Palestina, els Palestins.Com els líders Sionistes administren i després concilien les seves ambicions polítiques amb la realitat sobre el terreny a Palestina a finals del segle XIX?

A partir de cites dels líders sionistes, imatges d’arxiu inèdites, la premsa de l’època, documents oficials, entrevistes amb historiadors i testimonis de Palestins d’abans del 1948, “La terra parla àrab” mostra des d’una mirada històrica i cinematogràfica una explosiva veritat, la de la neteja de la terra de Palestina a mans dels Sionistes.

La directora

Maryse Gargour és nascuda a Jaffa.

Va graduar-se a l’Institut Francès de la Premsa i es va doctorar en Ciències de la Informació a la Universitat de París II Pantheón. Va ser productora i periodista a

l’oficina  de la Ràdio tele-difusió francesa a Beirut. Ha treballat a l’International Council of Cinéma and Télévision de la Unesco a París i com a periodista freelance per televisions estrangeres, també a París. Produeix i dirigeix pel.lícules des del 1988. Ha realitzat sis documentals entre els quals cal destacar “Le pays blanche” (2002) que va obtenir al premi al Millor documental a la Biennale of Arab cinema; “La terre parle arabe” (2007) i “Encounter with a lost land” (2013) que va obtenir el Premi d’Or al AL Jazeera Film Festival el 2014.

FILMOGRAFIA

1988  ha escrit i dirigit el documental  ” Une palestinienne face à la Palestine ”
1997  ha escrit i produït amb Robert Manthoulis el documental de 52 min  ” Jaffa la mienne ”
1998  ha escrit i produït el documental   ” Loin de Falastin ”
2002 ha  escrit i dirigit el documental de 28 min  ” Le Pays de Blanche “.  Premi al Millor documental a la  Biennale of Arab cinema.
2007 ha escrit i dirigit  ” La terre parle arabe ”

2013 ha escrit i dirigit  « Encounter witha lost land »

 

 

 

Enviat per: sodepau | 3 Mai, 2016

4t Cicle de cinemes àrabs a La Sedeta

4t Cicle de cinemes àrabs a La Sedeta

Dissabtes 14, 21 i 28 de maig de 2016

(Centre Cívic La Sedeta- Carrer Sicília, 321- Barcelona)

El proper dissabte 14 de maig iniciem el tradicional Cicle de cinemes àrabs en una edició especial coorganitzada amb l’associació Hèlia, en el marc del projecte “Millora i foment entre les dones de Cisjordània del seu accés a la salut sexual i reproductiva”, dedicada a pel.lícules sobre Palestina fetes per dones palestines.

El cicle permet conèixer la història de Palestina  des de finals del segle XIX fins a l’actualitat,  apropar-se a la difícil vida a Gaza després de l’ ”Operació Plom Fos” (2008-9) i a la tragèdia d’una segona “Nakba” per la població palestina de Síria, refugiada per segon cop.

 

Dissabte 14 de maig

A les 18:30

La terra parla àrab

La terre parle arabe

Dirigida per Maryse Gargour. Palestina-2007-61 min-VOSC. Format: DV

La terre_1

Sinopsi

A les darreries del segle XIX, el Sionisme, un moviment polític minoritari, apareix a l’escenari internacional. Com havien teoritzat els seus líders històrics, aquest encarna el desig de crear un estat jueu en algun indret del món i particularment a Palestina.

A l’època i durant milers d’anys, “La terra parla àrab”, Palestina està habitada pels àrabs de Palestina, els Palestins.Com els líders Sionistes administren i després concilien les seves ambicions polítiques amb la realitat sobre el terreny a Palestina a finals del segle XIX?

A partir de cites dels líders sionistes, imatges d’arxiu inèdites, la premsa de l’època, documents oficials, entrevistes amb historiadors i testimonis de Palestins d’abans del 1948, “La terra parla àrab” mostra des d’una mirada històrica i cinematogràfica una explosiva veritat, la de la neteja de la terra de Palestina a mans dels Sionistes.

Cinefòrum amb Riya Hassan. Activista palestina resident a Gran Bretanya. Directora de les campanyes  a Europa del Comitè Nacional de Boicot de Palestina (BNC). El BNC és la coalició més àmplia d’organitzacions de la societat civil palestina que treballen per  liderar i promoure internacionalment la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions (BDS).

Dissabte 21 de maig

A les 18:30

Diaries

Diaries

Dirigida per May Odeh. Palestina- 2010- 53 min-VOSC. Format: DVD

Diaries

Sinopsi

“Diaries” és un documental que tracta sobre tres noies de Gaza confrontades a dues forms d’opressió: l’ocupació israeliana i l’autoritat religiosa que té la ciutat destruïda sota el seu domini. Les noies dones joves comparteixen els seus temors, les seves memòries, els pensaments i esperances d’una vida millor

Cinefòrum amb Maria del Mar Fernández. Advocada i activista del moviment de Solidaritat amb Palestina, i bona coneixedora de Gaza.

Dissabte 28 de maig

A les 18:30

No podem anar-hi ara, estimat

We cannot go there now, my dear

 Dirigida per Carol Mansour. Líban-  2014- 42 min- VOSE. Format: DVD

WCGTN POSTER WITHout text 2

Sinopsi

Els Palestins refugiats han estat vivint a Síria des que van veure’s forçats a fugir de Palestina el 1948. A mesura que la crisi siriana s’intensifica, ells al costat dels sirians han estat afectats per la guerra. La seva història, tanmateix, és més complexa. Fugint de Síria i cercant refugi al Líban esdevenen una categoria especial de refugiats: són refugiats per partida doble.

Com a Palestins no són del tot ben rebuts al Líban. Com a refugiats, els seus documents de viatge no són reconeguts. Com a Palestins, aquesta és la segona vegada que ho perden tot i que es troben una vegada més sense llar i sense estat.

Aquest documental explica part de la història dels refugiats per partida doble. Una història on els records van despertant-se entre un èxode i l’altre, i on la pèrdua envaeix totes les coses colpejant a un mateix. Una història on les causes i les conseqüències són conegudes, però no tancades. Una història on les vides són contínuament  reconstruïdes i improvisades esperant el retorn.

 Cinefòrum amb Mohammad Bitari. Poeta i periodista nascut i criat al camp de refugiats palestins de Yarmouk a Damasc, Síria. Actualment resideix a Catalunya.

 Organitza:

Gràcia      Sodepau    Hèlia    HWC

 

Amb el suport:

ACCD                            Ateneu

 

 

 

Older Posts »

Categories