La situació dels components de l’economia social i solidària a Tunísia no pot estudiar-se sense una consideració de l’ambient macroeconòmic, social i polític. Des de la independència el 1956, Tunísia, poc dotat en recursos, va optar per la promoció dels seus recursos humans per a garantir el seu desenvolupament, però el model econòmic adoptat, recentment industrialitzada i obert,  no es va associar a una política social capaç d’absorbir els efectes nocius de la conjuntura econòmica nacional i internacional que afecten sobretot a les capes més vulnerables. La revolta de gener de 2011 no va ser més que una conseqüència del suport al capitalisme amb marginalització de les zones internes del país i els grups de la població productiva sense suport.

La política econòmica es va dedicar estrictament a les grans inversions i a l’obertura liberal dirigida a la instauració de mecanismes acceleradors de creixement i no es va articular correlativament amb l’àmbit social. Els procediments que es destinaven al benestar col·lectiu i la igualtat d’oportunitats eren gairebé inexistents i la inversió pública en “existències humanes” no va garantir ni l’equitat social ni la satisfacció de les necessitats.

No obstant això, el context es tornava menys favorable a principis dels anys 80 i es va saldar amb  una greu crisi econòmica, social i política que va culminar en 1985-86 i va tenir conseqüències desastroses.

Va ser només amb l’estabilització econòmica del país que es va avançar cap a un ajustament estructural que permetia l’aplicació d’estratègies que combinen més el social que allò econòmic. El reforç dels components de l’economia social ha resultat important davant la liberalització econòmica a que es va donar suport amb el 10º i 11º plans de desenvolupament (els anys 90 i 2000) que es destinaven a l’estímul de la iniciativa privada, i les premisses de l’atenció cap a “emprendre d’una altra manera” s’acumulen.

Tot i que l’economia social i solidària troba cada vegada més el seu lloc en el context sociopolític actual, com resposta a les aspiracions de la població rebel·lada i les llacunes dels règims econòmics defectuosos, aquest volum segueix sent incoherent per diverses raons, estructurals sobretot, i això malgrat la cultura solidària desenvolupada en les persones. En efecte, els fenòmens de solidaritat, cooperació i reciprocitat dels esforços no són un context recent a Tunísia, sobretot en l’àmbit agrícola. Les formes d’ajuda mútua socials i espontànies anomenades “MAOUNA” van ajudar als agricultors a realitzar treballs en comú: llaurat, finançament d’operacions costoses, recol·lecta… això són activitats de solidaritat entre els veïns i sobretot entre els agricultors per tal d’accelerar la collita dels productes, minimitzar els riscos climàtics i també minimitzar els costos de la producció. Aquesta forma d’economia social espontània s’estén en gran manera en la història de la solidaritat social a Tunísia. Parlem de ELLAMMA (diferents tasques), EZAZEN (marcat d’ovelles), les formes de solidaritat entre les dones EL OULA (preparació del cuscús, de les espècies) i ETOUIZA (cardatge de la llana).

Malgrat l’espontaneïtat d’aquests fenòmens que van justificar les primeres proves d’estructuració de l’àmbit agrícola en sistemes solidaris, la implantació del model cooperatiu va ser precipitat. Amb l’opció cap al socialisme en 1964, i amb la pressió de la Unión Tunisiana dels Treballadors Tunisians UGTT, s’anuncia una veritable reforma agrària que hagué d’implicar a curt termini la col·lectivització total de l’agricultura tunicina amb l’ajuda de la Unió Nacional de la Cooperació UNC. La política es basava en l’atac a la burgesia agrària i l’apropiació de les grans i mitges explotacions. Aquesta temptativa severa i imposada va ser avortada per un aixecament dels camperols contra el Govern i el fracàs del cooperativisme exigit; un resultat esperat quan el model cooperatiu, seguint fidel a la seva dimensió ideològica, pretén superar el simple nivell de la millora tècnica i el benestar econòmic per a desembocar en la política i qüestionar les estructures microeconòmiques. Amb l’absència d’un règim agrari que garanteix l’estabilitat de les cadenes de producció i comercialització, els agricultors es troben en la necessitat opriment d’unir-se i de cooperar en estructures Cooperatives Centrals, els anys setanta. I no és fins als anys vuitanta que les cooperatives de serveis agrícoles coneixen una evolució notable amb algunes intervencions eficients (UCCV Unió Central de les Cooperatives Vitícoles, Cooperativa Central de Blat..). El Ministeri d’Agricultura es va dedicar, des d’aleshores a consolidar aquestes estructures. Aquests esforços van aconseguir la creació de 201 cooperatives des de 1988 fins a 2006. La política de desenvolupament agrícola va induir canvis estructurals complementaris al cooperativisme, creant agrupacions d’interès col·lectiu GIC, les agrupacions de desenvolupament agrícola GDA, les societats de desenvolupament i de desenvolupament agrícola SMVDA,i  les agrupacions interprofessionals GIP.

L’article de Meir Margalit, regidor de l’ajuntament de Jerusalem, militant del ICAHD (Comitè israelià contra les demolicions de cases) i membre del consell editorial de Sense Permís, ens avisa un cop més, i profunditza en l’anàlisi de la deriva racista israeliana…..Els nostrats sionistes: Ranyer, Rahola, Culla, Villatoro ….callen un cop més, mentre segueix la seva defensa d’un Estat cada cop més impresentable. 

Les eleccions israelianes dutes a terme al febrer 2009 van atorgar el poder a una coalició de partits dretans, liderats per Bibi Netaniahu. Entre ells destaca “Israel Beiteinu”, partit d’extrema dreta liderat per Ibet Liberman, personatge amb un perfil tètric, quasi-feixista que va ser designat ministre de relacions exteriors. Aquesta constel·lació política va alliberar tots els fantasmes racistes latents en el subconscient israelià i va desencadenar postures obscurantistes, latents des de fa temps en les profunditats de la societat israeliana.

En realitat aquest tomb extremista no hauria de sorprendre’ns. Els seus orígens daten de 1948: les seves primeres víctimes van ser llavors els àrabs israelians, als quals es van sumar a partir de 1967 els palestins als territoris ocupats, i ha arribat al seu paroxisme sota l’égida de l’actual govern Netaniahu, quan a les víctimes palestines de tots dos costats de ‘la línia verda’ s’inclouen aquells titllats d’ “aliats de l’enemic”, o sigui l’esquerra israeliana.

Liberman és la màxima expressió d’aquesta degeneració. Durant la seva campanya electoral va manipular l’odi latent en el si de la societat israeliana contra els palestins, encunyant el lema “Sense fidelitat no hi ha ciutadania”, prometent retirar la ciutadania a tots aquells àrabs israelians que, a ulls de la població israeliana, no són prou “fidels” a l’Estat d’Israel. Inspirats en aquesta línia, i embriagats de poder, al poc temps d’assumir el govern, els partits de la coalició de dretes van presentar al parlament un devessall de lleis de tall xenòfob que recorden massa a l’Alemanya dels anys previs a la Segona Guerra Mundial. Una llista parcial d’aquestes lleis ens donen la pauta de la direcció nefasta per la qual marxa Israel sota l’ègida de l’extrema dreta. La “Llei de la Fidelitat” imposa un jurament de fidelitat a Israel, sota amenaça d’anul·lar la ciutadania de qui es negui; la “Llei de la Naqba” prohibeix rememorar la derrota palestina durant la “guerra de la independència”; la “Llei anti-boicot” prohibeix boicotejar productes elaborats en els assentaments als Territoris Ocupats; o la nova reforma fiscal, que impedeix a les organitzacions de drets humans rebre donacions de fonts estrangeres que sumin més de 20.000 shekels, (uns 4.000 euros), pressuposant que, amb la mancança de fons, desapareixeran o almenys quedaran paralitzades. …I així successivament, 16 lleis, decrets, o projectes de llei nacionalistes han arribat al parlament des que la parella Netaniahu-Liberman ha assumit al govern.

Però aquest assalt reaccionari contra la democràcia va molt mes allà i pretén apoderar-se de les bases mateixes del sistema israelià i soscavar des de dins les poques forces de contenció que encara funcionen en el seu si. Aquest és l’objectiu de la reforma del sistema judicial, que li atorga al govern el dret a immiscir-se grotescament en la designació de jutges de la Cort Suprema de Justícia, a fi de controlar i neutralitzar la darrera institució assenyada que encara queda a Israel, capaç de posar-li límits a la Knesset i evitar una completa davallada antidemocràtica.

Aquest allau de legislació racista adquireix actualment dimensions aterridores: fins ara la discriminació s’encobria després de l’excusa de la “seguretat nacional”, però ara es justifica, sense mes pudor ni vergonya, per ser imprescindible per preservar “el caràcter jueu” de l’Estat d’Israel o, en altres paraules, per motius nacionalistes, xenòfobs i fonamentalistes. Aquesta envestida no es limita a l’àmbit parlamentari. Encoratjats per aquest clima anti- democràtic, grups de matons (veritables sicaris), esgrimeixen la seva prepotència, emparats per un govern que fomenta l’odi racial i propicia el setge a ONG’s de drets humans. A tal punt, que el mateix ministre responsable dels serveis policials ha declarat que tem que en aquests precisos moments s’estigui gestant un assassinat polític contra activistes de l’esquerra israeliana.

