Enviat per: sodepau | 19 abril, 2016

MÀSTER D’ESTUDIS ÀRABS CONTEMPORANIS

 

grupRecerca_logo

Estem molt contents d’anunciar que SODEPAU som una de les entitats col.laboradores amb el nou Master d’Estudis Àrabs i Contemporanis de la UAB que s’iniciarà a partir del curs vinent.

L’objectiu del Màster d’Estudis Àrabs Contemporanis (MEAC) és oferir una formació d’excel·lència en llengua, cultura i societats àrabs contemporànies que doni resposta a una creixent demanda social i institucional en experts regionals.

Impartit per professors arabòfons amb una sòlida trajectòria acadèmica i professional, el MEAC és actualment l’únic màster d’Europa d’aquestes característiques que utilitza l’àrab com a única llengua de docència. És també l’únic màster que proposa una progressió en l’aprenentatge de la llengua àrab d’un nivell equivalent al B1 del Marc Europeu Comú de Referència (MECR) a un nivell C2, el més alt dels proposats pel MECR.

A més a més de l’èmfasi en la llengua àrab, el MEAC es distingeix pel seu caràcter contemporani i pel seu compromís amb les societats àrabs actuals. En aquest sentit, el MEAC proposa una aproximació moderna i innovadora a la realitat múltiple i heterogènia del món àrab d’avui, situant en el centre del seu interès qüestions fonamentals com ara la diversitat cultural i religiosa, les noves formes d’organització familiar i social, el cosmopolitisme, la hibridació, els moviments de població, les reivindicacions i contestacions socials, els drets humans,  etc.

Per més informació: http://pagines.uab.cat/meac/ca

Enviat per: sodepau | 13 abril, 2016

Presentació llibre

Combatir la Islamofobia

Llançament del llibre Combatir la Islamofobia a Barcelona

Aquest dijous, 14 d’abril se celebra al Centre Cultural Islàmic Català, El Clot, la primera presentació del llibre Combatir la Islamofobia, amb la participació de quatre dels autors.

Aquest nou llibre respon a l’auge d’islamofòbia que ha sorgit després dels atemptats a París i Brussel·les. Intenta desmuntar alguns dels mites i prejudicis respecte a l’islam, el hijab, les mesquites… i en fer-ho combat les idees fomentades per la dreta i les autoritats, però també, i de manera especial, per determinats sectors de l’esquerra.

Combatir la Islamofobia és un llibre col·lectiu, que inclou aportacions de persones molt diverses, més o menys conegudes, però totes unides en el seu compromís amb la lluita contra el racisme. Moltes d’elles participen a la campanya #StopIslamofòbia impulsada per Unitat Contra el Feixisme i el Racisme.

Aquesta és la primera presentació del nou llibre editat per Icaria Editorial. Properament es presentarà a llocs tan diversos com Prats de Lluçanès, Madrid i Berlín, entre d’altres.

Davant d’una Europa on emergeixen la islamofòbia i la divisió, l’objectiu bàsic d’aquest llibre és fomentar la lluita unitària contra la islamofòbia, entre la gent d’esquerres, la gent musulmana, i —cada vegada més— la gent musulmana d’esquerres.

Presentació: Dijous, 14 d’abril, 19h

Centre Cultural Islàmic Català, C/ Rafael Capdevila 1-3, Clot

Intervindran:

  • Salim Benamara, President Centre Cultural Islàmic Català
  • Txell Bragulat, membre de Sodepau, directora de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya
  • Fatiha El Mouali, tècnica d’acollida
  • David Karvala, activista d’UCFR i coordinador del llibre

Esdeveniment en Facebook: https://www.facebook.com/events/1702154793393602

Enviat per: sodepau | 3 març, 2016

Articles pel debat

 

blog_1

 

Des fa ja alguns anys, i de manera especialment punyent a la mediterrània, vivim uns moments convulsos, agitats, complexes. Vivim més que mai en un món en plena transformació.

Des de Sodepau volem contribuir, en la mesura de les nostres possibilitats, a treure l’entrellat del què passa al voltant d’aquest mar mediterrani o si més no a oferir algunes pistes i posar alguns dubtes, preguntes  o debats sobre la taula.

Per a fer-ho ens hem proposat publicar en el nostre blog i de forma periòdica articles que escriurem per l’ocasió o traduccions d’articles que ens semblen interessants,  i que considerem que aporten informacions o reflexions novedoses, que esperem que esperonin debats i contribueixin a posar una mica de llum a les ombres.

Comencem publicant un article sobre l’Iraq,  aparegut a la revista  OrientXXI, el passat 22 de gener escrit per  Sami Daoud  ( Investigador i crític d’art,  cap de la redacció de l’edició àrab de la revista Kalawiz,  viu i treballa al Kurdistan iraquià) i de Karzan Kawçin, Periodista i traductor( kurd-persa-anglès), viu i treballa en el Kurdistan iraquià.

 

Els desplaçaments forçats a l’Iraq modifiquen la fesomia del país

Èxodes, depuracions ètniques i confessionals

La violència a l’ Iraq, els èxodes que genera, reconfiguren la geografia humana del país i afavoreixen el reagrupament de la població per comunitats ètniques i confessionals. Amb la desintegració de les estructures d’Estat del país, la violència apareix també com un element de domini d’un grup sobre un altre. La construcció d’una ciutadania iraquiana és més que hipotètica.

Desolador espectacle el de la ciutat iraquiana de Ramadi, alliberada el darrer mes de desembre després d’haver estat ocupada per l’organització de l’Estat islàmic (OEI) el maig 2015. Segons diferents mitjans de comunicació, els bombardejos de les forces iraquianes i l’ocupació de l’ OEI haurien destruït el 80 % de les estructures de la ciutat i provocat l’èxode de la quasi totalitat de la població. Des del seu alliberament, els pocs habitants que hi havia en el moment que l’ OEI n’havia pres el control, han fugit, fent de Ramadi una ciutat fantasma. Aquests desplaçaments revelen la desfeta de les estructures de la societat iraquiana i dibuixen una geografia heterogènia on s’hi juga una història de violència ètnica i confessional.