Gens d’això és nou. La dreta des de sempre ha intentat perpetrar un cop d’estat que destrueixi les bases democràtiques de la nació. El nou, i el terrible, és que actualment la dreta israeliana posseeix els recursos per efectuar-ho i està convençuda que aquest és el moment propici per donar el cop final. Una sèrie de conjuntures internacionals actuen com a catalitzador d’aquest contraatac: d’una banda, l’estat políticamente delicat del president Obama, i per l’altre, la crisi financera europea, indiquen que “el món occidental” està massa feble i ocupat amb els seus problemes com per enfrontar-se a Israel i evitar que dugui a terme les seves aspiracions. Així mateix, segons aquest discurs, els esdeveniments als països àrabs veïns i l’ascens dels partits islamistes serien la prova contundent que “there is not partner” (no hi ha contrapart) i és impossible confiar en els àrabs. Tota aquesta escenografia ha estat utilitzada cínicament per la dreta parlamentària per donar el cop final i endurir les seves polítiques retrogrades, engegant una campanya política dirigida a criminalitzar no solament al poble palestí, sinó també les ONG’s que recolzen la lluita palestina per l’alliberament nacional. Fins ara hem estat deslegitimats, ara passem a ser criminalitzats.

Les semblances amb l’Apartheid sud-africà, amb el feixisme italià, amb la Sèrbia dels anys 90, i fins i tot amb l’Alemanya del 33, són massa obvis com per dissimular-los. La naturalitat amb la qual aquestes “males herbes” s’expandeixen i l’apatia del públic israelià davant tals embestides, és excessivament preocupant com per a no sentir esgarrifança. En l’ Israel del 2011 s’han desactivat els mecanismes de contenció que podrien evitar un total descarrilament. L’Alemanya dels anys 30 comptava amb una major tradició democràtica que la de l’Estat d’Israel i, malgrat això, va degenerar gairebé sense adonar-se, en forma gradual i a través d’unes institucions parlamentàries constituïdes electoralment. L’Estat d’Israel no està exempt de barbaritats i, si bé està lluny de polítiques d’extermini a gran escala com les de l’Alemanya nazi, els arguments elaborats per justificar aquestes polítiques discriminatòries són similars als esgrimits per tots els moviments feixistes al llarg de la història i contenen totes les categories epistemològiques pròpies dels nacionalismes mes nefastos. La transformació d’un estat de dret en un baluard racista, no es produeix de la nit al dia, sinó és un procés gradual, acumulatiu, de degeneració gradual, sempre emmascarat en bones intencions, com per exemple preservar “valors nacionals” o “afavorir el benestar social”. Més que quantitatiu, el salt és qualitatiu. Fins avui podíem distingir entre “pràctiques discriminatòries” àmpliament difoses i contraposar-les a la “legislació igualitària” que, a grans trets, caracteritzava al sistema israelià. Però a partir d’ara, la legislació es posa a to amb les velles pràctiques discriminatòries per conformar un “machi-embrat” summament preocupant. És més, la segregació ètnica està recolzada en un sistema legal que li dóna legitimitat estatal. Ja no es tracta d’un estat anímic, com volíem caracteritzar-lo amb certa benevolència fins fa no gaire temps enrere, sinó d’un estat judicial i legal que constitueix la infraestructura legal d’un sistema totalitari que condueix indefectiblemente a un precipici.

“A Israel existeix un potencial real de feixisme”, escriu en el periòdic Haaretz del 26 de desembre Nurit Elshtein, qui fos assessora legal del Parlament i actual professora de dret constitucional a la Universitat de Jerusalem. Les condicions per a la degeneració estan donades, i no solament entre grups de colons o dretans, sinó fins i tot en cercles que fins fa poc es consideraven liberals. El racisme visceral ha sortit a la llum i la nova legislació el legitima. Israel ha perdut no solament la sensatesa sinó també la vergonya. Solament els cecs són capaços de no percebre que Israel avança pel mateix camí que va portar abans al precipici de la història universal a altres nacions: acabarem de la mateixa forma, tret que forces externes pressionin per acabar amb l’empresa colonitzadora als Territoris Ocupats.

Després d’una llarga travessia en “alta mar”, contra vents i marees, el denominat – des d’Occident- islamisme polític moderat, en les seves versions no monolítiques però de perfil majoritari socialdemòcrata (Nahda de Tunísia) o demòcratA cristians, uns més a la dreta que uns altres (AKP de Turquia, PJD del Marroc, Llibertat i Justícia d’Egipte), van apareixent com les forces polítiques dominants als seus respectius països elecció darrera d’elecció, producte de la pressió, mobilització i lluita popular, de nous consensos i pactes i de reformes més o menys profundes, que han afavorit un reequilibri nou entre els diferents actors en el poder des de fa dècades, a l’interior dels règims respectius.

Per descomptat, tot això acompanyat per un escenari internacional i regional on hi ha una correspondència absoluta en el plànol geopolític entre escenari i realitat local-regional i escenari global -internacional; és a dir, auge i emergència evident, tant econòmica com a política i ideològica, de Qatar i Turquia, que d’altra banda tenen poc en comú a nivell d’història, estructura de poder i societats, més enllà del caràcter musulmà dels seus governs, i la pèrdua de gas de les potències hegemòniques mundials occidentals enfront dels “nous arribats”, nous jugadors, al tauler d’escacs mundials.

Però vegem com s’ha pogut produir aquesta evolució, des d’un escenari completament oposat a aquesta realitat en la qual ens trobem avui dia, que era la dels anys 90. Per descomptat, per part d’aquests corrents de l’islamisme polític, ha estat necessària una gran dosi de perseverança, paciència, capacitat d’encaix d’una repressió brutal en alguns casos, o en una altra de manera més subtil i judicial; una capacitat d’adaptació a mitjans locals, regionals i internacionals completament hostils i una gran capacitat de reinventar-se sobre la base dels “errors” comesos per aquestes mateixes forces polítiques o altres semblants als diferents països del nord d’Àfrica o de Mig Orient en el passat (Algèria/FIS, Tunísia/ Moviment de la Tendència Islamica o el Partit de la Prosperitat a Turquia sense anar més lluny), realitzant en alguns casos veritables exorcismes ideològics amb escissions i expulsions d’altres sectors més ortodoxos d’aquest mateix islamisme polític.

Però entrem més al detall, fem un recorregut en la cronologia i retrocedim en el temps.

Turquia: En 1996 l’islamista Partit de la Prosperitat després d’un important augment del seu pes electoral forma part d’un govern de coalició i el seu líder, N. Erbakan és nomenat primer ministre durant poc més d’un any. En 1997 els militars turcs imposen disset mesures al govern, en un acte considerat com a “cop d’estat virtual” i aconsegueixen derrocar el govern alhora que processar i inhabilitar al primer ministre. En 1998 i després de la il·legalització del Partit de la Prosperitat els seus dirigents i militants amb N. Erbakan al capdavant, funden el Partit de la Virtut que en el 2001 és novament prohibit. En el 2001 l’islamisme polític turc fins avui pràcticament aglutinat entorn de les iniciatives encapçalades per Erbakan i d’un caràcter fonamentalment panislàmic, basat en l’islam tradicional turc d’arrels sufís s’escindeix en dos corrents que funden respectivament el partit de la Felicitat encapçalat per N. Erbakan i el Partit de la Justícia i del Desenvolupament dirigit per Tayyib Erdogan. Aquest últim aconsegueix el govern fins als nostres dies després de reiterades i importants victòries electorals tant a nivell legislatiu com municipal. Aquest últim partit es caracteritza per la seva vocació modernista i europeista (frustrada i refredada amb el temps per l’actitud d’Europa), representant de la nova burgesia d’origen popular i rural, preconitzant en el polític un islam de referència, interpretat a la llum del s.xx, el que li ha fet apartar-se dels seus antics companys de viatge i de l’islam tradicional de les confraries.

El Marroc: Un grup de militants islamistes procedents de la militància radical en Shabiba Islamiyya, al costat de militants d’altres procedències organitzatives s’integren (1996), realitzen una veritable OPA, en el Moviment Popular Democràtic i Constitucional després d’haver intentat legalitzar un partit polític amb cap mena de vocabulari religiós en les seves proclames, Partit de la Renovació Nacional, que el poder marroquí no autoritza (1992) El MPDC és en la pràctica un partit inexistent i simplement és reanimat per la integració en ell i en la seva estructura d’aquests militants i de les organitzacions de base i de caràcter social dels islamistes citats. En el 1998 es funda el Partit per a la Justícia i el Desenvolupament després de la descomposició i recomposició del camp polític islamista que comporta posteriorment la lenta desaparició del MPDC i la unió entorn del PJD de tot l’islamisme polític marroquí menys Justícia i Caridad i grups petits de caràcter salafista. Més recentment una escissió s’ha dut a terme en el PJD però sense cap rellevància ni social ni electoral. Successivament l’organització es va presentant a totes les convocatòries electorals que se succeeixen al país si bé ho fa de manera moderada, autolimitada quant a les circumscripcions en què es presenta pressionats pel règim, i pel clima polític-social i el context internacional dels anys 90 poc propici a la presència (amb el seu pes real, sociològicament parlant) de l’islamisme polític marroquí al capdavant d’una part del poder al Marroc. Recordem l’evolució de la brutal guerra a Algèria, després de la victòria electoral del FIS i el cop d’estat militar, i recordem els successius atemptats comesos al Marroc per suposats grups de caràcter islamista yihadista……
Així doncs, no és casualitat que en les eleccions legislatives més transparents de les realitzades fins avui en aquest país, en condicions més democràtiques , sense una pressió externa, com en anteriors ocasions, i sense pràcticament “autolimitacions”, el PJD hagi obtingut una important victòria electoral només entelada pel percentatge tan alt d’abstenció que d’altra banda no és tan llunyà al que es produeix reiteradament a Catalunya.

Egipte: Els Germans Musulmans en aquest país, després de donar suport a la revolució encapçalada pel moviment d’ “Oficials Lliures” van ser il·legalitzats el 1954 pel president Gamal Abdel *Nasser, brutalment reprimits i perseguits els seus militants la germanor ha viscut des de la presidència de Anwar Sadat fins avui en un limb legal, normalment tolerats per l’Estat però il·legals i ocasionalment reprimits. En la dècada dels setanta, l’organització amb un funcionament més semblat a una germanor religiosa que a un partit polític, va viure un període de renovació, reforçant-se amb la incorporació massiva d’un renovat moviment estudiantil islàmic. L’estratègia de l’organització va consistir des de llavors en la creació d’una mena d’Estat paral·lel: impossibilitats per prendre el poder, la germanor es dedica a crear una xarxa de serveis socials (educatius, sanitaris, esportius) que cobreix les manques de l’Estat central i aconsegueix atreure al moviment les masses depauperades.
En els anys 80, sofreix escissions protagonitzades pels seus membres salafistes més radicals i fins i tot yihadistes que emprenen la lluita armada amb l’Estat; la germanor manté la seva aposta per la revolució pacífica i roman com l’organització islàmica més poderosa, rivalitzant amb les anteriors per atreure’s ales capes baixes de la societat. Nogensmenys, durant la dècada dels 90 i primers anys del segle XXI, l’organització evoluciona cap a una mena de liberalisme islàmic conservador: la majoria dels nous quadres accepten el pluripartidisme, (incloent a coptos i comunistes), la liberalització econòmica i la seva base de reclutament és cada vegada més la classe mitjana. En aquesta línia i després de la caiguda de Hosni Mubarak l’organització funda el partit polític Llibertat i Justícia per concòrrer en els processos electors de la transició egípcia. Aquest partit aparca la consigna tradicional dels Germans Musulmans: L’islam és la solució i es reivindiquen simplement com la millor alternativa per governar Egipte.

Aquests són alguns exemples del recorregut d’aquesta tendència de l’islamisme polític, els components del qual comparteixen aquest recorregut històric i uns mateixos referents ideològics fonamentals –excepció feta de l’AKP turc-, o sigui, els dels Germans Musulmans egipcis que van donar motiu a una veritable coordinació internacional de moviments islamistes d’aquestes mateixes característiques i semblant evolució política. Podríem seguir amb l’exemple de EnNahda a Tunísia, amb l’exemple del Hamas algerià, el Hamas palestí, el Front d’Acció islàmica de Jordània, els Germans Musulmans de Síria……..evidentment amb diferències importants en l’evolució, en la intensitat i velocitat d’aquesta evolució, derivat del propi context polític de cadascun d’aquests països i que faria falta molt més espai per entrar en aquests matisos i anàlisi més detallada.

El futur d’aquestes organitzacions una vegada integrants del poder en un marc més o menys democràtic? El referent sembla ser l’actuació de l’AKP a Turquia, si bé als Germans Musulmans egipcis no els falta experiència ni quadres, preparats per oferir alternatives que responguin a les necessitats de la majoria de la població egípcia; així doncs, si la tossudesa, paciència i capacitat d’adaptació segueix guiant la seva pràctica és molt possible que puguin seguir gaudint durant uns quants anys de la majoria de les simpaties de les poblacions d’aquests països. A Europa, li tocaria ara prendre bona nota i canviar la percepció al respecte d’aquest moviment polític-social veí.

Pepe Nieto

SODEPAU

 Tres elementos confirman la existencia de un sistema de Apartheid sobre la población palestina: dos grupos raciales, actos inhumanos y un régimen sistemático e institucionalizado de dominación de un grupo sobre otro.

• Terceras partes, tanto estados como organizaciones internacionales, tienen la obligación legal de imponer medidas para poner fin a las violaciones y al régimen de apartheid.

• La sociedad civil dispone de herramientas como el BDS (Boicot, Desinversiones y Sanciones) para, juntos, aumentar la presión sobre Israel hasta que cumpla con el Derecho Internacional.

07/11/2011 – Esta mañana, el Tribunal Russell sobre Palestina ha presentado las conclusiones de su Tercera Sesión en una conferencia de prensa internacional realizada en el District Six de Ciudad del Cabo, Sudáfrica.

La rueda de prensa a comenzado con un discurso de Stéphane Hessel subrayando la importancia y responsabilidad de los medios de comunicación a la hora de informar sobre la situación vivida en Palestina. Michael Mansfield ha informado sobre las reacciones sufridas tanto por testigos que declararon durante la sesión como contra la página web de la organización. Tras la declaración de Haneen Zoabi, parlamentaria palestina en la Knesset, un parlamentario del grupo Kadima ha solicitado el retiro de su título de ciudadanía. Zoabi señaló que “no quería un estado exclusivamente judío sino uno donde pudieran vivir personas en libertad e igualdad”. Paralelamente, diferentes grupos han intentado impedir el normal desarrollo de la sesión y desviar así la atención de los medios.

A continuación Mansfield, el prestigioso abogado inglés, ha anunciado las conclusiones del Jurado tras las deliberaciones. El Tribunal ha concluído que el Estado de Israel somete la población palestina a un régimen institucionalizado de dominación, llegando ha corresponderse con la definición de apartheid según el Derecho Internacional, aplicando esto a toda la población palestina (palestinos de Israel, palestinos viviendo en territorios ocupados y refugiados). En particular, la población palestina viviendo bajo la administración militar colonial están sujetos a una forma especialmente grave de apartheid.

El Estado de Israel está legalmente obligado a respetar la prohibición del Apartheid puesto que está universalmente prohibido y constituye un crimen contra la humanidad.

La definición legal del Apartheid aplica a cualquier situación en cualquier lugar del mundo donde los siguientes tres elementos existan: (1) Dos grupos raciales pueden ser identificados; (2) “actos inhumanos” cometidos contra el grupo subordinado; (3) dichos actos son cometidos sistemáticamente en el contexto de un régimen institucionalizado de dominación de un grupo sobre otro.

En términos jurídicos, el concepto “racial” ha adquirido un amplio significado haciendo referencia a aspectos sociológicos más que a cuestiones biológicas. Los judíos israelíes y los árabes palestinos pueden ser identificados como grupos raciales diferentes para los propósitos del Derecho Internacional ya que se autoperciben como grupos con identidades distintas.

En este contexto, los actos inhumanos cometidos tales como asesinatos a gran escala, detenciones arbitrarias, tortura, violaciones sistematicas de los derechos humanos de los palestinos como grupo están definidos por el Derecho Internacional como crímenes de Apartheid.

La política israelí descrita con la palabra hebrea “hafrada”, cuyo significado es “separación”, se refleja en la fragmentacion territorial y la creación de una serie de enclaves separados segregando ampliamente los dos grupos.

El Tribunal concluye que estos “actos inhumanos” no ocurren de manera aislada o fortuíta sino que están suficientemente extendidos, integrados y complementados como para ser descritos como sistemáticos. Asimismo, en contraste con la accesibilidad y lo explícito de la legislación del apartheid sudafricano, el Tribunal ha puesto especial atención en la opacidad e inaccesibilidad de muchas leyes, órdenes militares y regulaciones que protegen el institucionalizado régimen de dominación israelí.

Se ha destacado la relevancia de la persecución como un crimen contra la humanidad, el cual puede ser considerado en relación a las prácticas israelís bajo el principio de acumulación de cargos.