Els desplaçaments forçosos s’acompanyen de problemes estructurals específics de l’Iraq  que cal explicar, de la mateixa manera que cal constatar que l’augment del nombre de desplaçats és proporcional a l’amplificació de les violències. Així mateix la roda del destí afegeix una seqüència més a una història ja de per sí autodestructiva, comprometent el país en una espiral de violència absurda que qüestiona la integritat territorial i nacional de l’ Iraq.

La geografia pot encara « fer d’això una nació » o més aviat no, com diu el filòsof francès Michel Foucault, un « espai heterogeni »[1]? Amb la perspectiva d’un passat recent i del present del país, la qüestió que se’ns planteja és l’anomia (el desordre social). Els desplaçaments en són la traducció social i espacial.

L’alliberament de l’Iraq del jou de Saddam Hussein no ha  donat lloc a una ruptura política amb el règim desaparegut, sinó el reciclatge de les mateixes relacions amb el poder i amb la governança. Lluny de dissoldre’s en benefici de la institució, la zaama ( l’estructura de poder tradicional) ha estat revestida de corrupció i ha adquirit una dimensió confessional fent perdurar el conflicte en una societat esgotada per decennis de guerres exteriors i civils.  Tot arrelant fractures identitàries profundes difícils de superar a curt termini. És en aquest context de dissolució de la societat en categories tancades i exclusives unes de les altres que es desplegaran els desplaçaments forçosos de les poblacions civils. Aquestes engendren desordres socials i fragmentació i les poblacions es vertebraran, en l’exili, en funció de la polarització confessional i ètnica que les ha expulsades. La cartografia de l’èxode sunnita de la regió d’Anbar des de principis de 2014 permet verificar-ho, a través de la confusió de les destinacions.

EL RETORN DEL MAHDI

La violència a l’ Iraq participa de la reconfiguració d’una geografia depurada on es cerca traçar delimitacions ètniques i confessionals clares, desembocant en l’afirmació  de tres grans cercles comunitaris:
– ètnica kurda a la regió del Kurdistan ;
– etno-confessional àrab sunnita al centre de l’Iraq ;
– etno-confessional àrab xiïta al sud iraquià.

Cada cercle disposa d’un sistema administratiu, social i de valors que el distingeix. Cada cercle té la seva pròpia mirada sobre la història i la seva representació del temps. El sud xiïta creu en el retorn del Mahdi[2], el centre sunnita està solcat per corrents salafistes, mentre que el Kurdistan es compromet en la construcció d’una societat consumista. Aquesta geografia no ofereix una memòria comuna que permeti a la societat atenuar la severitat de les contradiccions, explotades des de llavors per revenges  identitàries recíproques, mentre que l’esperit de les represàlies traspassa el conjunt dels discursos polítics.

L’últim cicle d’èxode iraquià es remunta a finals de l’any 2013. Tres milions de persones, segons les xifres de l’Organització internacional per les migracions (OIM)[3], haurien desertat de les governacions sunnites, dels quals el 32 % provinents de la governació d’Anbar, 29 % de Nínive i 21 % de Salah Eddine. Un èxode massiu sobrevingut després de la conquesta de la ciutat de Mossul per l’OEI i l’avançada progressiva de les milícies islàmiques en les governacions sunnites. Algunes poblacions a la recerca de seguretat van fugir llavors en direcció a la capital Bagdad o a Erbil al Kurdistan.

L’explicació de l’èxode es troba en la por a les represàlies per part de l’OEI en contra de  tots els que treballen a l’exèrcit o al servei públic. Algunes represàlies poden anar fins a la massacre, com la d’Speicher, comesa el 12 de juny de 2014 a la ciutat de Tikrit, que va provocar 2.000 víctimes a l’acadèmia militar de l’exèrcit de l’aire. A més, per haver seguit la situació a la ciutat de Fal.luja, la població sabia perfectament que patiria, si es quedava, els raids i els bombardejos de les forces governamentals que voldrien tant sí com no reconquerir aquestes regions.

CORRUPCIÓ I INCAPACITAT DE L’EXÈRCIT

Un tercer factor ajuda a comprendre l’amplitud de l’èxode : la confessionalització del combat contra  l’OEI i les seves conseqüències. Alguns elements van permetre la materialització d’aquesta confessionalització anunciada : la presa de Mossul i de la governació de Salah Eddine en menys de 72 hores, l’embargament d’armes per les milícies del « califa » Abou Bakr Al-Baghdadi, el  flagrant fracàs de Nouri Al-Maliki per frenar la caiguda en cascada de les ciutats sunnites. D’altra banda, l’informe d’ Amnistia internacional sobre la corrupció al si de l’exèrcit i les declaracions americanes sobre la incapacitat d’aquest per combatre l’OEI,  han empès el primer ministre Haïdar Al-Abadi a constituir un exèrcit mobilitzat sobre una base confessional i paral·lela a l’exèrcit oficial.

Aquest exèrcit paral·lel, al-hachd al-chaabi («unitats de mobilització popular») és una força composta de 32 milícies xiïtes entrenades, creada en coordinació amb el ministeri de la defensa i en resposta a la crida de l’autoritat de l’ayatollah Ali Al-Sistani que crida a la yihad kifa’i[4] de defensa per protegir els llocs sants del xiisme contra el perill de l’OEI. No obstant això, en detriment d’un comunicat publicat per Al-Sistani per denunciar les exaccions atribuïdes al hachd al-chaabi i malgrat les declaracions de Moqtada Al-Sadr denunciant « la manca d’escrúpols » de certs elements, Human Rights Watch denuncia crims de guerra en contra de civils, comesos per les milícies hachd al-chaabi en regions sunnites : cases incendiades, execucions en massa de grups sunnites a la ciutat de Tikrit després de la seva reconquesta, béns confiscats, liquidacions individuals sumàries, etc.