Por último, se han relatado las implicaciones y consecuencias legales: Israel debe cesar los actos de apartheid y las políticas de persecución asegurando y garantizando que no se repitan. Además, Israel está obligado a reparar y compensar a los palestinos por los daños materiales y morales causados. Por otro lado, los terceros estados y organizaciones internacionales tienen responsabilidades internacionales, teniendo el deber de cooperar para detener las violaciones israelíes del Derecho criminal internacional. Ante esto, el jurado del Tribunal urge al Estado de Israel a desmantelar inmediatamente su sistema de apartheid y a la cesión de los actos de persecución sobre la población palestina; a los terceros estados a cooperar para detener esta situación ilegal utilizando las medidas que consideren adecuadas para tal fin, por ejemplo, la imposición de sanciones, la ruptura de relaciones diplomáticas o de las relaciones bilaterales con israel. De igual modo, urge a las Naciones Unidas y a la Corte Penal Internacional a iniciar una investigación rigurosa para considerar la cuestión del apartheid contra la población palestina. También se llama a la sociedad civil global a revivir el espíritu de solidaridad que contribuyó al fin del apartheid en Sudáfrica, apoyando la campaña de Boicot, Desinversiones y Sanciones contra Israel hasta que cumpla con el Derecho internacional.

Los miembros del Jurado en la Tercera sesión del Tribunal Russell sobre Palestina han sido: Stéphane Hessel, Ronald Kasrils, José Antonio Martín Pallín, Cynthia McKinney, Mairead Corrigan Maguire, Michael Mansfield, Yasmin Sooka, Aminata Traoré y Alice Walker.

El Tribunal Russell sobre Palestina continuará trabajando para hacer cumplir las recomendaciones del Jurado y de cara a la próxima sesión, prevista para septiembre de 2012 en Nueva York (Estados Unidos).

Para más información y materiales relativos al Tribunal Russell sobre Palestina¹:

www.russelltribunalonpalestine.com/es/

Per si encara algú tenia dubtes sobre les preferències polítiques de la majoria de les poblacions de l’anomenat món àrab i entorn islàmic de la Mediterrània, les primeres eleccions lliures i democràtiques recentment celebrades a Tunísia i les declaracions dels nous dirigents de Líbia sobre quina serà la base de la llei en aquest país, vénen a aclarir-les. La realitat és tossuda i el temps col·loca, tard o d’hora, les coses en el seu lloc, per sort no de forma inamovible.

La primavera àrab donarà pas a la tardor islàmica, al marge de com hagi estat o sigui el seu paper en les diferents revoltes que s’estenen des del Magrib al Mashreq, l’islamisme polític,  com fenomen polític-social i no com moviment, que no existeix, moderat o radical, pacifico o armat, xiïta o sunnita, conservador o reformista, d’esquerres o “feudalista/tribal”, serà el gran beneficiat de la caiguda o reajustaments o reformes o revoltes o revolucions que se succeeixen amb major o menor intensitat en l’espai geopolític esmentat.

En aquests moments, la premsa francesa es posa les mans al cap per l’evolució dels esdeveniments a Tunísia i Líbia, però quina ingenuïtat!! o millor dit, quins càlculs més dolents i quin desconeixement de les realitats d’aquests pobles. ¿És que pensaven potser que bombardejant Líbia a favor dels rebels, aquests acollirien el laïcisme integrista francès com model polític-legislatiu?!  O que això facilitaria la propulsió al nou poder libi dels “tecnòcrates liberals” o ex Gadafistes transformats en rebels, els uns i els altres i des de dècades exiliats a Europa i per tant desconnectats de la realitat i en minoria?

¿És que ja no se’n recorden de gener de 1992, quan a Algèria van haver de donar suport a un cop d’estat militar per a impedir que el Front Islàmic de Salvació aconseguís la majoria absoluta en el Parlament algerià, en el que van ser les primeres eleccions legislatives més democràtiques hagudes a l’Algèria independent, i impedir que això pogués significar la fi dels saborosos beneficis per a França, resultat de l’aliança entre el poder militar algerià i el poder polític francès?

¿Ja no se’n recorden quan, al gener del 2005, després de la victòria de HAMAS en les eleccions més democràtiques celebrades mai a Palestina, juntament amb tot Occident, es van posicionar per sabotejar aquest desig popular de la majoria dels palestins?

No recorden com l’islam polític turc ha acabat governant democràticament el país, malgrat lleis de partits, il·legalitzacions i persecucions judicials sense mesura contra els seus dirigents? És que algú te algun dubte sobre el rol fonamental de l’islam polític iemenita i siri a través dels seus corrents reformistes, a l’hora d’iniciar un mínim procés democràtic en aquests països?

¿Què se suposa que ha canviat a millor en la regió perquè la majoria de les poblacions hagin deixat de veure a certes organitzacions de l’islam polític com un model en honestedat, coherència, ètica i compromís i hagin decidit tenir altres referents polítics a l’hora d’exercir la democràcia o a l’hora d’escollir els seus nous dirigents sortits dels diferents processos que estan havent en la regió? Doncs poca cosa, encara que en realitat alguna cosa molt important i evident ha canviat. Turquia amb el govern del AKP s’ha convertit en una potència polític-econòmica emergent mundial i en una potència regional i Qatar, mitjançant diferents estratègies (política d’asil polític, la seva política mediàtica…), s’ha convertit en un referent polític-financer de l’islam polític regional (Germans Musulmans especialment) substituint d’alguna manera a l’Aràbia Saudita del wahabisme més ranci i desfasat molt apegat en la seva política exterior a la d’EEUU.

En aquest context, amb l’actual debilitat d’Europa i EEUU, ja no és possible seguir orquestrant cops d’estat contra la voluntat popular, més al contrari, l’exemple libi i sirià demostren com ambdós (en el cas europeu alguns més que uns altres) tracten de dirigir o no perdre peu en els canvis que s’aveïnen en la regió i pretenen col·locar en les millors posicions possibles  les seves fitxes o les que millor els garanteixin els seus interessos geoestratègics.

Per descomptat, casos com els règims sirià i libi, en una total “degeneració revolucionària/antiimperialista”, després de dècades en el poder sota els mateixos clans familiars i sectaris, els fa creure que és possible no perdre lloc en la partida i fins i tot guanyar posicions de cares a una confrontació futura amb Iran. Per descomptat no hi ha cap revolució anticapitalista en marxa (de moment), sí que hi ha canvis geopolítics importants, sorpreses estratègiques que en relació a Israel tenen un impacte importantíssim, un canvi de paradigma dintre del paradigma dominant del capitalisme internacional i on les multinacionals occidentals corren a tot córrer a adaptar-se al nou context, amb l’esperança de seguir fent el mateix negoci o millorar-lo, aquests no tenen “manies”!  i per aquí pot haver la confluència entre unes velles i cansades potències capitalistes occidentals i una espècie de islamocapitalisme social emergent i amb ampli suport popular. El temps ens ho dirà!!

Si no hi ha la compatibilització dels interessos entre aquests actors en procés decadent i els emergents, entrarem en una nova fase del nou paradigma, més caòtic, més desordenat encara, amb altres actors polítics-militars més radicals, que s’enfortiran en aquest context, del costat de l’islam polític però també del costat d’Occident.

L’altre escenari, és la consolidació definitivament d’una dialèctica multipolar i pacífica, on les tensions i problemes internacionals siguin gestionades amb saviesa, paciència, llibertat i respecte a la sobirania popular de cadascú, sobirania individual i col·lectiva que no hagués de ser sacrificada en nom de cap Déu, en nom de cap revolució, en nom de cap desenvolupament ni de cap model de govern que pugui semblar superior; en el marc d’unes institucions internacionals amb legitimitat reconeguda i història impecable, inexistent actualment!!

El temps ens ho dirà!!

Pepe Nieto

26/10/2011

Nom: Majdy Mahmud Zaakik
Estat civil: Divorciat
Pare de dos nens
Professió: Professor
Edat: 41 anys
Nacionalitat: Palestina
Lloc de Residència: Beit Ommar
En l’actualitat: Detingut a la presó militar de l’ocupació israeliana

La història de la detenció es va iniciar en 2011.08.25 durant el mes sagrat de Ramadà, durant un dia de dejuni. En aquest dia (dissabte), el dia en què solem anar a protestar de manera no violenta a través d’una marxa contra els assentaments i el mur de l’apartheid israelià. Les nostres armes aquell dia eren: el poder de la raó, pancartes, banderes, cartes, bona voluntat, els somnis, les esperances, la justícia de la nostra causa i la nostra defensa dels drets humans palestins i de la humanitat en conjunt.
Però aquestes armes humanitàries aterren l’exèrcit d’ocupació israelià, que com sempre aquell dia estaven fortament armats esperant la nostra arribada per llançar-se sobre nosaltres. Ens acompanyaven desenes de activistes israelians i internacionals solidaris que volen portar la pau, la llibertat, la justícia i la victòria dels palestins i els israelians, i per als ciutadans de Beit Ommar, la terra dels quals ha estat segrestada a punta de pistola per l’ocupació israeliana i els seus colons i on s’hi ha construit un assentament israelià a favor dels colons (1984).
Quan vam arribar als afores de l’assentament de Karmi Tzur construit en terra dels agricultors de Beit Ommar, els soldats israelians van atacar i ens van colpejar, i van utilitzar gasos lacrimògens, bales de goma i, van disparar bales reals a l’aire, i es van produir algunes lesions a causa de cops i alguns casos d’asfíxia a causa de la inhalació del gas. A més de la detenció de set participants, entre ells cinc activistes internacionals i israelians i dos activistes palestins, cinc van ser posats en llibertat a la nit el mateix dia, i van continuar arrest de dos, un d’ells va ser el català que va ser alliberat després de dos dies i l’altre era Majdi Aza’aqik, membre de la Comissió Nacional Contra el Mur i l’Assentament – Beit Ommar. La detenció de Majdy es va produir després que la protesta s’hagués acabat, on ell estava assegut al cotxe, i de sobte els soldats de l’exèrcit d’ocupació el van treure del cotxe, on ens estava esperant, detingut, colpejat i insultat així.