Fent això, la creació de les forces d’ al-hachd al-chaabi han donat a l’OEI una legitimitat confessional, en un joc de miralls entre dues organitzacions percebudes com igualment responsables del seu èxode per les poblacions sunnites i cristianes de les governacions del centre i del mateix Bagdad. Així doncs, més que incitar aquestes poblacions a tornar a casa seva, la reconquesta per l’exèrcit iraquià de les regions controlades per l’organització ha multiplicat l’èxode i n’ha complicat les causes.

UNA DOBLE SOSPITA

Una doble sospita pesa des de llavors sobre els desplaçats de les governacions sunnites. Als ulls de l’OEI, la seva sortida és una traïció i una submissió  a l’enemic. A la regió que els acull, malgrat hagin marxat després de l’arribada de l’OEI, són sospitosos de col·laboració amb aquests. A tot arreu, la lleialtat de la població sunnita del centre de l’Iraq al règim de Saddam Hussein ensopega amb un odi històric, al nord a causa de les massacres contra els Kurds i al sud a causa de les massacres contra els xiïtes. Per tant, el destí que ha de prendre aquesta població del centre cercant seguretat constitueix una dificultat real.
Després de la depuració geogràfica produïda per la guerra confessional sobrevinguda entre el 2006 i 2008 a diferents regions de l’Iraq exceptuant el  Kurdistan, la majoria dels desplaçats de les governacions d’ Al-Anbar, Diala i Salah Eddine cerquen refugi a les ciutats kurdes més segures. Des de començament 2014, més d’1,8 milió de desplaçats s’han repartit entre les principals ciutats kurdes : Erbil, Dohouk, Sulaimaniya. Segons el ministeri iraquià de la migració i dels desplaçats, aproximadament 61 % dels desplaçats s’han refugiat a la ciutat de Dohouk, a causa de la proximitat de Sinjar i de Mossul i de la presència a Dohouk d’una comunitat cristiana important. Prop de 24 % dels desplaçats han cercat refugi a Erbil, i 15 % a Sulaimaniya on es troben prop de 160 000 desplaçats, dels quals 8,5 %  viuen en camps a l’exterior de la ciutat, els altres estan disseminats en diferents barris.

Una part dels cristians desplaçats de Mossul han estat acollits en camps propers als dels Àrabs sunnites. Fortes tensions confessionals han aparegut entre els mateixos desplaçats. Encara que el govern de la regió del Kurdistan hagi proveït els camps de forces de seguretat, les organitzacions humanitàries en aquests camps es queixen de la falta d’un  responsable del govern kurd sobre les qüestions de seguretat.

A aquestes comunitats, cal sumar l’èxode dels chabak, una comunitat kurda xiïta vinguda de Mossul i els seus voltants. Des de l’enfonsament de la monarquia a l’Iraq, aquesta comunitat no ha cessat de patir la doble discriminació ètnica — perquè és kurda — i confessional — perquè és xiïta. Per aquestes raons, que fan d’ella l’enemic ideal per l’OEI, els chabak han abandonat els seus pobles des de l’entrada de les tropes del Baghdadi a la ciutat de Mossul.  Dispersada a l’interior i a l’exterior de l’Iraq, la petita comunitat desapareix lenta i progessivament.

UNA JOVENTUT KURDA AMPUTADA DELS ÀRABS

Un nou mosaic es constitueix, mentre que la generació kurda nascuda després de la intifada de 1991 no comparteix res amb la joventut iraquiana de les altres regions del país. Aquesta joventut no parla l’àrab ; veu en la presència àrab al Kurdistan una mena de prolongació del regne del partit Baas que ha massacrat els Kurds i no comprèn  aquest èxode cap a la seva regió que de sobte és assaltada.
En absència d’una política activa per part del govern kurd, i a la vista de la feblesa — fins i tot de la indiferència — de l’administració central respecte d’aquesta categoria d’Iraquians, els problemes socials es sumen a les fractures confessionals i ètniques. Entre les poblacions desplaçades, la desescolarització dels nens de primària ha augmentat en un 80 %, segons els informes de l’ Observatori dels desplaçaments[5]. Nombroses famílies han estat obligades a compartir un mateix pis per causa del preu dels lloguers, qüestió aquesta que implica problemes de promiscuïtat. Les primeres víctimes són els nens i les nenes. En absència d’estructures d’ensenyament en àrab al Kurdistan, passen el dia arrossegant-se pels carrers.

Pel que fa a la sort de les famílies de les que el pare ha desaparegut en els combats o és a l’exili, aquest no és  considerat com a problema social. Tantes situacions de violència acaben per regirar-se contra les altres categories de la societat.

Els joves en edat de treballar estan confrontats a l’ociositat, en el context d’una crisi financera sobrevinguda al Kurdistan[6] al mateix temps que l’èxode, i esdevenen un objectiu fàcil per a traficants de tota mena. Així, a la ciutat de Sulaimaniya, els informes de la policia donen compte de l’augment de les xifres de delinqüència i dels delictes menors, augments que de seguida són atribuïts als desplaçats. Els que han trobat feina, gràcies a acceptar baixos salaris, són percebuts pels habitants com una amenaça per a la mà-d’obra local, sobretot en el sector de l’artesania, de la construcció i de la restauració. Aquesta precarietat tanmateix fa feliços els propietaris poc escrupolosos, que lloguen habitacions insalubres,  com en el complex immobiliari de Briz City a Sulaimaniya[7], on s’amunteguen més de 300 famílies, sense cap mena d’infraestructures, ni carreteres, ni transports, ni centres de salut ni de policia, etc…

Faltats de perspectiva, els caps tribals tradicionals i religiosos emparen aquells desplaçats que  es mostren més submisos i més lleials, segons la seva opinió. El seu poder suplanta d’aquesta manera el de les institucions estatals. Una nova generació va sorgint amb el transfons d’una enemistat confessional i/ o ètnica de la que, al seu torn,  n’és víctima, assegurant així la perennitat del lideratge tradicional i participant de la delimitació clara dels conflictes confessionals.

Fruit de la desintegració de les  estructures estatals i de la combinació de conflictes que es van gangrenant, i a causa de l’absència de polítiques públiques, els desplaçaments forçosos generen les condicions propícies que aixopluguen la violència com a força política susceptible d’assegurar el domini d’un grup sobre un altre, en detriment d’altres components necessaris per a la construcció d’una hipotètica ciutadania iraquiana.

Article publicat per ORIENT XXI, el 22 de gener de  2016

Autors:

Sami Daoud,  Investigador i crític d’art,  cap de la redacció de l’edició àrab de la revista Kalawiz,  viu i treballa al Kurdistan iraquià.

Karzan Kawçin, Periodista i traductor( kurd-persa-anglès), viu i treballa en el Kurdistan iraquià.

*Traduït de l’àrab per Hana Jaber.

Sami Daoud, Karzan Kawçin.

*Traduïda del francès per Josep Mª Navarro Cantero (SODEPAU)

*NDLR: Al 2014, l’Iraq compta amb 36 milions d’habitants, segons el ministeri del pla iraquià. Més de 7,5 milions (21%) són a Bagdad, 5 milions en les tres governacions del Kurdistan, les altres estan repartides en les governacions del sud i del centre.
— La majoria de la població (88%) és àrab;  els  kurds representen 11%.  Hi ha també antigues minories, com la dels Sirians, Caldeus, Armenis, Assiris, Turcmans….
— Aquests grups ètnics es reivindiquen com a part de diverses confessions religioses . Entre els àrabs, el 77% són xiïtes, i viuen a la regió sud del país, i el 17% són sunnites.  La gran majoria dels Kurds és sunnita. Així mateix, es compte amb una minoria cristina important, altres grups religiosos minoritaris: sabeus, zoroastrians, yazidís, chabaks, fiayla, kaka’i.
— Una comunitat jueva molt important vivia a l’Iraq. Va migrar progressivament a Israel després de la seva creació el 1.948.

Notes

[1]         NDLR. Michel Foucault, «Des espaces autres (1967). Hétérotopies», », in Arquitectura, Moviment, Continuïtat, *n° 5, octubre 1984, pàg. 46-49.

[2]         Diversos mitjans de comunicació es fan ressò dels desplaçaments forçosos de nombrosos barris xiïtes, amb el pretext de l’aparició imminent del Mahdi esperat, és a dir, en el sistema de representació xiïta, el dotzè imam, amagat (i doncs esperat), suposadament apareixerà al final dels temps.

[3]         L’OIM intervé a Iraq a través de l’Observatori dels desplaçaments iraquià.

[4]         El djihad kifa’i és una forma de djihad anomenada « defensiva » : duta a terme per un grup constituït al si de la població musulmana, dispensa la resta de la població de lliurar-lo.

[5]         Veure la nota 2.

[6]         La crisi financera kurda està lligada a les tensions sobrevingudes entre el govern kurd i l’administració central iraquiana respecte dels ingressos del petroli i de les  dotacions previstes per l’administració central per a la regió kurda.

[7]         Complex d’habitatges finançat pel govern kurd i confiat a promotors immobiliaris. Ara bé, la corrupció és tal que les habitacions han estat construïdes amb materials de qualitat molt dolenta, tot i que la majoria dels pisos han quedat buits.

Enllaç a l’article original:

http://orientxxi.info/magazine/les-deplacements-forces-en-irak-modifient-le-visage-du-pays,1165

Enviat per: sodepau | 27 novembre, 2015

COMUNICAT

logo sos

COMUNICAT

SOS Disparus demana l’alliberament de militants dels drets humans

Sos Disparus manifesta la seva  inquietud després de la detenció arbitrària de dos militants de drets humans i membres actius del Comitè de defensa dels drets dels aturats (CDDC)

Certament, els dos militants, Tedjani Ben Darech i Adel Ayach, no han estat vistos des de diumenge 15 de novembre de 2015, després de presentar-se a la Comissaria central d’Alger per acompanyar-hi  una companya que hi estava convocada.

El dia abans de la seva desaparició, dissabte 14 de novembre, els dos militants havien participat en una concentració pacífica davant la casa de la Premsa per donar suport al periodista Hassan Bourass, empresonat arbitràriament des del 4 d’octubre.

La familia de Tedjani Ben Darech es desplaçà fins a la capital algeriana, acompanyada d’advocats i militants de drets humans, a la recerca del seu familiar, però  les recerques han malauradament en va.

No ha estat fins cinc dies després de la seva desaparició i de recerques intensives de les famílies que les autoritats han confirmat que els militants estaven retinguts en els seus locals. No han fet públic el motiu de la detenció. Els amics i les famílies de Ben Darech i Ayach encara avui no coneixen els motius de les seves detencions i tampoc encara han pogut veure els seus familiars.

SOS Disparus denuncia fermament el silenci de les autoritats i exhorta al Procurador General d’Alger, responsable de tots els centres de detenció de la capital, a comunicar a les famílies el lloc exacte i els motius de la detenció dels dos militants. Aquestes detencions inquietants demostren, una vegada més, el despreci de les autoritats pel respecte als Drets Humans, en detriment de les seves pròpies lleis.

SOS Disparus seguirà mobilitzada fins que no s’aclareixin aquestes dues detencions arbitràries i exigeix a les autoritats a alliberar Tedjani i Adel tan aviat com sigui possible.

Yous Fatima

Presidenta

 Alger, 20 de novembre de 2015

Per llegir el comunicat original:  http://www.algerie-disparus.org/

Despite fierce opposition from civil society, all opposition parties, Spanish public opinion, as well as condemnation from the United Nations and the Council of Europe, Spain adopted last Thursday 26 March the Basic Law for the Protection of Public Security, considered by many as a black day for democracy.

The Euro-Mediterranean Network for Human Rights (EMHRN), the World Organization Against Torture (OMCT), FIDH (International Federation for Human Rights), the European Association for the Defence of Human Rights (AEDH) and their member organisations strongly condemn the law, aptly dubbed the “gag law”, and reiterate their serious concerns over the growing restrictions on the right to freedoms of expression and peaceful assembly in Spain.