Després de tornar a casa nostra, vam decidir anar a visitar els fills de Majdi: Qassam, que té 5 anys i pateix de pèrdua d’audició permanent i aprèn a l’escola Ma’an per a les persones amb necessitats especials a Hebron, i que és Kotaibah tres anys d’edat. Quan arribem a la casa de Majdi, va cridar Qassam, “On és el meu pare?” No sabia què contestar-li en aquest moment, però un de nosaltres va respondre, i va dir que anava a treballar i es quedarà per uns dies, però quan torni portarà un munt de regals, però va dir Qassam en una veu enutjada : “Porta’m el meu pare, no vull regals, vull que el meu pare” i es va posar a plorar, i quan va veure el seu germà, Kotaibah, es va posar a plorar també.

No podíem tolerar aquesta situació, i ens en vam anar amb l’esperança que Majdi fos alliberat aviat per tornar a la vora dels seus fills i la llar. Però l’exèrcit d’ocupació s’ha negat a posar-lo en llibertat tot i que no està massa clar de quin delicte se l’acusa.

Qassam, que necessita l’atenció constant del seu pare  per tenir cura d’ell, com a nen i a causa de la seva discapacitat,  necessita que algú el porti a l’escola cada dia d’anada i tornada, a més de l’atenció al seu germà Kotaibah. En comptes de jugar amb les seves joguines i gaudir de la seva infància, per desgràcia, haurà de seguir buscant respostes a la seva pregunta urgent: “On és el pare?” Hem intentat donar confiança a Magdi a través de l’advocat, dir-li a ell i als seus fills que les coses estan bé, però en realitat les coses no estan tan bé perquè ell és a la presó, i el seu únic pecat, el seu únic crim és aferrar-se a la seva terra, als seus drets, i al seu somni de viure en llibertat i dignitat ell i els seus fills com tots els éssers humans en aquesta terra.

Per: Younes Arar
Coordinador del Comitè Popular de Beit Ommar

La vaga de detencions arriba als centenars, entre membres de partits polítics (BDP) o d’altres associacions culturals o de drets humans. Els tres membres de Yakay-Der es troben actualment en detenció pre-judicial a la presó de Metris i han tingut accés a advocats i a visita de familiars. Encara no hi ha data de judici.

Cemal Bektas, president de l’Associació de Familiars de Víctimes de les Desaparicions Forçades a Turquia, ha estat detingut fa una setmana juntament amb dues altres pers
ones. Aquesta detenció coincideix amb l’onada de detencions massives que s’estan produint contra membres de la societat civil kurda des de mitjans d’aquest estiu. El més de setembre es van produir més de 200 detencions i el mes d’octubre segueixen produint-se tot i la denúnica per part de la societat civil del país i de les associacions de drets humans.

Anirem actualitzant la informació a mesura que ens arribi.

La majoria de desapareguts són víctimes de la guerra bruta dels anys 90, en què forces de l’estat o para-estatals van intentar eradicar els moviments guerrillers pro-kurds i els seus simpatitzants sovint amb detencions il·legals, tortura, execucions extrajudicials i desaparicions.

En els darrers mesos, antics membres del JITEM (organització secreta lligada a la Intel·ligència Militar i a la contra-insurgència) han anat destapant informacions sobre l’important paper que aquesta organització va jugar en la represàlia i les violacions de drets humans entre el 1993 i el 1997. Com explica Abdülkadir Aygan, ex-membre del JITEM i actualment resident a Suècia “ningú no sobrevivia a un interrogatori del JITEM”. Morts sota tortura fets desaparèixer en banyeres d’àcid, cossos llançats des d’helicòpters, són algunes de les horribles imatges que expliquen els antics membres d’aquest desaparegut cos de la gendarmeria turca.

La descoberta el gener passat d’una fossa comuna a Mutki amb al menys 12 cossos ha fet reobrir el debat i donat coratge a les famílies i associacions per seguir lluitant. Des d’aleshores d’altres fosses comunes han estat identificades sense que s’hi hagi pogut accedir, sovint per impediment judicial o policial.

Tot i les evidències, fins ara el govern turc poc ha fet per aclarir els fets, i la justícia tampoc no facilita l’exhumació de cadàvers i la investigació de les identitats a partir de les proves d’ADN.

Moviments de víctimes, partits polítics i associacions de drets humans demanen l’establiment d’una Comissió de la Veritat i la Justícia per tal que es puguin esclarir les violacions de drets humans realitzades sobretot durant els anys 90 i que encara segueixen afectant els familiars de les víctimes i la societat en general que no pot passar pàgina ni reconciliar-se amb el seu passat sense un treball previ de veritat, justícia i memòria.

El mes de juliol, un membre de SODEPAU va participar en una visita a una fossa comuna prop de Siirt, on va poder comprovar l’estat de deixadesa de cossos represaliats en un terreny obert que l’estat turc planteja convertir en bosc, sense cap intenció d’investigar o esclarir els fets ocorreguts allà.

Més info sobre testimonis del JITEM: http://www.spiegel.de/international/world/0,1518,627144,00.html

DOS POSTURAS RESPECTO A LA SITUACIÓN EN SIRIA Y EN LIBIA

 
A) A Siria volen fer el mateix que a Líbia, destruir un govern antiimperialista que protegeix la sobirania i els recursos naturals per colonitzar el país amb mercenaris integristes i Al Qaeda com a carn de canó. Aquestes manifestacions “per la pau i la llibertat” que no denuncien l´imperialisme i els seus crims, només serveixen per fer el treball brut de la OTAN entre la opinió pública occidental.

VISCA GADAFI I EL POBLE LIBI!!!

VISCA EL ASSAD I LA INDEPENDÈNCIA DE SÍRIA!!!

B) La vida no se divide solamente en blanco y negro. Ni hay dos fenomenos o hechos identicos. Quiero decir que la cuestión no es estar con Gadafi o con la OTAN. Conocemos perfectamente el regimen libio. Conocemos perfectamente el contexto magrebi, trabajamos ahi desde hace más de 20 años,conocemos la ingerencia occidental y las bazas que juega para intentar sacar el máximo beneficio economico posible de la explotación de esos pueblos. Conocemos los avances y fracasos (muchos por desgracia) de procesos revolucionarios descolonizadores que se sucedieron en esos paises y la degenaración de esos procesos y como de ello las potencias occidentales quieren sacar provecho. Dicho todo ello, a nuestra entidad nos mueve la defensa coherente y sin matices de los derechos humanos, sociales, economicos, culturales y politicos a nivel individul y colectivo y siguiendo ese guión para nosotros coherente con los principios transformadores del anticapitalismo y del antiimperialismo, te dire que al margen de que estemos más deacuerds con unos o con otros, la linea roja de denuncia lo marca la violación de esos derechos que por desgracia los han violado y los estan violando desde hace tiempo los regimenes sirios y libios, y también una parte de sus oponentes en el caso libio. Esta es nuestra posición. Por otro lado te dire que no es lo mismo el caso de Libia que el de Siria. En el caso de Libia esta clara la planificación e ingerencia oportunista desde el principio de Occidente (especialmente de Francia y el sionismo europeo) en los acontecimientos y el enfrentamiento civil entre algunos sectores de la poblacióbn libia pero el caso de Siria es diferente por la sencilla razón que ese regimen a ojos de Occidente y de Israel era “un enemigo útil” como el propio Israel lo define, con acuerdos desde hace unos años con la CIA para colaborar en las torturas a presos islamistas detenidos por los USA, con acuerdos comerciales importantes con Arabia Saudita, con su colaboración con Occidente en las guerras de éste contra Iraq, etc.

A: Yo te envío mis puntos de vista escritos de forma urgente para que tengas elementos de contraste. En cualquier caso, creo que la mejor forma de luchar a favor de los derechos humanos y las libertades es denunciar los genocidios de la OTAN y las potencias imperialistas y las injerencias que realizan por todo el mundo.
Yo no soy un gran conocedor del mundo árabe ni de Siria en particular. Tampoco voy a hacer ninguna apología de su régimen y conozco algunas de sus contradicciones (como la participación en la 1ª guerra del Golfo), pero me niego a entrar en la demonización que hacen los medios occidentales, Al Jazeera y otros. En todo caso, lo que defiendo es muy simple: los cambios (o la continuidad) que deban hacerse en Siria deben realizarse en el marco de la soberanía nacional y no de la injerencia extranjera imperialista. Siria es un país árabe capitalista dirigido por un partido nacionalista-socialdemócrata, con un régimen laico, aliado de Irán, y que ha sido el refugio tradicional de los grupos palestinos perseguidos. La desestabilización de Siria representa el debilitamiento de Palestina y una amenaza para Irán, que será la próxima víctima del sionismo y el imperialismo.

Te envío en primer lugar las reflexiones del intelectual canadiense y experto en relaciones internacionales Chossudovsky, que afirma que en Siria no hay atrocidades gubernamentales, sino respuestas a actos violentos perpetrados por bandas islamistas y las redes creadas por Estados Unidos y occidente:

http://www.infosyrie.fr/re-information/global-research-quelques-rappels-necessaires-et-generaux-sur-la-crise-syrienne/

La presentación del régimen como un tirano que oprime al pueblo no se sostiene, puesto que el presidente sirio tiene el apoyo todavía de una gran parte de la población como se ha demostrado en muchas manifestaciones de apoyo. Además, muchas de las noticias sobre masacres han sido fabricadas por los medios occidentales y por Al Jazeera, como el bombardeo de Lattaquié por la marina siria, que fue una mentira fabricada:

http://www.infosyrie.fr/re-information/une-americaine-de-lattaquie-la-marine-syrienne-na-jamais-tire-sur-la-ville/

Hay muchas evidencias de que ha habido desde hace años una injerencia imperialista en la financiación y armamento de grupos islámicos y otros sectores sociales opositores al gobierno. Por ejemplo, se estima que EE.UU. creó la crisis de refugiados irakí entre el 2006-2007 (1.5000.000 de refugiados en Siria) para desestabilizar gravemente al Estado sirio (por cierto, refugiados que se benefician de la ayuda del gobierno sirio con precios bajos en alimentos, combustibles y otras ayudas) que se suman al medio millón de refugiados palestinos:

http://michelcollon.info/Les-evenements-en-Syrie-Quel-camp.html
Se estima además que como mucho participaron unas 150.000 personas en las manifestaciones contra el presidente, mientras en la mayoría de ciudades hubieron manifestaciones masivas a favor, silenciadas por los medios.

B) Totalmente deacuerdo y por supuesto en que nuestra tarea principal sea denunciar las tropelias de nuestros gobiernos sin que ello sea incompatible con mostrarnos solidarios con personas y organizaciones que conocemos que estan luchando contra la represión y la violación masiva de los derechos humanos en sus paises.
Sí, ya conozco esos articulos y webs que me pasas. Sobre Libia no se si conoces www.resistencialibia.info es muy intersante y esta muy bien para tener noticias del lado del regimen que muchas veces son mucho más reales que las que nos dan los medios oficiales, aunque también hay cosas que hay que ir al tanto. Gracias por compartir tus reflexiones
*********************************************************************************

A) En cuanto al tema de los derechos humanos, tengo mis discrepancias porque muchas veces las fuentes son más que interesadas. La experiencia (Libia, Yugoslavia, Irak, Tíbet, Bielorrusia, Georgia, Ucrania, Cuba, “revoluciones de colores”, “primaveras árabes”, etc.) me dice que tras muchos defensores y organizaciones de los derechos humanos se esconden (o están manipulados por) las agencias del imperialismo, fundaciones norteamericanas, alemanas y de otros países, Reporteros sin Vergüenza, Damas del Dólar, etc, cuyo objetivo es desestabilizar los países que no comulgan con el imperialismo y el occidentalismo eurocentrista. No puedo defender un concepto de los derechos humanos abstracto y ahistórico sin tener en cuenta la realidad concreta del país y el contexto internacional. Como escribió Marx, los Derechos del Hombre (la mujer fue excluida, como no) que hoy conocemos como Derechos Humanos, fueron un invento de la burguesía francesa para asegurar en primer lugar el derecho de propiedad privada y en segundo lugar el libre mercado y el control del estado que antes le estaba reservado a la aristocracia.

Creo personalmente que el primer derecho humano que se debe reclamar es el derecho de los pueblos a su libertad e independencia, y también el derecho de los trabajadores a librarse de la explotación capitalista, un sistema que está destruyendo el planeta irreversiblemente. Y para ello, lo prioritario y lo imprescindible es luchar contra el imperialismo y todas sus manifestaciones. Y cuando dos bandos están en conflicto, se debe de escoger a uno de ellos aunque no nos guste mucho. Antes que protestar por los supuestos reprimidos que pueda haber en Siria o en otros lugares, creo que hay que protestar por los millones que el imperialismo y sus mercenarios locales han asesinado tan sólo desde 1991 con sus guerras de exterminio. Por ejemplo, aquí la mayoría de la izquierda ni tan siquiera es capaz de protestar contra las decenas de miles que la OTAN ha asesinado en Libia (en Madrid el fin de semana hubo una honrosa excepción), pero cuando en la tele muestran imágenes de supuestas represiones en Siria o en otros lugares, donde nunca dan la versión del gobierno sirio por supuesto, todos están dispuestos a lanzarse a linchar al demonio de turno.

Sólo cuando el imperialismo genocida y brutal sea barrido de la tierra estaremos en condiciones de reivindicar unos Derechos Humanos que favorezcan a las mayorías. En ese sentido, todo lo que se oponga al imperialismo en un país concreto, aunque formalmente pueda no gustarnos según la concepción de derechos humanos occidentales, beneficia a la larga a la consecución de los verdaderos derechos humanos universales, aquellos que deberán beneficiar a las mayorías tradicionalmente excluidas (indígenas, mujeres, pobres?), a los pueblos oprimidos y a los trabajadores.

B) Pues yo si estoy de acuerdo contigo porque nosotros no hablamos de los derechos humanos retoricos y abstractos, sino de violaciones claras y sistematicas, de violaciones no sólo del derecho a la vida o de la tortura sino también incluyendo los derechos sociales etc  Esta claro que hay una serie de intereses en resaltar unas violaciones de derechos humanos que se producen en un país que en otro según los intereses en este caso de Occidente, esta claro que se hace más hincapie en el derecho violado de un intelectual a escribir lo que quiera que en el derecho violado de toda una población a una salud digna, etc y esta claro si hace falta que se engrandece o inventa un suceso de vilación en un país que no baila la música de Oocidente y se empequeñece u obvia si ocurre en un “país amigo”.

Todo esto esta clarisimo y archidemostrado pero para ser coherentes en nuestras critica y denuncia de esto, nosotros no podemos caer en hacer lo mismo pero a la inversa. Si los comites revolucionarios del regimen de Gadafi reprimen a tiro limpio una mani pacifica de gente desarmada (por islamistas o burgueses, o monarquicos que sean) hay que denunicarlo no ya sólo por coherencia con la defensa de los ddhh sino porque además es caer en la trampa tendida por los impulsores europeos (Francia en este caso) del podemos casi decir golpe de estado que se ha producido en Libia, porque además eso da pie a poder pasar inventos (los supuesto bombardeos sobre la población de Benghazi) entre la opinión pública.

Si el regimen sirio masacra civiles desarmados hay que denunciarlo, por los dos mismo motivos que en el caso de Libia y estas masacres no son inventos, son reales. Que al mismo tiempo hay que denunciar el comportamiento oportunista, interesado de los regimenes occidentales que “hasta ayer” han mantenido muy buenas relaciones economicas y colaboración policial, militar con estos dos países, a pesar que siempre se los han mirado con recelo por sus posiciones firmes en lo que es su propia soberania nacional e intereses propios como paises y a nivel regional como paises arabes y en el caso libio también africano, pues si, claramente hay que denunciarlo. No se si me explico.
A mi me parece lamentable es espectaculo que estamos dando la gente que se autoproclama de izuqierdas, anticapitalista, defensora de los ddhh, etc etc etc y no esta moviendo ni un dedo con la masacrada que esta habiendo en Libia y especialmente ocn el drama y asedio a las ciudades de Sirte y Bani Walid es absolutamente vergonzoso. En este sentido te aseguro que si hay un minimo de organizaciones que nos podemos juntar para convocar un acto de denuncia y solidaridad con las poblaciones de estas dos ciudades, Sodepau estará ahí.