Under the pretext of ensuring public safety, the ‘’gag law’’ introduces administrative sanctions, some very severe, aimed at dissuading citizens from expressing their concerns through public demonstrations. This law criminalises new forms of collective action and expression that have developed in recent years, including escraches (“demonstrations aiming at public denunciations”), sit-ins, “occupying” public spaces, peaceful “surrounding” of parliaments and “concerts of pots and pans”.

The Basic Law for the Protection of Public Security imposes fines for organising public meetings and demonstrations without prior notification, rendering spontaneous gatherings impossible regardless of their peaceful nature. Even peaceful assemblies in the vicinity of the Congress, the Senate or the legislative assemblies of the Autonomous Regions can be considered “serious offence” punishable by a fine of up to 30,000 euros. The dissemination of images of the police officers and state security bodies will also be considered a “serious offence”, which could hinder the documentation of abuses committed by law enforcement personnel and reinforce the climate of impunity.

The law also consolidates the practice of summary expulsion of migrants from the Spanish enclaves of Ceuta and Melilla to Morocco, restricting the right to seek asylum and violating the principle of non-refoulement and the prohibition of collective expulsions. It further exposes migrants to a serious risk of torture and ill-treatment by denying them the possibility of filing a claim against law enforcement personnel in case of abuse.

On 23 February 2015, five United Nations human rights experts urged Spain to reject the Basic Law on the Protection of Public Security, as it “violates the very essence of the right to assembly since it penalizes a wide range of actions and behaviours that are essential for the exercise of this fundamental right, thus sharply limiting its exercise.”

The Council of Europe’s Commissioner for Human Rights, Nils Muiznieks, also expressed concerns over the threat that the law poses to the exercise of the right to peaceful assembly and stated that the proposal to legalise automatic and collective expulsions of migrants arriving in Ceuta and Melilla is “unjust and illegal” under international law.

Our organisations urge Spain to repeal this law, which violates the Spanish constitution, international and European human rights and refugee law. We also urge the EU institutions, in line with our demands expressed in a letter sent to European Commissioners and to the members of the European Parliament’s Civil Liberties, Justice and Home Affairs (LIBE) Committee earlier this year, to take a clear stand in order to protect the fundamental values the EU is based on and take action to ensure that these are not violated in EU member states. The European Commission as guardian of the treaties has especially to ensure compliance by member states with the fundamental rights and freedoms guaranteed by EU law, including the EU Charter for Fundamental Rights.

ACSUR-Las Segovias – Asociación para la Cooperación en el Sur

Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía (APDHA)

Asociación Pro Derechos Humanos de España (APDHE)

Euro-Mediterranean Human Rights Network (EMHRN)

European Association for the Defence of Human Rights (AEDH)

Federacíon de Asociaciones de Defensa y Promocíon de los Derechos Humanos

FIDH (International Federation for Human Rights)

Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)

SODEPAU – Solidaritat, Desenvolupament i Pau

World Organisation Against Torture (OMCT)

A pesar de la fuerte oposición de la sociedad civil, de todos los partidos de oposición, de la opinión pública, así como de la condena por parte de Naciones Unidas y del Consejo de Europa, España adoptó el pasado jueves 26 de marzo la Ley Orgánica de Protección de la Seguridad Ciudadana, en lo que muchos consideran un día aciago para la democracia.

La Red Euro Mediterránea para los Derechos Humanos (REMDH), la Organización Mundial Contra la Tortura (OMCT), la Federación Internacional para los Derechos Humanos (FJDH), La Asociación Europea para la Defensa de Los Derechos Humanos (AEDH) y sus organizaciones miembro condenan enérgicamente la ley, justamente calificada de “ley mordaza”, y reiteran su seria preocupación por las crecientes restricciones de la libertad de expresión y de reunión pacífica en España.

Con el pretexto de asegurar la seguridad pública, la “ley mordaza” establece sanciones administrativas, algunas de ellas muy severas, con el objeto de disuadir a la ciudadanía de expresar sus posiciones a través de demostraciones públicas. Esta ley criminaliza las nuevas formas de expresión y de acción colectiva que se han desarrollado en los últimos años, entre las cuales los “escraches” (manifestaciones para hacer denuncias públicas), las sentadas, las ocupaciones de espacios públicos, las acciones pacíficas como rodear los parlamentos y las caceroladas.

La Ley Orgánica para la Protección de la Seguridad Ciudadana impone multas por organizar encuentros públicos y manifestaciones sin notificación previa, lo que vuelve imposibles las concentraciones espontáneas a pesar de ser pacíficas. Incluso las concentraciones pacificas en las inmediaciones del Congreso de los Diputados, del Senado o de las cámaras legislativas de las Comunidades Autónomas pueden ser consideradas “faltas graves” con multas que pueden llegar a los 30.000 euros. La difusión de imágenes de miembros de las fuerzas y cuerpos de seguridad también puede ser considerada falta muy grave, lo que puede dificultar la documentación de los abusos cometidos por las fuerzas del orden y reforzar el clima de impunidad.

Por otra parte, esta ley afianza la práctica de las expulsiones sumarias de migrantes desde los enclaves españoles de Ceuta y en Melilla hacia Marruecos, restringiendo su derecho a pedir asilo y violando el principio de no devolución automática y la prohibición de las expulsiones colectivas. Expone a los migrantes a un serio riesgo de tortura y malos tratos al negarseles la posibilidad de presentar una reclamación en contra de las fuerzas del orden en caso de abusos.

El 23 de febrero de 2015, cinco expertos en derechos humanos de Naciones Unidas instaron a España a reconsiderar la Ley Orgánica de Protección de Seguridad Pública, ya que ” vulnera la propia esencia del derecho de manifestación pacífica pues penaliza una amplia gama de actos y conductas esenciales para el ejercicio de este derecho fundamental, limitando marcadamente el ejercicio del mismo.”