Si no se es coherente en la defensa de los valores de justicia, derechos humanos, libertad es imposible construir una sociedad libre y justa futura. Es algo que la historia nos demuestra incansablemente asi como que las minorias, de clase, de religión, de lo que sea, siempre y cuando defiendan sus reivindicaciones desde posicionamientos pacificos y en el marco politico que la mayoria de una población se haya dotado, igualmente deben ser respetados, integrados y no responder con prisión y a tiro limpio por burgueses que sean, por monarquicos o por ser menos…..si esto no nos lo metemos en la cabeza, que es algo reafirmado por la experiencia politica humana no construiremos nunca nada realmente alternativo ni al imperialismo ni al capitalismo porque ya hemos visto en que han acabado muchas experiencias revolcionarias que no han sido coherentes ni tenido en cuenta esto que defiendo. La nueva sociedad se tiene que construir en el cada día, durante la misma lucha, esperar a que se consiga la victoria y dar por hecho que la victoria en si misma lleva consigo automaticamente la consecución de los derechos, su respeto, etc etc ya se ha visto en la historia que no es asi, o lo es momentaneamente, en un primer momento. Bueno, claro luego hay niveles de degeneración en esos procesos y experiencias revolucionarias, no es lo mismo el resultado de la revolución cubana hoy que el resultado de la revolución libia o la siria…

A) Entiendo perfectamente que os mueven motivaciones nobles y
solidarias cuando defendéis estos puntos de vista. Pero, no obstante, no
puedo estar de acuerdo con ellos ni con la concepción universal de los
derechos humanos, sin consideraciones históricas o de clase, porque pienso
que perjudican en realidad a los pueblos.
No estoy en contra de que se respeten derechos justos y legítimos de las
minorías, pero muchas veces determinadas reivindicaciones son pantallas del
imperialismo para destruir a los pueblos, y si de verdad defendemos la
solidaridad entre los pueblos, no podemos caer en las trampas del
imperialismo.
Te pongo un ejemplo: las recientes protestas de algunos indígenas en Bolivia
que se oponen a la construcción de una carretera por su territorio, o la
oposición de otros colectivos indígenas a que el Estado boliviano explote
recursos naturales, todo ello con el pretexto de los derechos humanos o
derechos colectivos de los indígenas como trasfondo. ¿Qué encontramos detrás
de este discurso de los indígenas que se oponen a Evo Morales? Ni más ni
menos, lo siguiente:

«Entre el 9 y el 14 de julio pasados, la Embajada de EEUU en La Paz auspició
conferencias de los académicos Lindsay Robertson, Stephen Greetham y Amanda
Cobb. Greetham dijo que en su país “las tribus son dueñas de los recursos
naturales que están sobre la tierra y debajo de ella”. Robertson añadió que
“dónde hay gas, su propiedad es de los pueblos indígenas y no de toda la
población”. Los especialistas puntualizaron que Bolivia había avanzado por
similar camino. Lo que no dijeron es que los recursos naturales, una vez en
manos aborígenes, son transferidos a las transnacionales, a cambio de poder
y dinero, que los han corrompido hasta la médula. (…) Dirigentes de la
Central de Pueblos Indígenas de La Paz (CPILAP) dijeron al Vicepresidente
Alvaro García Linera que su pedido de explorar hidrocarburos en el
departamento debía ser discutido con sus abogados en Bruselas»

<http://www.lahaine.org/index.php?blog=3&p=56433>

El problema es que la concepción abstracta de libertades y derechos humanos
no tiene en cuenta los intereses de clase y las luchas de clases: ¿Tiene
derecho el gobierno de Evo Morales a imponer políticas que benefician a las
mayorías de Bolivia sobre los pretendidos “derechos humanos” de estos
colectivos? Por supuesto que sí, es su obligación. ¿Eso viola los derechos
humanos de estos colectivos, incluyendo el uso (en este caso desmedido y
probablemente provocado por la derecha como denuncia Evo) de la represión
policial? Por supuesto que sí, pero con ello beneficia a los derechos
humanos del pueblo boliviano.

La lucha de clases, en determinados regímenes, como el cubano, el soviético,
el sandinista, el venezolano, etc., ha comportado represión, violencia,
muertos y otras acciones que formalmente violaban los derechos humanos,
porque la lucha de clases a veces toma formas muy violentas, y los estados y
gobiernos que defienden a las mayorías no pueden permitir que bajo la
concepción de los derechos humanos se promueva la subversión al servicio de
la oligarquía explotadora y el imperialismo. Es por ello que en Cuba no hay
otros partidos políticos diferentes al PCC (se le niega a la burguesía el
“derecho humano” a organizarse políticamente), es por ello que en Rusia tras
la revolución se promulgaron leyes que anulaban los derechos humanos de las
clases explotadoras, a veces incluso mediante el terror rojo y la guerra
civil cuando la situación era de máxima violencia. Saddam Hussein reprimió a
una parte minoritaria de la población, pero los que defendían los derechos
humanos en Irak provocaron una intervención que costó la muerte a más de un
millón de personas y la barbarie para una mayoría.

Todas las acciones que promueve el imperialismo se hacen bajo la cobertura
de la defensa de los derechos humanos: en Cuba, en Bielorusia, en Venezuela,
en Bolivia, en Libia, en Siria, etc. Por ello, considero que la defensa
abstracta de los derechos humanos y libertades sin concretar en cada lugar
lo que representa y las consecuencias que puede acarrear, es un gol
impresionante que nos ha metido el sistema a la izquierda. Significa
legitimar, asumir y repetir el discurso del sistema aunque se haga por
motivos nobles y solidarios. ¿Eso significa que hay que apoyar a regímenes
que van contra la mayoría de la población, que reprimen al pueblo, etc.,
etc.? Por supuesto que no, habrá que ver en cada momento las circunstancias
concretas y las fuerzas de progreso en cada lugar, en todo caso no parece
que sea el caso de Siria y de Libia, donde sólo unas minorías quieren un
cambio de régimen. Eso tampoco significa que Cuba y Venezuela estén al mismo
nivel que Siria, por supuesto.

En cuanto al tema de las masacres: No estoy en disposición de saber si efectivamente tales masacres ocurrieron o no en todos los lugares, pero por la experiencia de las “fosas comunes de Milosevic” (fotos de satélite retocadas), el

“bombardeo de los yugoslavos contra el mercado de Sarajevo” (en realidad un autobombardeo de ellos mismos), las incubadoras de Kuwait y las “bombas de destrucción masiva” de Saddam, “el ejército de Milosevic que bombardeaba refugiados kosovares” (en realidad bombas de la OTAN contra refugiados serbios), etc., etc., me invita a ser muy desconfiado. Además, muchas de estas “masacres” se producen en el contexto de combates armados entre las fuerzas gubernamentales y los “rebeldes” o terroristas, como el UCK de Kosovo. Nunca se da la versión contraria, por supuesto.

En el caso de Bengasi, hay indicios para suponer que no hubo tal
“manifestación pacífica”: según algunas informaciones, Saif a-Islam, hijo de
Gaddafi, dirigía el programa de liberación de los cientos de islamistas
encarcelados en Bengasi, del Grupo Islámico de Combate, que fueron liberados
entre 2009 y 2010, incluyendo uno de los futuros jefes de la rebelión
anti-Gadafi. El ministro de justicia, Abdel Jalil, figura bien vista en
occidente, presionó bajo amenaza de dimisión para que se acelerara la
liberación de presos, y los últimos 110 fueron liberados el segundo día de
la insurrección de Bengasi. Entre ellos figura Abdelhakim Belhadj actual
jefe de Trípoli, vinculado con Al Qaeda, que entre 1995 y 1996 dirigió una
insurrección islamista contra el gobierno libio. Tras la liberación de los
últimos islamistas, el segundo día de la insurrección, Abdel-Jalil salió
para Bengasi y se proclamó jefe del CNT libio. Abdel-Jalil además es la
conexión entre los sectores corruptos del régimen, neoliberales y
privatizadores, y las potencias occidentales.

http://michelcollon.info/Les-chefs-du-CNT-avaient-prepare.html

Si los reprimidos de Bengasi son islamistas, monárquicos y burgueses, por
supuesto que yo no voy a solidarizarme con ellos y considero legítima la
represión del gobierno (un pueblo tiene derecho a defenderse), porque
precisamente son los representantes de unos colectivos que luchan para los
verdaderos derechos humanos no lleguen a las mayorías. Con estas acciones
que nos pueden parecer bárbaras –porque a diferencia del uranio empobrecido
y los genocidios de la OTAN nos los muestran cada día por los medios–, el
gobierno libio estaba en realidad protegiendo los derechos humanos de las
mujeres, de la juventud, de las tribus y de las mayorías del país frente a
los que defienden los intereses de las minorías.

Lamentablemente la historia de la humanidad está hecha de violencias y
crímenes, y la lucha de clases forma parte de ese tipo de violencias. En
Europa y occidente en general estábamos muy tranquilos porque exportábamos
esta violencia a los países oprimidos. Pero en la medida en que la lucha de
clases se recrudezca en Europa, volverá la violencia y el discurso de los
derechos humanos será utilizado de nuevo como argumento para que las
mayorías no se puedan defender de las agresiones de la burguesía y sus
agentes.

B) Bueno, es dificil mantener un debate por email porque los matices se pierden. Si, si yo tampoco hablo de los derechos humanos “universales” que normalmente son los concebidos por Occidente, por eso te hablaba de los ddhh en una amplia concepción. Pero sea la cultura que sea, sea la interpretación que sea hay principios y valores humanos que son compartidos por todas las poblaciones de la Tierra, vease el derecho a querer vivir y a no ser sometido a vejaciones y torturas y a partir de ahí esta claro que las prioridades pasan por un lado o por otro dependiendo de las consideraciones históricas que dices.