El Comisionado para los Derechos Humanos del Consejo de Europa, Nils Muiznieks, también expresó su preocupación por la amenaza que supone esta ley para el ejercicio del derecho de reunión pacífica y declaró que la propuesta de legalizar las expulsiones automáticas y colectivas de inmigrantes que llegan a Ceuta y Melilla es incorrecta e ilegal según el derecho internacional.

Nuestras organizaciones urgen a España a revocar esta ley que viola la Constitución Española, así como el derecho internacional y europeo en materia de derechos humanos y refugio. También conminamos a las instituciones europeas, en línea con nuestras demandas expresadas previamente en una carta enviada a los Comisarios europeos y a los miembros de la Comisión de Libertades Civiles, Justicia y Asuntos de Interior (LIBE) del Parlamento Europeo, a adoptar una posición clara con el fin de proteger los valores fundamentales en los que se basa la UE y tomar medidas para garantizar que éstos no sean violados en los Estados miembros de la UE. La Comisión Europea en tanto que guardiana de los tratados tiene que asegurar que los Estados Miembros cumplan con los derechos y las libertades fundamentales garantizadas por el Derecho de la UE, incluida la Carta Europea de Derechos Fundamentales.

ACSUR-Las Segovias – Asociación para la Cooperación en el Sur

Asociación Pro Derechos Humanos de Andalucía (APDHA)

Asociación Pro Derechos Humanos de España (APDHE)

Euro-Mediterranean Human Rights Network (EMHRN)

European Association for the Defence of Human Rights (AEDH)

Federacíon de Asociaciones de Defensa y Promocíon de los Derechos Humanos

FIDH (International Federation for Human Rights)

Institut de Drets Humans de Catalunya (IDHC)

SODEPAU – Solidaritat, Desenvolupament i Pau

World Organisation Against Torture (OMCT)

L’ASSOCIACIÓ MARROQUINA DE DRETS HUMANS CONDEMNA LA INTRUSIÓ A LA SEVA SEU I HO CONSIDERA COM UNA FLAGRANT VIOLACIÓ DE LES LLIBERTATS CIVILS I UNA PERILLOSA AGRESSIÓ CONTRA ELS DEFENSORS DELS DRETS HUMANS

Dins una perillosa escalada, emmarcada en la campanya dirigida per l’Estat des del 15 de juliol de 2014, contra les associacions de drets humans i el seu màxim representant, l’ASSOCIACIÓ MARROQUINA DE DRETS HUMANS (AMDH), les autoritats de Rabat amb més de 40 civils equipats amb instruments de ferro per poder trencar els panys, han envaït la seu de l’AMDH la nit de diumenge,  després que quatre d’aquestes persones hagin tirat a terra la camarada RABEA BOUZIDI (membre de l’administració central i membre de la Comissió administrativa) i l’hagin tret per la força les claus del local i l’habitatge, agredint-la amb cops, insults i humiliacions. Tot seguit que BOUZIDI ha sigut traslladada a un hospital en estat alarmant, dos periodistes francesos que es trobaven dins el local i que planejaven filmar una entrevista han estat detinguts i el seu material confiscat sota el pretext de que contenia gravacions fetes en altres llocs.

S’ha d’assenyalar que el local de l’AMDH va ser encerclat des de la matinada, quan els dos periodistes van accedir, pels responsables i oficials de les autoritats, el que ha provocat un clima d’anarquia davant l’edifici de la seu al temps que els veïns volien descansar després d’una setmana de treball; fins i tot, un oficial de les autoritats no va dubtar en trucar a les portes dels veïns per incitar-los contra l’AMDH. Tot i que els dos periodistes, en presència del president de l’AMDH, han precisat que no procederien a fer cap filmació sense permís, les autoritats els han detingut dins la seu de l’AMDH, i no en altres indrets on havien estat espiats i seguits.

Una vegada més, informem que les autoritats, per aquestes pràctiques, estan fent cas omís de la llei i es neguen a complir-la: en efecte, es van negar a presentar, de manera formal, qualsevol ordre que els permetés cercar el local o realitzar confiscacions; més aviat, van optar per recórrer a la il·legalitat per envair deliberadament el local d’una forma “hollywoodenca” i alarmant pels veïns.

Al mateix temps que denunciem aquesta greu agressió contra un líder de l’Associació i el seu local central, destaquem que aquest és un nou episodi de la sèrie d’atacs contra el treball dels defensors de drets humans. Assenyalem, que les autoritats que han mobilitzat desenes de cotxes de policia i de les forces d’intervenció ràpida, així com altres forces de seguretat, han previst la seva intervenció amb amenaces escrites i enviades l’11 de febrer per la VALI de la regió de Rabat/Sale/Zemmour/Zaers i el governador de Rabat, després de la roda de premsa organitzada per l’Associació “FREEDOM NEW” dins el local de l’AMDH. Aquesta escalada confirma la manca de voluntat política de l’Estat per posar fi a les pràctiques medievals, com ho confirma el retorn a comportaments que formen part d’un passat de violacions dels drets que crèiem ja extingits.

L’Associació acull de bon grat i agraeix l’àmplia solidaritat expressada per els i les representants de les associacions de drets humans, les organitzacions democràtiques i els/les militants que han contactat amb els responsables de l’AMDH o que s’han personat a la seu central.

L’Associació assenyala que totes les pràctiques autoritàries no frenaran la seva noble missió en defensa dels drets dels ciutadans i ciutadanes, i la promoció de la cultura dels drets humans en la seva universalitat i globalitat.

L’oficina CENTRAL

RABAT A 15/2/2015

Enviat per: sodepau | 6 febrer, 2015

Ara més que mai cal combatre la islamofòbia

4557268_7_8aed_dans-la-communaute-musulmane-l-attaque-dont-a_3bf3b207e9354dec0c72c34736fc96db

 

Article aparegut el 15 de gener al Diari Le Monde

L’atac contra Charlie Hebdo ha suscitat una legítima convulsió a tot el país. Res no justifica un crim com aquest; res no justifica emprendre-se-les contra una redacció; res no justifica que s’assassinin periodistes, policies, simples ciutadans, alguns pel fet de ser jueus. No sabem si hi haurà un “abans” i un “després” d’aquest 7 de gener, però és vital que s’obri un debat sobre el futur en comú que volem.

Això ha començat,  però pren un camí perillós, com el fet d’acusar als crítics amb Charlie Hebdo de ser, més o menys directament, responsables de les morts del 7 de gener. Escoltem Jeannette Bougrab, antiga secretària d’Estat sota la presidència de Nicolas Sarkozy: “A força d’assenyalar-los amb el dit, de dir que Charlie Hebdo són islamòfobs, que detesten l’Islam (…). Penso en Y’a bon awards i en els Indígenes de la República, ben segur que ells són culpables. Ho dic i assumeixo les meves paraules”.

Aquest tipus d’argument és regularment desenvolupat per l’assagista Caroline Fourest. I ha estat reprès en una tribuna al diari Le Monde per Christophe Ramaux, que insisteix sobre la responsabilitat dels organitzadors i participants -des del Partit dels Indígenes de la República a Politis, passant per Edwy Plenel i Attac– en un col.loqui, el 13 de desembre de 2014, contra la islamofòbia (en el qual Ramaux no hi ha va pas assistir).

Aquests atacs busquen enclaustrar-nos en opcions binàries (amb Charlie Hebdo o amb els terroristes), a criminalitzar aquells que es mobilitzen contra la islamofòbia, a aquells que han criticat el setmanari satíric, tractant-los de còmplices dels assassins. Tornen a negar el dret a la crítica, que és si més no paradoxal venint d’aquells que s’erigeixen en defensors de la llibertat d’expressió, sense límits ni fronteres.

Així doncs,  nosaltres seríem els responsables de les morts d’aquest mes de gener? Què hem de dir llavors dels intel.lectuals i dels diaris que van sostenir la intervenció americana de 2003 a l’Iraq, que va provocar desenes de milers de morts?

Més enllà d’aquestes polèmiques se’ns plantegen dos tipus de qüestions que mereixen una discussió en profunditat. En primer lloc, existeix una relació entre la política endegada pels països occidentals i l’ascens de grups extremistes i fanàtics? Seguidament, quina és la realitat de la islamofòbia a França i per què cal combatre-la?

Cap programa polític comú

Recordem un fet simple. El 2003, quan els Estats Units envaeixen l’Iraq, Al-Qaeda no existia en aquest país i estava en decadència per tot arreu; no disposava de cap base territorial. Vint anys després de l’inici de “la guerra contra el terrorisme”, l’organització de l’Estat Islàmic (EI) ja controla un vast territori a l’Iraq i a Síria. La coalició creada contra l’EI a l’estiu de 2014 no presenta cap programa polític comú  però multiplica els  bombardejos. Diversos estudis han confirmat que l’ús d’avions no tripulats a gran escala al Pakistan, Iemen i Somàlia crea noves generacions de combatents extremistes. Finalment, hi ha Palestina; no cal pas ser un extremista per pensar, com el secretari d’Estat americà John Kerry o el general David Petraeus, que la continuïtat del drama palestí nodreix la ideologia dels grups més extremistes. I per això, es deixa a l’ocupant israelià i a Benyamin Nétanyahou desfilar per París per… Charlie Hebdo.

L’altre debat és sobre l’existència i l’abast de la islamofòbia a França (i més extensament a Europa). Abans fins i tot de l’atac contra Charlie Hebdo, ja assistíem a la multiplicació d’actes islamòfobs que després s’han incrementat. Aquest era el propòsit de la reunió internacional del 13 de desembre del 2014 a París (i simultàniament a Londres, Amsterdam i Brusel.les). Va tenir lloc en un moment on el concepte d’islamofòbia ha acabat per imposar-se com ho assenyala el darrer informe de la Comissió Nacional Consultativa dels Drets Humans (CNCDH). Què significa? Doncs que l’acusació d’islamofòbia no és vers aquells que critiquen la religió sinó vers aquells que atribueixen als musulmans una “identitat” que emanaria de l’Alcorà, i que formen un grup homogeni i portador d’un projecte coherent contra les nostres institucions i valors.

Herència de la laïcitat

Contràriament a aquest anàlisi, nosaltres ens inscrivim en l’herència de la laïcitat tal com va ser definida pels diputats que van votar la llei de 1905, una separació de les Esglésies i de l’Estat, una neutralitat de l’Estat (i no dels ciutadans), el dret de cadascú de viure la seva religió en l’espai privat o públic. És just del que vam discutir el mes de desembre, del dret de les mares a acompanyar els seus infants a les sortides escolars,  de les respostes feministes a la islamofòbia, del dret de les joves practicants i que porten el vel a anar a l’escola pública, dels drets dels musulmans a existir com a subjectes polítics i a manifestar-se, inclòs per Palestina, del seu “dret al treball i dels seus drets en el treball”, dels controls facials i del paper de la policia.

Per què combatre la islamofòbia? Doncs perquè aquest compromís ofereix un anàlisi racional a una joventut que no entén perquè se la detesta i que acaba per raonar en termes de “xoc de civilitzacions”.

Aquesta lluita no oposa al poble francès contra els musulmans, sinó les forces polítiques progressistes contra les forces reaccionàries.

Com més nombrosos siguin els antiracistes que s’afegeixin a aquestes mobilitzacions, esdevindrà més clar que no estem compromesos en un conflicte indentitari, religiós o cultural sinó polític. Nosaltres produïm esperança davant dels que només fabriquen desesperació. Advertim, amb la Unió jueva francesa per la Pau, contra l’essencialització dels jueus i insistim en el caràcter polític, colonial i no confessional del conflicte israelo-palestí.

Nosaltres no defensem els musulmans, sinó el futur de la societat francesa en la seva diversitat. Nosaltres representem una esperança que els nostres detractors posen en risc. El més important és assegurar la igualtat entre tots. “La igualtat o res” proclamava l’intel.lectual americà-palestí Edward Saïd.