Pero esas consideraciones no pueden ser la excusa que justifique violaciones de los más elementos derechos humanos como son el derecho a la vida individula y colectiva y el derecho a no ser vejado. Que el imperialismo utilice oportunistamentey haga demagogia sobre los ddhh, que el capitalismo lo hace, eso es evidente pero nosotros no podemos hacer lo mismo excusandonos en consideraciones de clase o históricas que deben de servir para tener en cuenta o comprender ciertos procesos pero no para excusarlos en la vertiente del asesinato, la tortura etc Buen ejemplo el que pones de Bolivia, si claro, no te niego que los USA puedan estar detrás de la movida o interesados en aprovechar la tensión en relación a ese tema pero claro, no es de recibo porque como te he dicho antes en el caso de Libia o de Siria, el enviar a la policia a reprimir y maltratar a peña que va desarmada y se manifiesta a favor de una determinada reivindación. Ýa no sólo por coherencia sino por inteligencia, si reprimes desproporcionadamente acabas haciendo el juego involuntariamente al imperialismo.

En el caso  e Bolivia he visto que Evo y los suyos han actuado rapidamente y corregido el error con dimisiones en su gobierno etc….pues a esto me refiero, coherencia e inteligencia esta es la pocima magica.

A) EL USO INHUMANO DE LOS DERECHOS HUMANOS

http://luisbrittogarcia.blogspot.com/2011/09/el-uso-inhumano-de-los-derechos-humanos_26.html
“Estados Unidos, Inglaterra, Francia, los principales violadores de Derechos
Humanos en el mundo, no se someten a ningún tribunal internacional
competente en la materia. De todos modos, estos tribunales forman parte de
organizaciones internacionales dominadas por las grandes potencias, y
aplican jurisprudencia según la cual las empresas privadas, que explotan a
sus trabajadores, destruyen la naturaleza y venden productos dañinos o
mortíferos, sólo responden ante sus accionistas, y no ante la colectividad”.

B) Si, si esta claro, yo no hablo de esto logicamente, esto ya esta claro. Yo hablo de que esto no puede ser la excusa para justificar claras realidades de represión de amplios sectores de la población no siempre manipulados por el imperialismo sino inlcuso a veces simplemenet favorables a hacer reformas dentro del propio regimen revolucionario o progresista.

A): EE.UU. financió en secreto a la oposición Siria, según Wikileaks
http://www.cubadebate.cu/noticias/2011/04/17/eeuu-financio-en-secreto-a-oposicion-siria-wikileaks/

El pasado mes de marzo, un ciudadano de doble nacionalidad, egipcia y
estadounidense, que fue detenido en medio de hechos de desestabilización
registrados en Siria, confesó en declaraciones a una televisora que había
recibido dinero por parte de extranjeros para tomar fotos que muestren
convulsión en la nación árabe y con ello generar caos.
El pasado martes, el Gobierno de Siria logró aprehender a integrantes de
células terroristas responsables del caos en las manifestaciones
antigubernamentales. Según los testimonios de los tres integrantes de la
célula, ellos efectuaron actos de sabotaje y destrucción a instituciones
públicas y estatales y abrieron fuego contra ciudadanos y hombres de
seguridad.Los tres terroristas, de nacionalidad siria, declararon que seguían ordenes de una parte exterior, específicamente del diputado libanés Yamal Al-Yarrah, miembro de la corriente Al-Mustakbal (el Futuro) presidida por el actual
primer ministro en funciones Saed Al-Hariri, hijo del ex primer ministro
Rafik Al-Hariri.”

http://www.cubadebate.cu/noticias/2011/04/17/eeuu-financio-en-secreto-a-oposicion-siria-wikileaks/
El presidente sirio, Bashar Al Assad, manifestó este domingo que su país
está sumido en reformas globales y reiteró su acusación contra los “poderes
externos” que conspiran con actos violentos en las manifestaciones.”
Al-Mualem recalcó que el Gobierno respeta el derecho a manifestar de manera
pacífica, “no obstante, elementos saboteadores pudieron, tal como
demostraron los hechos, infiltrarse entre las filas de los manifestantes y
abrieron fuego contra ellos y las fuerzas de seguridad simultáneamente a fin
de arrastrar la gente hacia la violencia y producir el caos”, reseñó la
agencia SANA.”

http://www.telesurtv.net/secciones/noticias/91423-NN/al-assad-reitero-que-siria-prepara-reformas-y-acuso-a-fuerzas-externas-de-propiciar-violencia/
Ejemplos de manipulación flagrante contra el gobierno sirio (de parte de la
prensa australiana, extensible a todo occidente):

“los más importantes medios de comunicación australianos, entre ellos los
diarios The Australian, The Herald Sun y The Sidney Morning Herald; el grupo
audiovisual público Australian Broadcasting Corporation (ABC), y la agencia
nacional de noticias Australian Associated Press (AAP) se han puesto en
sintonía con los de Washington y el resto de sus aliados y socios, para
difundir las mismas versiones de los acontecimientos, que pretenden
proyectar una imagen satánica e inclemente del Gobierno de Bashar al Assad,
a la vez que descalifican las afirmaciones de este en cuanto a que los
disturbios están siendo alentados desde el exterior, así como sus
declaraciones sobre lo que realmente sucede. Veamos algunos botones de muestra:

The Australian publicó el 8 de abril de 2011 un artículo del periodista
británico Tom Gross, comentarista internacional especializado en el Oriente
Medio, en el cual afirma que actualmente Siria es la más despiadada y brutal
dictadura del mundo árabe, y se hace eco de noticias que atribuye a Al
Jazeera y otros medios que no precisa, según las cuales cientos de
manifestantes contra el Gobierno sirio habrían sido baleados a sangre fría
durante el mes de marzo, incluyendo algunos que buscaron refugio en
mezquitas. (…)”

“Se va preparando de este modo a la opinión pública mundial para que acepte
sin reservas, e incluso respalde, el aumento gradual de la presión contra
las autoridades de Siria, que sigue como ya va siendo usual un guión
preestablecido: condena individual de los Estados “preocupados” por el
desarrollo de los acontecimientos en ese territorio, aplicación de sanciones
por parte de los mismos, maniobra de algunos de ellos, en su carácter de
miembros del Consejo de Seguridad de la ONU, para lograr la condena de este
órgano al Gobierno sirio y la remisión del caso a la Corte Penal
Internacional (CPI), como paso previo a una eventual agresión y posterior
ocupación.”
http://www.cubadebate.cu/opinion/2011/07/29/el-imperio-del-pacifico-sur-y-la-cruzada-de-occidente-contra-damasco/

Cuba rechaza intentos de socavar independencia siria: “Corresponde al pueblo
sirio, junto a sus autoridades, determinar las vías y medios para atender y
ejecutar la voluntad popular”
http://www.cubadebate.cu/noticias/2011/08/22/cuba-rechaza-intentos-de-socavar-independencia-siria/
Ejército sirio enfrenta vándalos en Hama, según fuente oficial

http://www.cubadebate.cu/noticias/2011/07/31/ejercito-sirio-enfrenta-vandalos-en-hama-segun-fuente-oficial/

A) Bueno, lamento no disponer de tiempo para seguir debatiendo en profundidad.
Sólo decir que el hecho del miedo a hablar de política como estamos
acostumbrados en occidente o a criticar al poder abiertamente, no es algo
que para mí determine que haya que condenar un país a priori. Yo también he
vivido esos casos en Cuba, y desde los tiempos de Lenin enviaban a las
chekas a los que hablaban contra el poder soviético, pero para mí eso no
representa un problema mientras los que se repriman sean los
contrarrevolucionarios y el régimen tenga el apoyo de “los de abajo” o de
una buena parte de ellos: en el capitalismo sucede justo lo contrario. Esos
temas lo deben resolver la población del país afectado sin injerencias
externas, son ellos quienes deben determinar de qué régimen sociopolítico se
dotan y qué grados de libertades personales son asumibles en cada momento.
Para lo que los occidentales pueden ser derechos humanos básicos (hablar
abiertamente contra el poder, aunque después no tengas oportunidad de
cambiar nada), para otros pueblos puede que eso no represente nada si le
garantizan otros derechos.

Lo que yo te reitero que es una equivocación es coincidir con lo que plantea
el imperialismo, y para muestra te envío otra información:

http://www.cubadebate.cu/noticias/2011/10/03/secretario-de-defensa-de-eeuu-vamos-a-seguir-presionando-a-siria-para-que-caiga-el-gobierno/
******************************

A) Para que veas que entiendo lo que
dices y comparto totalmente todo lo de la manipulación, etc etc hace
unos días me pasaron unas fotos de unas supuestas masacres en Siria, y
dado el tiemp que llevo interesandome por todo esto, me di cuenta que
eran fotos de la guerra civil del Libano y de la gasificación de
kurdos en Iraq en la aldea de Halajabad o algo así. Se lo dije a los
que me la pasaron y no tenían ni idea, como algunos eran prooposición
siria no se lo creian hasta que les reenvie las fotos originales en
otras webs que hablaban de historia y salian ellas mismas pero en
Kurdistan iraqui y Libano!! Para que veas que ya se que esto es asi,
pero tambíén conozco bien lo otro!