Aquest és un article col.lectiu de: Saïd Bouamama, portaveu del Front Unit de les immigracions dels barris populars; Houria Bouteldja, membre del Partit dels Indigènes de la República; Ismahane Chouder, co-presidenta del Col.lectiu Feminista per la Igualtat; Alain Gresh, periodista; Michèle Sibony, portaveu de la Unió jueva-francesa per la Pau;  Denis Sieffert, director de Politis.

Font:http://www.lemonde.fr/idees/article/2015/01/15/plus-que-jamais-il-faut-combattre-l-islamophobie_4557269_3232.html

Comunicat de premsa – El premi «Lounès Matoub» concedit a Nassera Dutour per la seva lluita contra l’oblit

Alger/París, 26 de gener 2015 – El Col·lectiu de Familiars de Desapareguts a Algèria (CFDA), Sos Disparus i la Federació Euro-Mediterrània contra les Desaparicions Forçades (FEMED) acullen amb satisfacció l’entrega del premi «Lounès Matoub, contra l’oblit», concedit per l’associació AMGUD a Nassera Dutour, portaveu de CFDA i presidenta de la FEMED.

El 24 de gener del 2015, amb ocasió de la celebració del 59è aniversari del naixement de Lounès Matoub, l’associació algeriana AMGUD ha concedit el vuitè premi «Lounès Matoub, contra l’oblit» a tres activistes algerians de drets humans, Nassera Dutour, Mokrane Ait Larbi i Boudjemâa Agraw per la seva llarga lluita en favor dels drets de l‘home a Algèria.

Durant l’entrega del premi, Nassera Dutour ha destacat el seu reconeixement a la lluita pel dret a la veritat i la justícia i contra la impunitat portada a terme durant molts anys pels familiars dels milers de desapareguts a Algèria i ha subratllat la perseverança de les famílies: «La nostra lluita per la veritat sobre tots els desapareguts continua. No es deu trencar aquesta pàgina dolorosa de la nostra vida. Aquesta és la nostra història. I la història, es deu mirar de prop perquè el crim no es repeteixi. Si deixem el passat darrere nostre, ens superarà sempre. Escriure la història, és un símbol contra l’oblit perquè cap de nosaltres deu oblidar la desaparició d’un ésser estimat ni a les nostres mares que no cessen de buscar-los»

Per al CFDA, Sos Disparus i la FEMED, aquest premi simbòlic constitueix a la mateixa vegada un reconeixement i una motivació. Les tres associacions han acollit amb beneplàcit el suport de la societat civil algeriana per la lluita de totes les famílies dels desapareguts contra el delicte de desaparició forçada.

http://www.depechedekabylie.com/…/147723-lassociation-amgud…

Contactes premsa :

SOS Disparus : sosdisparusdz@gmail.com

CFDA : cfda@disparus-algerie.org

FEMED : secretariat.femed@disparitions-euromed.org

          

Enviat per: sodepau | 21 gener, 2015

Stop Islamofòbia!

 

Mollet_vs_Islamofobia

Declaració d’UCFR Catalunya davant els terribles atemptats de París

No deixem que els racistes i els feixistes ens divideixin:   Stop Islamofòbia!

[Versión en castellano] · [PDF de Pancarta Stop Islamofòbia!]

L’atac a la seu de Charlie Hebdo a París, i els posteriors incidents violents, són terribles i totalment injustificables; els condemnem incondicionalment. Tristament, formen part d’una sèrie de tràgics esdeveniments —a Occident, a l’Orient Mitjà i arreu del món— que al llarg dels últims anys s’han cobrat centenars de milers de vides. Costarà resoldre tota aquesta dinàmica d’odi i matances: hem d’incidir on podem fer-ho.

Per això advertim del greu risc per a la convivència, als nostres barris i municipis, que representa l’auge de la islamofòbia arran de la tragèdia a París. De manera injustificable, s’intenta culpar tota la població musulmana per les accions d’uns pocs assassins que no la representen, igual que l’assassí feixista Breivik no representa el conjunt de persones cristianes o noruegues.

L’extrema dreta arreu d’Europa —des dels feixistes amb corbata del Front National a França, fins als nazis descarats d’Alba Daurada a Grècia— intenta treure profit de la tragèdia, impulsant la islamofòbia.

A casa nostra el partit feixista, Plataforma per Catalunya, intenta recuperar-se de la seva crisi interna. Ja ha començat a atacar els drets civils dels nostres veïns i veïnes de fe musulmana, acusant-los de promoure una “guerra contra la civilització occidental”. Fins i tot alguns polítics sense escrúpols del PP impulsen idees semblants. Com vam veure als anys 30, qui realment amenaça la civilització són els feixistes. Llavors el principal boc expiatori va ser la gent jueva; ara promouen la islamofòbia —ja hi ha hagut atemptats contra mesquites— sense abandonar l’antisemitisme, la gitanofòbia, el refús de les orientacions sexuals diferents de les seves i tota la resta. Igual que abans, amenacen qualsevol persona que no pensi com ells.

Per això, els moviments socials i l’esquerra no podem ser neutrals davant la islamofòbia, ni molt menys fomentar-la. L’hem de combatre com qualsevol altra forma de racisme.

No deixem que els feixistes i els racistes ens divideixin. Unim-nos sense importar les diferències de religió, d’origen, de gènere, de color de la pell, d’idioma, d’orientació sexual… Defensem la nostra convivència. Stop islamofòbia!

Unitat contra el feixisme i el racisme
Barcelona, 20 de gener de 2015

UCFR i les moltes entitats adherides organitzarem activitats contra la islamofòbia al llarg dels propers mesos, arreu del territori. Destaquem:

Acte central: Dijous 19 de febrer, 18h, Aula Magna UB Raval.

Manifestació central: Unim-nos contra el feixisme, el racisme i la islamofòbia.                             Dissabte 21 de març, 17h, Besòs – La Verneda – El Clot.

També:
Concentració per la Convivència, la Llibertat d’Expressió contra la Islamofòbia
Plaça De L’Ajuntament De L’Hospitalet, dimecres, 28 de gener, 19:30h
A Facebook

Older Posts »

Categories

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 1.056 other followers